Els parquets | El mirall europeu

L’informe que unes setmanes enrere va presentar Mario Draghi posa Europa davant del mirall. Posar-se davant el mirall té sempre un punt de risc, perquè hi ha opcions que la imatge que projecti no acabi de ser satisfactòria. És el cas de l’informe de qui va ser el president del Banc Central Europeu. La imatge es presenta sense retocs i mostra una Europa que perd pistonada davant l’empenta de competidors com els Estats Units o la Xina. Europa s’allunya de l’epicentre econòmic, i val a dir que polític, del món. És, en part, resultat d’una històrica autocomplaença que es va concretar fa dècades quan pensar que cedir la força productiva a tercers actors era una bona idea. L’evolució internacional dels fets condueix, inexorablement, a constatar que el camí emprès aleshores no era el més convenient. Europa és un projecte estancat econòmicament i també políticament. Un projecte que afronta alguns dels grans reptes dels temps actuals, canvi tecnològic, canvi climàtic i relleu generacional, amb el peu canviat. Sense perdre del vista el focus de la productivitat, la preservació del medi ambient i, per damunt de tot, la justícia social, Draghi fa en 400 pàgines d’un informe encarregat per la Comissió Europea, un seguit de reflexions que posen de manifest fins a quin punt Europa ha perdut pistonada en termes de productivitat. Una de les reflexions destacades l’informe té a veure amb les empreses que lideren la inversió en R+D als Estats Units i a Europa. Vint anys enrere, als Estats Units, les empreses que més invertien eren les automobilístiques Ford i General Motors i la farmacèutica Pfizer. Deu anys més tard, encara hi havia una farmacèutica, Merck, però ja apareixien dues tecnològiques, Microsoft i Intel. Actualment, totes són tecnològiques, Alphabet –o sigui, Google–, Meta i Microsoft. La mirada retrospectiva a Europa dona com a resultat que, fa vint anys, les empreses que més invertien en innovació eren les automobilístiques Mercedes Benz i Volkswagen i l’empresa d’electrònica Siemens. Vint anys més tard, el rànquing ha canviat poc: Mercedes Benz, Volkswagen i Bosch. En innovació, Europa és allà on era fa vint anys, amb una mà lligada a l’esquena en empreses tecnològiques: de les 50 més grans del món en aquest àmbit, només quatre són europees. Perdre pistonada en un context de canvi ràpid de paradigma econòmic té efectes en tots els àmbits. També en el social. Draghi parla en el seu informe d’una lenta agonia que situa Europa a la cruïlla. S’ha arribat a un punt, alerta, que si no s’actua Europa haurà de comprometre el seu model de benestar, de medi ambient i de llibertat. Deixar d’innovar comporta persistir en la deslocalització productiva que es produeix des de fa dècades amb resultats ja prou visibles, amb una pèrdua de sobirania que es va fer perceptible en la pandèmia, quan faltaven materials bàsics per atendre l’emergència, i en la postpandèmia, amb problemes en les cadenes de subministraments. Efectes d’una dependència gairebé buscada. La “lenta agonia” que assenyala l’informe de Draghi té solucions costoses. Qui va ser president del Banc Central Europeu en moments especialment delicats, ja no només per a l’economia sinó per al projecte europeu en general, arriba a avaluar en 800.000 milions d’euros anuals les necessitats per, progressivament, anar posant el continent al lloc que ha anat perdent per, assenyala l’informe, un excés de regulació i de fragmentació entre estats. Les ingents necessitats econòmiques que planteja l’informe també obren un dels grans interrogants. Com, i sobretot qui, paga la festa? Tot i que la recepta de més alineació en les decisions europees sembla clara sobre el paper, l’experiència demostra que traslladar-la a la realitat és un procés molt més complex. Més enllà que comporti cedir sobirania en un moment en el qual estan esclatant propostes que tendeixen a reforçar respostes nacionalistes en el pitjor sentit del terme, en l’horitzó es plantegen els mateixos interrogants que durant la crisi financera. Estan disposats els estats del sud a aplicar la disciplina financera que suposaria participar en aquesta operació concertada? I els estats del nord, estarien disposats a abandonar l’arrogància amb què normalment s’ha comportat quan s’ha demanat el seu concurs per salvar el projecte europeu? La diferència respecte a fa quinze anys és que ara no es tracta de salvar economies de països indisciplinats, sinó de salvar el projecte europeu en general. L’informe posa, com li havia demanat la Comissió a Draghi, Europa davant el mirall. El problema no és tant que la imatge que reflecteix no sigui la més favorable, sinó que la reacció de qui percep aquesta imatge, els estats membres, no sigui la de girar la mirada. Perquè el moment polític europeu és complicat, sobretot als seus motors, amb Alemanya amb el motor alentit i amb greus preocupacions per l’auge de l’extrema dreta que també és perceptible a França o a Itàlia. Davant d’un informe com el de Draghi que demana més unió, la realitat als països tendeix més cap a la fragmentació. L’advertència és seriosa, i seria pertinent que la mateixa Unió Europea en prengués nota i no caigués en la temptació del joc de miralls.

Els parquets | El mirall europeu

La crítica de cinema | ‘Wicked’, de Jon M. Chu

El so de caminar | Una pedra a la sabata

El 9 ets i uts | Els sufixos diminutius (I)

“Montserrat es va aguantar els anys de la Guerra Civil perquè era un referent per uns i altres”

LA PREGUNTA

És bona idea que el Govern central creï una empresa pública per construir habitatge?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

Operatiu antidroga de Viladrau: tres detinguts i l'haixix amagat en pneumàtics

La Guàrdia Civil confisca unes 1.500 joguines falses a Vic

A 215 per hora a l'Eix Transversal

Transformen un casal d’avis de Vic en una cafeteria oberta a tothom

“Preferim tenir 3.000 clients petits que no pas un de gran”