“Vaig néixer el 5 de juny, el Dia del Medi Ambient”, diu amb el somriure que manté durant tota l’entrevista Núria Pous Soler (Manlleu, 1985), que des del passat mes de gener és la directora general d’Anthesis Espanya, una empresa que es dedica, precisament, a acompanyar empreses i institucions en el propòsit d’integrar la sostenibilitat a tots els nivells de les seves estructures. Compta amb una plantilla de 475 persones i la facturació el 2022 va ser de 18,1 milions. Formada com a enginyera industrial i amb un MBA conversem sobre el repte de la sostenibilitat en el marc del cicle d’entrevistes Fem DEO, de talent femení, promogut per Creacció, el Consell Empresarial d’Osona i la Cambra de Comerç.
Acaben de llançar una nova marca i estratègia de la companyia. I d’entrada veiem que ha desaparegut Lavola, que era el nom de l’empresa originària?
És un pas més del procés d’integració a Anthesis. Tot es remunta al 2017. Érem una empresa catalana, de dimensió ja espanyola, i vam fer una reflexió de quin havia de ser el futur de l’organització. Ens trobàvem que, per realment ser efectius, els programes de sostenibilitat no són locals i en el format que estàvem ens quedàvem petits. Vam optar per buscar un soci que ens pogués permetre tenir una dimensió global i agafar més àrees de coneixement.
I aquí apareix Anthesis?
Sí, tot i que és un grup jove, nascut el 2013 de l’impuls de diferents persones que venien de grans consultores ambientals, a dia d’avui ja compta amb 2.000 treballadors, té presència a 24 països i un volum d’activitat important. Els vam conèixer el 2018 i de seguida ens en vam enamorar. El 2019 vam confirmar la nostra integració dins del grup. Havíem d’estar alineats amb el propòsit i valors per davant de tot, perquè fos un èxit. Però hi havia un altre requisit que és que havíem d’operar sota una única marca perquè el projecte realment tingués la força que havia de tenir. Des d’aleshores hem seguit un procés ordenat, amb temps, per poder fer aquesta transició i sentir-nos Anthesis, també.
Quin paper juga Manlleu a la companyia?
Manlleu és la seu d’Anthesis Espanya. També representa l’origen, no Manlleu exactament, sinó Sant Andreu de la Vola, que és on neix l’empresa i és encara com un punt una mica de pelegrinatge per a nosaltres. El conseller delegat d’Anthesis hi va venir fa poc. Manlleu, més enllà de ser un centre operatiu on centralitzem les àrees de Persones, Finances o Operacions, té un pes important dins el grup. Penseu que Anthesis neix el 2013 i nosaltres el 1981. Si fos un riu, podríem parlar dels diferents afluents que s’hi han anat afegint. I és clar, nosaltres som el de més antiguitat.
La nova estratègia per on passa?
Ja portàvem un temps veient que el context de sostenibilitat està canviant molt per temes regulatoris. Es parla molt d’un tsunami normatiu, sobretot impulsat per la Unió Europea. Però també, quant a inversors, s’han adonat que no gestionar bé els temes de sostenibilitat (canvi climàtic, drets humans…) representa un risc per a una empresa. Hem de passar d’un model d’empreses d’una era antiga, que s’ha basat en uns models obsolets, totalment nocius, a partir de combustibles fòssils, una producció lineal, d’extreure recursos i llençar-los i primant el benefici econòmic, a una nova era d’energies renovables, circularitat o reintroduir recursos. En definitiva, fer el bé. Però també hi ha una realitat: passar d’un lloc a l’altre no és fàcil.
I aquí és on el grup Anthesis entra en acció.
Vam fer la reflexió sobre quin rol havíem de jugar nosaltres. Fem servir l’analogia de pujar a la muntanya i fer de guia, d’acompanyar pas a pas les organitzacions a anar cap a aquesta nova era. I així comencem a parlar del que definim com a rendiment sostenible. És a dir, les empreses han de fer el bé, però si no va acompanyat d’un èxit econòmic això no s’aguanta. Hauríem d’aconseguir un impacte positiu en el medi ambient i en les persones al mateix temps que s’aconsegueix l’èxit econòmic i comercial.
Les empreses s’acullen a aquest corrent només per imperatiu regulatori o també per convenciment?
Hi ha de tot. El que definim com a empreses de l’antiga era ho veuran com una amenaça i hi donaran compliment per continuar fent el que ja feien. D’altres ho veuen com una manera de guanyar en eficiència i estar més ben posicionades. I finalment, hi ha el model d’empresa més avançat, que veu l’oportunitat que suposa al final integrar la sostenibilitat en l’estratègia. La part regulatòria està impulsant que les empreses es posin les piles i també serveix per agafar consciència.
Una altra actitud és el greenwashing, disfressar de sostenibles coses que a la fi tenen poc impacte.
Sí, existeix el greenwashing, possiblement perquè no hi ha hagut unes normes clares i s’han utilitzat els temes verds o ecològics d’una petita acció que no és rellevant a nivell de negoci per comunicar-ho. Tota la part de regulació ens ha d’ajudar molt a evitar que això passi.
Més enllà de la regulació, la butxaca també ens pot empènyer cap a la sostenibilitat. Em ve al cap el preu de l’energia de dos anys enrere, arran de la crisi d’Ucraïna, i algunes inversions en energia fotovoltaica.
