Les pràctiques de les companyies aèries conegudes com de baix cost són sovint controvertides. Sobretot en el sentit que algunes d’aquestes pràctiques suposen l’aplicació de suplements de preu que converteixen un servei suposadament de baix cost en un servei amb cost, com a mínim, convencional.
Progressivament, aquestes companyies han anat afegint suposats serveis que haurien de ser considerats evidents, com assignar un seient, una targeta de vol o, més enllà, per portar l’equipatge a la cabina de vol.
Tan controvertides són aquestes pràctiques que han merescut l’escrutini de consumidors, parlaments i governs. Aquest divendres transcendia que el govern espanyol avança per imposar una multa de les que fan mal a Ryanair, Easyjet, Vueling i Volotea pel cobrament de l’equipatge de mà: 150 milions d’euros.
La multa no és definitiva i encara hi ha un recorregut –que les empreses afectades faran sens dubte– per, d’una banda, estalviar-se aquest dispendi i, per l’altra, conservar aquesta pràctica.
Les aerolínies de suposat baix cost tenen un recorregut relativament recent i en aquest camí han popularitzat els viatges, sobretot els de radi més curt, però també han aconseguit anar incrementant els motius d’antipatia.
No només perquè sovint el servei no és el millor, sinó perquè han anat fent pràctiques que han posat a prova les costures de les normatives, sempre amb l’objectiu d’arrossegar més beneficis a costa dels consumidors.
La diferència entre el cost promocional d’un vol i el preu final que es paga és més que notable, perquè en el procés de compra es van trobant alguns paranys que afegeixen costos als bitllets.
En alguns casos costos que són objectivament arbitraris. I, subjectivament, són susceptibles de rebre qualificatius com desproporcionats o abusius. Aquesta arbitrarietat, desproporció o abús és en la base de la decisió que el ministeri de Consum comunicava aquest divendres amb la imposició de la multa a les quatre companyies aèries esmentades.
Però també en la base de resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en proposicions –no vinculants, per cert– aprovades al Parlament Europeu i en denúncies d’organitzacions de consumidors. Les resolucions del tribunal i el Parlament Europeu no prohibeixen exactament cobrar per l’equipatge de mà als avions, però sí que marquen la necessitat d’establir uns requisits raonables de pes, mides i criteris de seguretat per motivar que es cobressin.
En síntesi, demanen una transparència a les companyies, que, passats els anys (en fa 10 de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea), han demostrat una nul·la predisposició a complir. En el fons, no hi estan disposades perquè els hi va una part fonamental del negoci.
Els càlculs de la consultora especialitzada en el sector aeri OAG assenyalen que els serveis addicionals que les companyies cobren disgregadament del bitllet (l’equipatge, l’elecció del seient, l’embarcament prioritari o les compres a bord de l’avió) suposen un 15% del total del negoci aeri. Fins a 105.000 milions de dòlars l’any passat, quan el 2013 suposaven 42.000 milions.
Són dades per a la totalitat del sector, però les companyies de baix cost en són encara més dependents. Es poden citar com a exemples l’hongaresa Wizzair, que obté per aquesta via més de la meitat dels ingressos. Per a Ryanair en suposa el 45% i per a Easyjet, un 31%.
La irada reacció del sector a la multa comunicada (que encara no imposada perquè es pot recórrer per via administrativa, primer, i judicial, després) posa de manifest la dependència del sector respecte d’aquestes pràctiques.
Insisteixen que cobrar per l’equipatge és perfectament legal, perquè la normativa europea ho autoritza. El matís és que ho autoritza sempre que el cobrament sigui transparent. La transparència, pel que es veu, és subjectiva.
La patronal del sector també indica que quatre de cada deu passatgers viatgen sense equipatge i que se’ls obligarà a pagar-lo en el bitllet. Molt amables de pensar en quatre de cada deu passatgers, que potser canvien d’opinió i acaben viatjant amb equipatge, i no en sis de cada deu.
També es va posar de la banda de les empreses l’amic de sempre, Foment del Treball (amic dels que fan negoci i menys dels que el pateixen). Considera que la multa vulnera la llibertat comercial i és contrària al dret comunitari. També es lamenta que una mesura que converteixi l’Estat espanyol en una excepció seria perjudicial per al turisme.
Tantes vegades han alertat de mesures que perjudiquen el turisme i no ho fan que ja sembla el conte de Pere i el llop. A la defensa corporativa dels sectors empresarials s’hi contraposa l’argumentari de les organitzacions de consumidors, que esgrimeixen una àmplia llista de precedents judicials que remarquen la vulneració de la normativa que suposen aquestes pràctiques.
Ha estat, precisament, a partir de les denúncies d’aquestes organitzacions que s’ha pres la resolució de proposar una multa milionària, la més abundosa imposada mai per vulneracions relacionades amb el consum. Cada empresa té dret a distribuir costos i imposar preus com més li convingui, però aquest dret té el límit d’evitar posicions arbitràries, desproporcionades o abusives fins al punt d’afectar el consumidor.
La tasca dels legisladors és marcar unes normes clares, cosa que no s’ha fet en aquest cas. En nom d’una desitjable transparència seria l’hora que, encara que tard, es marquin unes regles del joc clares amb la defensa del consumidor al davant.
{{ comment.text }}