Gairebé sense debat, s’ha fixat la idea que és imprescindible gastar més en defensa. Governs de dretes, governs de centre, governs d’esquerres tanquen files al voltant d’aquesta idea. Fins i tot hi han posat xifres: 800.000 d’euros en quatre anys

Les sèries d’èxit donen peu sovint al desenvolupament de trames paral·leles amb personatges secundaris. En anglès en diuen spin-off. No passa gaire que els spin-offs es rodin abans que les sèries principals. Però, en temps canviants com els actuals, empesos per una Casa Blanca que emet incansablement missatges inquietants les 24 hores del dia, no és gens impensable que l’ordre de les coses es capgiri. És una situació anàloga a la que s’està produint amb el cèlebre informe Draghi, que assenyalava algunes claus per a la reindustrialització europea, en el qual es feia esment a la branca de defensa. Els aspectes més rellevants de l’informe encara estan per desplegar, però per efecte del reequilibri internacional de forces, amb la impensable adhesió d’interessos nord-americans i russos, ha accelerat la reflexió sobre la seguretat a Europa. I el guió de la redefinició de la defensa europea s’està escrivint abans que el de l’aplicació de l’informe Draghi. Probablement, l’spin-off veurà la llum abans que la sèrie original. La línia mestra de la redefinició de la posició europea en defensa comença a perfilar-se. Durant mesos, la pauta del discurs oficial ha estat repetida fins al cansament: Europa ha d’augmentar la despesa en defensa. La insinuació, quan no el missatge explícit, provinent des de la Casa Blanca que els temps de la protecció incondicional americana estan camí d’expirar no han fet altra cosa que reforçar aquest missatge. Gairebé sense debat, s’ha fixat la idea que és imprescindible gastar més en defensa. Governs de dretes, governs de centre, governs d’esquerres tanquen files al voltant d’aquesta idea. Fins i tot hi han posat xifres: 800.000 d’euros en quatre anys. Idèntica xifra que la que Draghi proposava que s’invertís –anualment, això sí– per reindustrialitzar el continent. Incrementar la despesa en defensa és un terme molt eteri, en el sentit que pot incloure molts conceptes. Es pot augmentar la despesa simplement pagant més als militars i fent créixer el personal a l’exèrcit. O comprant armes a l’exterior. O, finalment, construir una veritable defensa comuna, des de la recerca, el desenvolupament o la fabricació de programari, armes o equipament. Comprar armes a l’exterior seria la reacció que més agradaria a l’inquilí de la Casa Blanca. No només es treu de sobre la responsabilitat de protegir uns aliats que han deixat de ser-ho perquè ell així ho ha decidit, sinó que a més li paguen per garantir-se la seguretat que els nega. Construir una indústria pròpia, que és el que formava part del pla original, és més costós però, com a mínim, té un aspecte favorable –segurament l’únic–: s’estaria generant una indústria pròpia, tal vegada amb aplicacions posteriors al món industrial civil. La carrera d’algunes grans empreses, també espanyoles, per incorporar militars als respectius consells directius o d’administració apunta en la direcció que s’està prenent l’opció de crear una indústria pròpia. Aquest diumenge eldiario.es enumerava un gran nombre de moviments en empreses espanyoles amb interessos en el sector de la defensa que han incorporat militars. Apunta, per exemple, l’empresa d’enginyeria Oesía, de la cotitzada Indra, de la filial d’aquesta última Tess Defense, de l’enginyeria Sener, de la filial estatal d’Airbus, de la constructora ASCH, de l’energètica Iberdrola, de la firma de lloguer de material GAM, de la consultora tecnològica Izertis, de les també consultores Argos i TCR. La llista continua amb enginyeries i consultores que tenen en comú coneixements de defensa i que els volen aprofundir amb l’experiència d’antics càrrecs de l’exèrcit. L’spin-off ja té, fins i tot, càsting personatges, ja sigui protagonistes o secundaris. Aquests moviments conviden a intuir que la presa de posicions de grans o petits conglomerats industrials es relaciona amb la previsió que la defensa generarà negoci més a curt que a llarg termini. Això, perquè la reacció dels governs a la necessitat apuntada que cal aprofundir en la seguretat ha estat més ràpida que l’advertiment que feia, aquest setembre, Draghi. L’antic responsable de les finances europees, i també ex-primer ministre italià, advertia sobre la necessitat de reindustrialitzar Europa. Reindustrialitzar en general, amb un apartat dedicat a la defensa. L’ordre era aquest i no el que, segons es perfila, es pretén acabar emprenent. Aquell informe parlava d’innovació, descarbonització i, finalment, de seguretat. Les prioritats s’inverteixen, tot i que el problema de fons no deixa de ser el mateix. El qui i el com. Qui ho paga i com es finança. De moment, no són gaires les concrecions en una qüestió que no deixa de ser incòmoda per als governs. Sobretot per a segons quins governs. I sobretot per al govern estatal que queda més a prop. No deixa de resultar curiós que davant els reptes que ja tenia dibuixats Europa, el que hagi aflorat amb més naturalitat sigui el de la seguretat i la defensa. El global del pla assenyalava reptes tant o més importants, però si la defensa passa al davant es fa difícil de precisar quan s’afrontaran la necessitat de guanyar en innovació i quan es podrà accelerar en descarbonització (més encara quan determinats governs volen posar fre a algunes mesures perquè les seves indústries, com l’automobilística), no se senten prou preparades. S’imposaria per tant, una reflexió sobre les prioritats. Perquè, sense ser una regla general, sí que és freqüent que els spin-offs no arribin a la qualitat de les sèries originals.

Gairebé sense debat, s’ha fixat la idea que és imprescindible gastar més en defensa. Governs de dretes, governs de centre, governs d’esquerres tanquen files al voltant d’aquesta idea. Fins i tot hi han posat xifres: 800.000 d’euros en quatre anys

Els parquets | Arades davant de bous