Està clar. Si hi ha un component econòmic, sempre ajuda. Aquí és important pensar que les empreses que realment gestionen la sostenibilitat s’avancen a aquests fets i no són reactius. I d’aquí una part important de resiliència i de continuïtat futura del negoci. Per exemple, ara comencen a aparèixer a Europa tots els mecanismes de taxes de carboni. N’hi ha una que és el CBAM, que per certs materials que s’importen a la UE ja s’està demanant de calcular el carboni perquè hi haurà una taxa a futur. Per tant, una empresa es pot anar preparant, tenir en compte les emissions de la seva activitat i anar-ho gestionant per no haver de reaccionar quan actuar ja suposi un cost.
Centrem-nos en la cartera de serveis d’Anthesis Espanya. La companyia neix per fer formació ambiental. Al llarg d’aquets 40 anys cap on ha evolucionat?
La part d’educació, no només ambiental, amb una perspectiva més holística, la mantenim. Pensa que dins la sostenibilitat també s’hi inclou la pota social, d’ètica o governança de les empreses. Prop d’un 40% de l’activitat d’avui encara està vinculada a educació o sensibilització. També tenim una àrea de consultoria, una part de negoci digital amb eines pròpies de software, la línia de crèdits de carboni, i després tenim tot la part d’agència de comunicació amb el propòsit d’ajudar les empreses a definir el propòsit per integrar bé la sostenibilitat i comunicar generant impacte i interactuant amb els grups d’interès per posar en valor tot el que es fa en aquest àmbit.
Com està organitzat el grup Anthesis, a nivell global? Hi ha especialistes en tots els àmbits a totes les filials o a cada país tenen determinades experteses?
Les diferents línies de negoci que porten temes concrets són globals. És a dir, l’equip que porta temes de canvi climàtic, de petjada o riscos climàtics aquí està connectat en el grup global. Quant a coneixement, hi ha uns fòrums de coneixement compartits. O, per exemple, l’experiència d’algú dels Estats Units en un sector concret es comparteix amb l’equip d’aquí si ha necessitat de cara a un client. És la gràcia d’aquest model global, de poder tenir tota aquesta connexió per justament resoldre les necessitats que tenen les organitzacions que també operen de manera global molts cops, perquè ells (multinacionals) o la seva cadena de provisionament també ja són globals.
La sostenibilitat s’ha d’afrontar globalment, però moltes accions s’han de fer localment i de vegades ens ofeguem en una cosa tan simple com llençar les escombraries perquè s’aplica un canvi de model. Estem preparats socialment?
No tinc el coneixement o les dades empíriques per respondre. Ara qui parla és la Núria Pous i a partir de sensacions perquè, a més a més, el tema dels residus és molt específic i particular. Hi ha una tendència general quan es fan enquestes que tothom respon que estaria disposat a comprar productes més sostenibles, a reciclar, etc. Però s’està veient que després hi ha un gap entre el que diem i el que fem. I en certa manera una de les nostres funcions és tancar aquest gap. De vegades falta connectar més bé els valors, entendre-ho, per canviar comportaments. Hi ha un tema d’adversió al canvi, òbviament, però també veiem que si el model està ben dissenyat per al lloc on s’aplica, un cop assentat el porta a porta funciona. Una mica la clau és la gestió de la comunicació i la sensibilització a l’inici d’aquests canvis.
Estem davant la segona generació d’una empresa familiar. Quina ha estat la seva evolució dins l’empresa?
Vaig començar el 2009 i vaig entrar a un equip d’enginyeria, com a enginyera en temes d’energia i canvi climàtic. Primer com a consultora júnior, després sènior i més endavant vaig passar a portar projectes. Va haver-hi un moment que ens vam començar a plantejar temes d’internacionalització i em vaig fer càrrec de buscar la manera de sortir a l’exterior. D’aquí vaig començar a entrar a la part més de gestió i vaig passar per diferents àrees de l’empresa, fins a dirigir l’equip de comunicació, la qual cosa em va anar servint per veure diferents llocs de l’empresa i diferents realitats. I després ja vaig entrar com a directora adjunta. No va ser perquè sí. Ja estàvem dins el grup Anthesis i es va posar sobre la taula el relleu generacional. Sobre la taula hi havia la meva opció i es va donar per bona. A partir d’aquí, vam començar a preparar el pla de transició amb Toni Mansilla, que era el director general, i Pere Pous, que continua com a president no executiu.
Es forma com a enginyera i entra el 2009 a l’empresa. Ja es veia predestinada a continuar el negoci familiar o no necessàriament?
Segurament no era una cosa planificada, però a mi Lavola m’inspirava. Sempre he cregut en el propòsit que hi havia com a organització. Abans d’entrar-hi volia treballar a un altre lloc i veure altres coses. Havia fet l’últim any de carrera a França i estava buscant feina, però el 2009, en plena crisi, els processos de selecció estaven parats. En canvi aquí buscaven enginyers.
Sovint en aquestes entrevistes trobem dones que treballen en sectors masculinitzats i les han viscut de tots colors. En una empresa ecosocial hem de creure que hi ha més igualtat d’oportunitats.
Sí. I també és veritat que som una empresa que és majoria femenina. Som un 68% de dones i en els càrrecs directius el percentatge és més alt (74%). També és veritat que no és així a tot el sector. En el meu cas em vaig formar en un entorn d’enginyeria, que està més masculinitzat, però mai he sentit diferències pel fet de ser dona. Ara bé, sí que potser pel fet de ser dona i jove, en fòrums externs, de vegades pots notar que no et prenen tan seriosament. D’entrada no assumeixen que tu ets la directora general si al teu costat hi ha un home de més edat. Són deixos que segurament no són intencionats, però que encara hi són.
{{ comment.text }}