El Cercle d’Economia ha escalfat els motors de la reunió anual que està fent aquesta mateixa setmana a Barcelona amb un clam d’alerta sobre la pobra evolució de la productivitat a Catalunya i a l’Estat amb relació a Europa i al món en general. L’estudi que ha presentat el lobby empresarial i acadèmic que actualment presideix Jaume Guardiola, que era conseller delegat del Banc Sabadell quan l’entitat va traslladar la seu a Alacant després de l’1 d’octubre, posa dades al que era una intuïció fonamentada. Mentrestant, nord enllà, la productivitat –mesurada en PIB per hora treballada– ha crescut un 26% entre els anys 2000 i 2022, a Catalunya l’augment s’ha limitat al 17%. L’any 2000, la balança de la productivitat ja estava en favor de la mitjana europea en un 6%. La bretxa ha arribat a ser del 16% en dades de 2022.
La productivitat és un concepte abstracte, però no és costós posar-la amb relació al benestar d’un país. Els països més avançats en productivitat també ho són en matèria social. Com més productivitat s’observa en un territori concret, més ingressos hi ha a les llars, més accessibilitat a béns i serveis bàsics i menys porció de població cau en risc de pobresa. A més, com que el territori és més productiu, baixen les hores treballades i hi ha millors condicions de vida. La productivitat, en definitiva, no prové de treballar més, sinó de treballar millor.
Quan s’analitzen les variables sobre productivitat no es fa únicament pel creixement nominal del PIB o de persones ocupades. En aquest àmbit, els creixements de l’economia espanyola i catalana i el de població ocupada estan sent, especialment en els últims anys, superiors a la mitjana europea. Els registres econòmics en termes del PIB i, sobretot, d’ocupació estan ara mateix marcant màxims històrics. En canvi, quan es fa el trasllat d’aquestes dades, s’arriba a un PIB per habitant que s’allunya de la mitjana europea.
El PIB i el nombre d’ocupats creix per una pura inèrcia demogràfica. Hi ha més habitants, però les feines que els ofereix el país estan vinculades a sectors poc productius, com el turisme o el comerç, amb salaris baixos perquè són activitats que generen un valor afegit escàs.
És cert que els governs de torn, particularment a Catalunya, han estat capaços d’encertar els diagnòstics. Han parlat, i se n’ha sentit a parlar especialment en la legislatura que ha acabat fa ben pocs dies, de la necessitat d’impulsar la reindustrialització. Els discursos són clars. La materialització, no tant. Perquè introduir activitats de més valor afegit no és només una qüestió de voluntats. Hi ha d’haver també un ecosistema que ho afavoreixi. Abocar recursos perquè determinades empreses facin inversions és un camí voluntariós, però per poder-lo recórrer hi ha una preparació prèvia en forma de millor educació, de recerca i innovació, d’infraestructures i d’eficiència en l’administració que han de ser la base per rearmar un sistema econòmic més productiu.
És cert que hi ha un seguit de variables que no juguen a favor de Catalunya en el camí de fer convergir la seva productivitat a l’europea. Generalment, un sistema més productiu no és independent de l’evolució de les regions més properes. De fet, la pèrdua de productivitat que detecta amb dades el Cercle d’Economia no és un fet aïllat de Catalunya, sinó que també s’està produint en l’entorn del sud d’Europa. També reculen França o Itàlia, per posar exemples de països que tenien en el passat regions capdavanteres. Estrènyer vincles amb regions que estan en la mateixa situació catalana de voler recuperar productivitat és un camí que resultaria beneficiós.
Però, en bona part, millorar la productivitat depèn del mateix territori. I, a Catalunya, hi ha aspectes de base que, clarament, necessiten una revisió. Començant per l’educació. Una de les queixes més comunes dels empresaris és la dificultat de trobar personal adient per a les tasques necessàries a les respectives empreses. La formació no va connectada amb les seves necessitats. Però el problema és encara més estructural, com han demostrat els últims resultats dels informes PISA. El sistema educatiu, però també les mateixes empreses, tenen un paper per aconseguir aquest avenç.
L’estat de les infraestructures seria un altre eix en el qual avançar. Ja no és una qüestió d’avançar en projectes més o menys controvertits, com l’ampliació de l’aeroport. Potser, abans de plantejar debats d’aquest estil, segurament molt interessants, no és gaire demanar que les que ja existeixen funcionin raonablement bé. L’estat de les infraestructures ferroviàries de viatgers posa de manifest fins a quin punt el camí per a la millora és llarg. Per no parlar de les gairebé inexistents infraestructures de mercaderies.
Els avenços en recerca i desenvolupament, que han estat destacables en els últims anys, tenen al davant el repte d’obtenir més recursos i, sobretot, d’aconseguir arribar al teixit productiu. I, finalment, hi ha pendent una reforma de l’administració que, sense perdre el necessari arbitratge per evitar un campi qui pugui, la converteixi en una eina menys burocràtica i més eficient. Tot plegat, com remarca el mateix informe del Cercle d’Economia, emmarcat en la necessitat que hi hagi un sistema de finançament menys extractiu de recursos catalans.
El retrocés català, i estatal i del sud d’Europa en general, és un fet constatable amb dates, més enllà del que dicta la intuïció. Però la bona notícia és que els indicadors de productivitat no són irreversibles. Els canvis són possibles si es té clar un horitzó i un camí per arribar-hi.
{{ comment.text }}