Només les tres principals caixes catalanes tenen més de 250 habitatges a les seves mans a Osona. Segons dades facilitades per les mateixes entitats, després de la punxada de la bombolla de la construcció, Unnim, que és la que tenia una major implantació territorial, té 189 immobles en estoc.
CatalunyaCaixa i La Caixa en tenen 31. Les xifres d’habitatges al Ripollès són pràcticament simbòliques. “L’activitat constructora també va ser de menor intensitat”, expliquen fonts del sector immobiliari, que diuen que el nombre de pisos propietat de les entitats financeres va decreixent respecte a la distància amb Barcelona.
La Caixa, que va absorbir Caixa Girona, amb 7 immobles, i Unnim, amb 1, són de les tres entitats les úniques que hi tenen algun pis en estoc.
La Caixa, CatalunyaCaixa i Unnim són les tres entitats que es mantenen independents i al marge de fusions fredes amb entitats de fora de Catalunya. L’estoc és molt més gran ja que s’hi han de sumar les operacions d’altres caixes foranes i de bancs.
Les xifres inclouen habitatges per estrenar, adjudicacions de promocions immobiliàries que no s’han arribat a vendre o habitatges de particulars que no han pogut fer front al pagament de la hipoteca i que les entitats se’ls han acabat quedant, i alguns locals comercials.
Majoritàriament són pisos. Gran part d’aquest estoc són de promocions iniciades ja en període de baixada del boom immobiliari, com els 45 pisos d’una promoció al passeig de Sant Joan de Manlleu, d’una promoció de 19 pisos al carrer Manlleu de Torelló o de 23 pisos al carrer Nou de Vic.
Les entitats financeres han organitzat, en els darrers mesos, jornades de portes obertes en aquestes promocions amb l’objectiu de trobar compradors per aquestes promocions d’habitatges amb l’esquer d’oferir descomptes en el preu final.
El fet de ser propietat d’entitats financeres, però, no els converteix en habitatges més econòmics. Especialistes del sector immobiliari reconeixen que aquest fet no equival pas a millors preus “perquè els preus són els que són”, diuen des d’una immobiliària de Vic. El cost l’acaba marcant el mercat i poques vegades es poden trobar grans gangues.
El canvi es troba en les condicions que troben aquells que volen comprar. Les condicions que poden oferir les entitats bancàries als compradors són més òptimes que les de les immobiliàries, ja que són elles mateixes les que acaben concedint les hipoteques que necessita el potencial comprador.
Aquest fet és determinant en les queixes de les immobiliàries a l’hora de parlar de deslleialtat.
Àngel Isern, de L’Habitatge, assenyala que s’han trobat amb casos de compradors que quan han anat a demanar la hipoteca a les entitats financeres per un habitatge, els han contraofertat un habitatge del seu estoc per frenar l’operació iniciada.
“És vergonyosament deslleial, aquesta competència”, assenyala aquest professional, que també gestiona l’estoc d’habitatges d’algunes entitats financeres.
La majoria de bancs i caixes han creat societats per gestionar el seu estoc. Tot i això, professionals del sector assenyalen que la fórmula no ha acabat funcionant perquè la comercialització s’ha fet, sobretot, a partir de web i el client encara confia més en el tracte personalitzat de la immobiliària tradicional, que els “assessora en la compra”.
· Una càrrega especialment feixuga en temps de crisi
Bancs i caixes han intensificat les campanyes per vendre o llogar mmobles de sobres en els darrers mesos. Les jornades de portes obertes i les campanyes de màrqueting amb ofertes cridaneres en són una mostra.
Per què la pressa a desprendre’s d’aquests immobles? La situació actual de les entitats financeres no és fàcil i davant dels diferents testos com les proves de resistència europees tenir molt estoc d’habitatge no ajuda. A més, pot ser una dificultat a l’hora d’anar a captar capital forà en un període on els bancs i caixes en necessiten l’entrada per reforçar-se.
Les entitats necessiten vendre aquests immobles, dels quals no treuen cap rendibilitat. En canvi, sí que els generen moltes factures per pagar. Han de pagar, per exemple, impostos, les despeses de comunitat (en el cas dels pisos) o personal per fer-ne un cert manteniment per evitar que aquell pis perdi valor.
Tot aquest estoc comporta maldecaps. El Banc d’Espanya considera un risc baix fer una hipoteca a un particular i obliga a aportar un percentatge d’entre un 2% i 3% del seu valor a l’entitat financera en el que es coneix com a fons de reserva. Quan l’immoble és propietat d’una entitat financera, aquesta exigència de reserva és molt més alta.
Aquests percentatges augmenten encara més si el pis està a mig fer o si només hi ha un solar. Per això hi ha entitats financeres que han decidit acabar promocions d’habitatges que s’havien quedat a mig fer perquè el promotor s’hi havia enganxat els dits.
Les poques dades que s’han fet públiques aproximen que en l’àmbit estatal els bancs i caixes s’han adjudicat uns 22.000 immobles. Uns 12.000 procedeixen de promotors i constructors i 10.000 de particulars que no han pogut fer front a la hipoteca. Tot aquest estoc d’habitatges va representar l’any passat per a bancs i caixes més de 18.000 milions d’euros en provisions, uns diners que ara serien aire del cel per a determinades entitats.
