Durant els 15 dies següents al part resulta habitual que les mares puguin notar tristesa, ansietat, insomni, irritabilitat o ganes de plorar. És l’anomenada maternity blues o disfòria postpart. Amb el degut “acompanyament”, aquest estat transitori, que acostuma a tenir caràcter hormonal, es resol de forma espontània. Aquesta mena de tristesa, però, també pot amagar casos més greus de depressions, que poden tenir conseqüències si no se’n fa el tractament correcte. Osona Salut Mental disposa, des de finals de l’any passat, d’una consulta específica, d’unes hores setmanals, per abordar tots aquests problemes derivats de la salut mental perinatal.
“Tant de bo fa 25 anys hagués existit un servei com aquest.” Així de contundent és Rosa Maria Rubio, de Vic, quan li parlem sobre la consulta de salut mental maternal i li proposem explicar la seva història a través de les pàgines d’EL 9 NOU. L’any 1993 li van diagnosticar una depressió postpart i des d’aleshores continua recuperant-se d’un trastorn anímic amb el qual ja ha conviscut durant mitja vida.
La primera alerta va ser que li costava dormir. “De cop i volta em sentia bloquejada, en un estat de tristesa i angoixa permanent” que fins i tot la va portar a creure que la seva filla de dos mesos patia algun problema de salut. Els pediatres asseguraven que no. I era veritat: “La nena estava perfectament. Era jo, la mare, qui tenia percepcions equivocades”, admet Rubio.
A partir de llavors, i també amb un altre fill de 3 anys, la seva prioritat va ser amagar el diagnòstic: “Em tancava a casa. Sentia una gran vergonya i, a més a més, molta culpabilitat. No entenia com podia estar pletòrica durant l’embaràs i després haver perdut tota l’energia i la confiança en mi mateixa. Ni tan sols era capaç de decidir què posar a dins d’un entrepà”. Tal com explica, va arribar a patir deliris sensorials. Li van prescriure antidepressius, però fa 25 anys l’atenció a la salut mental no era com ara i, vist amb perspectiva, reconeix que va tardar massa temps a demanar ajuda “de veritat”. També subratlla com d’important hauria estat tenir a prop persones de confiança, una xarxa de suport que li va mancar perquè tant ella com la parella vivien a més de setanta quilòmetres de les seves famílies.
El 1995, dos anys més tard, Rubio va patir una forta recaiguda –confessa que havia deixat la medicació i les visites– i li van diagnosticar un trastorn anímic “endogen”. Avui dia continua immersa en un procés de recuperació durant el qual també ha superat un càncer de mama. La premissa és la prevenció, estar sempre atenta a símptomes d’alerta com no dormir o sentir-se exageradament eufòrica. També s’ha convertit en activista per la salut mental, practica ioga i pinta quadres a l’oli. “Puc superar les mateixes adversitats que qualsevol altra persona, però l’única condició és que m’he de cuidar una mica més”, assegura.
