L’afiliació ha crescut un 12,4% des de la gran pujada del salari mínim d’aquell any

L’acceleració dels increments del salari mínim interprofessional (smi) difícilment es pot associar amb el col·lapse del mercat de treball que auguraven els habituals profetes de l’apocalipsi. L’explicació que les empreses, sobretot les petites, defugirien contractar personal perquè els costos laborals se’ls farien inassumibles quadren poc amb les dades d’afiliació. Per desmentir-ho, valgui una simple comparació amb l’últim registre conegut, el d’aquest mes de setembre: els gairebé 21,7 milions de cotitzants són uns dos milions i mig més que el 2019. L’afiliació ha crescut un 12,4% des de la gran pujada del salari mínim d’aquell any. L’impacte de l’augment dels salaris mínims és un dels aspectes que genera més controvèrsia en la literatura econòmica. L’ortodòxia indica que els salaris s’han de fixar en funció de la productivitat, de manera que si el sou que es paga queda per sota del valor que el treballador aporta a un producte o servei el negoci de l’empresa se’n ressent fins al punt que o bé baixa el salari, o bé prescindeix d’aquella posició o, en el cas més extrem, haurà de tancar. Aquesta ortodòxia no sempre es veu confirmada per les dades, perquè allà on augmenten els salaris mínims no es produeix una reducció massiva de les persones amb feina. Per tant, el màxim que es podrà argumentar és que si no hagués pujat el salari mínim s’hauria generat més ocupació. Aquest és l’argument que es llegeix en un informe que l’autoritat independent de responsabilitat fiscal (AIReF) va publicar fa unes setmanes en referència a l’impacte dels increments de l’smi que s’han produït a l’Estat espanyol els últims anys. Són augments certament destacats: per fer la comparació, entre 2008 i 2018, una etapa marcada sobretot els primers anys per la Gran Recessió, el salari mínim va pujar dels 600 als 738 euros mensuals, és a dir un 22,7%; en els set anys transcorreguts entre 2018 i 2025, ha passat de 738 euros a 1.184, és a dir un 60,8%. L’AIReF assenyala que l’impacte d’aquest gran creixement hauria impedit la creació d’entre 40.000 i 55.000 llocs de treball anuals entre 2018 i 2023. Això en la forquilla baixa, perquè en l’elevada seria entre 65.000 i 85.000. En la forquilla baixa, significaria que en aquells cinc anys s’haurien deixat de crear 200.000 llocs de treball, de manera que el milió i mig d’afiliacions que hi havia de més el 2023 serien prop 1,7 milions. L’impacte encara és més relatiu si s’explica en percentatges. La incidència del salari mínim interprofessional hauria estat d’entre 0,28 i 0,45 punts percentuals en el total de creixement d’afiliació de l’any 2019 i d’entre 0,34 i 0,53 punts percentuals del total de 2023. És a dir que s’hauria perdut un màxim d’un lloc de treball de cada 200 creats. No és una incidència exactament notable. I encara ho és menys si es té en compte que l’informe de l’AIReF prescindeix d’analitzar l’impacte que el fet que els treballadors beneficiats per la mesura tinguin més diners a la butxaca hagi pogut tenir a incrementar el consum a les llars i, per tant, ajudar a fer créixer el negoci i l’ocupació de les empreses. En tot cas, la pregunta que respon l’informe de l’AIReF no és quants llocs de treball s’han deixat de crear, sinó si l’efecte d’incrementar el salari mínim interprofessional ha estat positiu per a les finances públiques. La resposta és afirmativa. Sense ser uns números espectaculars, calcula que la incidència del creixement del salari mínim ha contribuït a incrementar el PIB en una dècima anual. Curiosament, o no tan curiosament, un dels factors que està contribuint a empènyer amb més intensitat el creixement del PIB de l’Estat i que aquest superi clarament l’evolució de la resta de la Unió Europea és la demanda interna. Mentre que el PIB creixia de mitjana un 2,8% interanual a l’Estat al final del segon trimestre de l’any, la demanda interna ho feia en un 3,5%. És una mostra de confiança del consumidor, a la qual no hi deu ser aliena una millor disponibilitat de diners. El creixement del salari mínim és un incentiu. Ho revela un estudi que els professors Héctor Sala (UAB), Ignacio González (Universitat Americana, a Washington) i Pedro Trivín (Universitat del Piemont) han difós al portal econòmic 5 Cèntims. A partir de l’anàlisi de les despeses en targetes bancàries en fins a 2.000 municipis concrets i establerta la diferència entre aquells que tenien més població exposada al salari mínim interprofessional i les que en tenien menys, conclou que als municipis que tenien més població sotmesa al salari mínim el consum va créixer el 2019 un 4,5%. Vist aquest estudi, és difícil resistir-se a afirmar que apujar l’smi incideix a incrementar la demanda interna. Si la demanda interna creix, les vendes als comerços creixen, al mateix temps que la necessitat de productes per alimentar aquesta demanda, en una traducció directa en més producció i en conseqüència a més necessitats laborals. Per tant, la incidència d’un salari mínim més elevat pot ser lleugerament negativa d’entrada si un de cada 200 nous llocs de treball no es materialitza, però positiva si creix la demanda. En tot cas, l’aportació lleugerament positiva que atribueix l’AIReF al creixement de l’smi hauria de ser un primer avís als profetes de l’apocalipsi. Ara, el repte és aconseguir que aquest increment no sigui únicament una decisió ideològica del govern de torn, sinó una traducció directa d’una productivitat més sòlida.

L’afiliació ha crescut un 12,4% des de la gran pujada del salari mínim d’aquell any

Els parquets | Salari mínim en positiu