Aquest dissabte farà dos anys dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, amb el balanç de 15 víctimes mortals, els autors dels quals eren de Ripoll. La població intenta encara explicar-se què va portar els joves a radicalitzar-se i articular una cèl·lula al voltant de l’imam Es-Satty, però la vida ha continuat. Una feina discreta i constant ha evitat conflictes de convivència, però en aquest sentit a Ripoll queda encara camí per recórrer.
Cap poble ni ciutat no està ensenyat per reaccionar davant del que va passar a Ripoll l’agost de 2017. Se n’aprèn de cop, i a costa de molt de dolor, primer. Després, d’intentar trobar explicacions mig raonades a allò que és aparentment inexplicable. Al cap de dos anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils comesos per la cèl·lula gihadista ripollesa, la memòria segueix viva, però en somort. Com una brasa.
A Ripoll no es parla cada dia dels atemptats ni dels seus autors, i si ara revifa és perquè l’ambient mediàtic s’encarrega de fer-ne l’efemèride, per a disgust de molts ripollesos. Aquests dies, un periodista que pregunti pel tema al carrer no té garanties de ser sempre ben atès ni ben rebut. La setmana passada les converses eren sobre el Mercadal del Comte Guifré, la calor xafogosa a la que no estem acostumats, els fitxatges del Barça o les botigues que tanquen (i obren) al centre històric. Hi haurà qui pensi que seria bo parlar-ne més obertament, i qui cregui que és millor no fer-ho per no trencar “la fràgil immobilitat de l’aire”, que deia Martí i Pol.
Però això no vol dir que no es faci res, o que no s’hagi fet res. Una mirada enrere demostra que algunes coses es van fer bé a Ripoll. Segurament, més de les que no ens sembla. El gran acte que es va convocar davant del monestir va funcionar com a catarsi col·lectiva a través de la paraula i la música. En la perspectiva d’ara, un punt naïf, segurament, i poc atent a les víctimes que eren més a prop: una dona de Sant Hipòlit de Voltregà –a un quart d’hora de cotxe de Ripoll– que va morir a la Rambla i que ni es va esmentar, o bé persones del mateix Ripollès que van tenir la sort de salvar-se i que encara avui lluiten perquè se’ls reconeguin els drets. Tot era perfectible, segur, però va complir la funció d’ajudar a expressar el dolor i vacunar contra l’odi.
I mentrestant, ja es treballava en la resposta menys emotiva, la de fons, la que calia pensar amb la mirada més llarga. La mobilització de la comunitat educativa a tres setmanes de l’inici del curs escolar va ser exemplar, potser fins i tot una pauta per afrontar situacions semblants en altres llocs, avui que el terrorisme és global. Les classes van començar amb les imatges de la Rambla molt recents, i la tranquil·litat als centres escolars de Ripoll i de la comarca va ser absoluta. S’ha fet molta feina discreta des dels serveis socials –la que sabem i la que intuïm– i també hi ha hagut una petita mobilització ciutadana més visible. En alguns casos, s’han creat fins i tot lligams que abans no existien, perquè s’ha vist la necessitat de parlar.
En aquest camí, queda molt per fer. Ripoll no és un oasi social, i la convivència no passa de la coexistència, però en això segurament no és ni millor ni pitjor que la mitjana de Catalunya. Els perfils que es van dibuixant dels joves que van cometre els atemptats dibuixen unes personalitats poc sòlides, amb problemes d’identitat personal i col·lectiva, radicalitzades primer davant d’un mòbil o un ordinador i aglutinades després per l’imam Abdelbaki es-Satty, aquest obscur personatge de qui intuïm encara queden ombres per il·luminar. La segona generació procedent de la migració que va arribar a Ripoll –en un percentatge molt alt, d’origen magribí– és el col·lectiu en què cal posar el focus. I sobretot en el moment en què surten de l’àmbit educatiu, una bombolla gairebé segura en què es poden sentir tractats com a iguals. I a la vegada, un àmbit en què hi ha protocols per detectar signes de radicalització. Justament, la majoria dels autors dels atemptats ja havien sortit d’aquest radi d’acció. Per això cal la implicació de tothom, començant per la mateixa comunitat islàmica. Però també d’agents socials i econòmics del Ripoll de tota la vida. És clau que un jove no tingui problemes per accedir a una feina a causa dels seus cognoms. La tasca que s’ha de fer per aconseguir-ho és d’aquelles que cal fer amb discreció.
En les darreres eleccions municipals, ha aparegut una força política que s’ha situat fora del consens bàsic en aquestes qüestions. El Front Nacional de Catalunya, que va obtenir un escó a l’Ajuntament, va qüestionar en la campanya l’actuació municipal en els dies posteriors a l’atemptat, pel que fa a l’atenció a les famílies dels terroristes. Fins aquest moment, ningú no ho havia fet. En la seva primera moció en un plenari, va posar el focus en les treballadores de l’Ajuntament amb vel, que fins ara no se sap que haguessin motivat cap queixa entre els ciutadans. Relativitzem: a un any i mig dels atemptats, aquesta formació política obté un 10% aproximat dels vots i un paper testimonial al consistori. I el seu resultat s’explica en part per l’ús d’arguments que voregen la xenofòbia, però també per altres factors que no hi tenen a veure, com el cansament respecte als partits dominants entre un cert sector de l’independentisme. Per encarar aquest nou factor, s’ha de fer amb informació: transparència, dades, demostració que els ajuts són universals i es concedeixen per criteris objectius i no pel color de la pell.
Les noves dades sobre l’imam i la cèl·lula terrorista
Durant les últimes setmanes l’evolució de la cèl·lula de Ripoll i el paper del CNI en el control de l’imam han estat a l’ull de l’huracà. El diari Público va informar que el CNI tenia constància de les converses dels gihadistes abans dels atemptats, extrem desmentit posteriorment per La Vanguardia a partir de l’informe policial. La polèmica, amb derivades polítiques i mediàtiques, ha coincidit amb el moment en què s’han conegut noves dades. Per exemple, que la investigació dels Mossos ha conclòs que tres dels joves de la cèl·lula –Younes Abouyaaqoub, Mohamed Hichamy i Yousseff Aalla– havien començat el procés de radicalització abans que Es-Satty, considerat el cervell del grup, aterrés a Ripoll. En concret, i segons va publicar diumenge el diari Ara, l’imam, que va arribar l’any 2015, va actuar de catalitzador, però els joves ja havien consumit propaganda gihadista l’any 2014.
{{ comment.text }}