Que els salaris augmentin clarament per sota de l’evolució del PIB i, fins i tot, dels preus en general, diu poc sobre la capacitat de traduir el creixement en benestar

Catalunya creix amb més intensitat i genera més ocupació que l’Estat espanyol i que la Unió Europea. Però tot aquest creixement no es veu compensat amb salaris gaire més elevats. El resultat positiu de tot plegat és que la productivitat, un dels grans mals de l’economia catalana, apunta en una bona direcció ascendent. El negatiu és que el creixement de l’economia no està necessàriament ben repartit, perquè mentre que el PIB augmentava l’any passat a un ritme del 3,6%, els salaris només creixen un 0,5% en comparació no ja amb l’exercici anterior sinó cinc anys abans, el 2019. Són algunes de les dades més rellevants de la Memòria Econòmica de Catalunya, que elabora el Consell de Cambres de Comerç i presentat recentment. Abans d’aprofundir en el que indica la Memòria, és interessant remarcar que el creixement intens de l’economia i mínim dels salaris té una traducció en els beneficis empresarials. Els guanys a les empreses van enfilar-se l’any passat un 12,1% a tot l’Estat, segons la central de balanços del Banc d’Espanya. Les xifres posen de manifest que les organitzacions empresarials l’erren, voluntàriament o no, cada vegada que posen el crit al cel pels increments del salari mínim interprofessional. De fet, aquests increments tenen un efecte que no és agosarat qualificar d’innocu en el volum salarial global. Els auguris sobre l’efecte nociu dels increments del salari mínim sobre l’ocupació i el compte de resultats de les empreses queden desmentits a la primera repassada a les dades reals. Una de les conclusions que s’extreu de l’informe de les cambres de comerç catalanes és el creixement de la productivitat. La Memòria Econòmica de Catalunya assenyala que la productivitat real per hora treballada ha avançat un 2% a Catalunya i a l’Estat en el període comprès entre 2021 i 2024, mentre que a la mitjana de la zona euro ha retrocedit un 1,2%. L’avenç és significatiu, però només significa haver reduït mínimament un diferencial que, el 2022, s’avaluava en un 12%, segons dades del Cercle d’Economia. Les cambres no es donen per satisfetes de l’avenç que ha tingut la productivitat i continuen assenyalant aquest indicador com el repte principal de l’economia catalana. Per aconseguir avenços més rellevants que permetin, per fi, convergir amb la resta de socis europeus, s’apunten mesures que, no per conegudes, han de deixar de figurar en el centre de les polítiques del país. El primer és augmentar la dimensió empresarial i la inversió productiva: Catalunya només té 11,5% d’empreses amb 10 treballadors o més, tres punts per sota de la mitjana de la zona euro. L’informe demana que, per aconseguir aquest salt de dimensió, s’eliminin traves burocràtiques i normatives. D’altra banda, tot i la bonança de 2024, les inversions en actius productius eren, l’any passat, de les més baixes de la sèrie històrica. Un segon aspecte a millorar és aconseguir una inversió en recerca i desenvolupament similar a la mitjana europea: tot i el fort creixement dels últims anys, amb un augment de fins al 60% entre 2021 i 2023, l’esforç en R+D de les empreses catalanes, d’1,17% del PIB, queda lluny de la Unió Europea, que arriba a l’1,52%. Finalment, com a tercer factor per guanyar competitivitat, l’informe assenyala la necessitat d’ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors en el mercat laboral. El 37% de les empreses manifesten que la manca de personal adequat limita la marxa del seu negoci, segons l’Enquesta de Clima Empresarial, amb especials dificultats als sectors de la construcció, l’hostaleria i la indústria. Sigui com sigui, la productivitat avança, i és un factor clau per explicar el diferencial de creixement econòmic entre Catalunya i la zona euro. L’altre factor és el creixement de l’ocupació. Catalunya va generar un 5% de la nova ocupació de la zona euro, tot i representar només el 2% del PIB. Les cambres atribueixen la bona evolució de l’economia i l’ocupació a la suma de factors com el rècord registrat en turisme estranger, una evolució del sector industrial i de les exportacions més favorable que la resta de la zona euro, el fort creixement de l’ocupació, fonamentat principalment en la immigració, i la mínima recuperació dels salaris, que, per fi, s’equiparen als valors previs a la pandèmia. El creixement del PIB i l’ocupació i els avenços en productivitat són indicadors favorables, sobretot si es tenen en compte les incerteses que envolten l’evolució internacional i l’afebliment d’altres economies europees. Però si bé avançar en indicadors econòmics és un fet destacat, ho seria més que aquests avenços es traduïssin en més benestar per a les persones. Que els salaris augmentin clarament per sota de l’evolució del PIB i, fins i tot, dels preus en general, diu poc sobre la capacitat de traduir el creixement en benestar. En canvi, les diferències s’eixamplen. Només una repassada a les evolucions salarials permet comprovar fins a quin punt s’està complicant la batalla de la igualtat. Els salaris al sector de les tecnologies de la informació creixen deu vegades més que la mitjana (un 5,1% des de 2019), en contrast amb activitats com la construcció, que perden un 2%; el turisme, que també retrocedeix un 1,1%, i, fins i tot, la indústria, que encara té sous un 0,4% inferiors als previs a la pandèmia. Els esforços que reclamen les cambres catalanes per guanyar productivitat, en alguns dels quals es reclama el suport del sector públic, haurien d’anar acompanyats de mesures per a un repartiment més favorable de la riquesa generada.

Que els salaris augmentin clarament per sota de l’evolució del PIB i, fins i tot, dels preus en general, diu poc sobre la capacitat de traduir el creixement en benestar

Els parquets | Creixement desigual