Des del punt de vista econòmic, són temps de contrastos. L’economia creix, però la població té dificultats per avançar al mateix ritme

La dissociació entre l’evolució econòmica que marquen les estadístiques i la percepció que en té la població s’engrandeix. Aquest dilluns, l’Institut d’Estadística de Catalunya comunicava que el PIB ha crescut el 2,4% en termes interanuals fins al tercer trimestre i, tot i que la xifra queda per sota del 2,8% estatal, és una evolució destacable, particularment si es té en compte que són vuit dècimes més que la mitjana europea. El president del govern espanyol no es cansa de repetir que l’economia de l’Estat és la que més creix a la Unió Europea. I, sense deixar de ser cert, hi ha una realitat que escapa a la simple agregació de béns produïts. Diferents enquestes, que recull l’economista i periodista Jordi Goula en article a Vilaweb, apunten en el sentit que el creixement de l’economia no s’està traslladant en una mesura equivalent a la població. Per exemple, l’índex de solvència familiar de l’Organització de Consumidors i Usuaris, amb dades de 2024, quan el PIB va créixer el 3,6% a l’Estat, apunta que dues de cada tres famílies reconeixien que tenien problemes per arribar a final de mes. L’augment del cost de l’habitatge, dels serveis sanitaris o educatius i una inflació del 2,8% influïen en aquesta percepció. Altres informes es fixen en la pobresa severa, com el de Càritas, que indica que 4,3 milions de persones viuen a l’Estat amb ingressos un 40% inferiors a la mitjana, que és la definició de pobresa severa. És un 52% més de persones en aquesta situació que la que hi havia el 2007, en una constatació que l’efecte de les crisis que s’han succeït des d’aquell any no s’han acabat de tancar. És interessant aturar-se en aquest últim informe, que apunta, d’una banda, que el preu de l’habitatge és una de les primeres causes de risc d’exclusió i, de l’altra, que la precarietat s’ha convertit en una nova normalitat en el camp laboral. De fet, un terç de la població que se situa sota el llindar de la pobresa severa està treballant. Per acabar el panell d’informes que remarquen la distància entre els sovint eufòrics missatges del govern espanyol sobre l’evolució econòmica, un últim apunt amb dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que situa l’índex de població en risc de pobresa i exclusió en un 24% al país. Una xifra similar a la quarta part de la població estatal que assenyala encara un altre informe del Consell Econòmic i Social. Des del punt de vista econòmic, són temps de contrastos. L’economia creix, però la població té dificultats per avançar al mateix ritme. D’ençà de la pandèmia, el PIB ha crescut a l’Estat espanyol el 7,9%, si es descompta la inflació. En canvi, el PIB per càpita, que és el que mostraria amb més claredat si aquest creixement s’ha traslladat a la ciutadania, només ho ha fet el 3,4%, segons dades de la fundació de les caixes d’estalvis (Funcas). En part, el motiu de fons d’aquesta diferència és el tipus de creixement que s’està produint, més basat per una banda en el consum de les llars i per l’altra fruit d’unes inversions facilitades per l’accés a fons europeus com el Next Generation. Que les llars consumeixin més podria tenir a veure amb un creixement dels ingressos i unes perspectives de millora de la situació econòmica, però no és exactament així. Hi ha més consum a les llars perquè hi ha més llars. Un dels principals motors del creixement del PIB és que hi ha més població, amb un ritme proper a un 1% anual a l’Estat, i això no és necessàriament mèrit de cap política governamental. Un creixement basat en la demografia té el contrapunt que la riquesa que es genera s’ha de repartir entre més gent. Més encara si una part important de l’augment de població parteix d’arribades de persones que acaben ocupant llocs de treball en sectors d’escàs valor afegit i, per tant, pitjor remunerats. És freqüent que les anàlisis econòmiques incideixin en l’escàs avenç de la productivitat de l’economia espanyola (també de la catalana). Aquesta conclusió, veritable, carrega en certa mesura la responsabilitat a un personal poc qualificat, però poques vegades es posa l’accent en l’escassa capacitat, principalment de l’empresariat, de generar oportunitats laborals en sectors de més valor afegit. Les economies espanyola i catalana, s’han acomodat en sectors com el turisme i l’hostaleria en els quals cal crear molts llocs de treball per tenir una incidència clara en el producte interior brut. Quan el PIB creix de manera sòlida en termes absoluts, però amb una intensitat menor en termes per càpita hi ha d’haver encara més explicacions. El director d’economia d’Espanya del centre d’estudis de CaixaBank, Oriol Aspachs, n’apunta algunes. L’economista es fixa en la renda bruta disponible a les llars que presenta un creixement lent, del 5,3%, respecte als registre prepandèmics. Aquest creixement lent té a veure amb la també lenta evolució salarial, que en termes reals –descomptada la inflació– encara no han recuperat els valors que tenien el 2019. Cal no oblidar que els assalariats suposen el 86% dels ocupats a l’Estat, un 46% de la població en edat de treballar i un 37% de la població total. Per això, cal buscar en altres fonts el motiu del creixement de la renda bruta des de la pandèmia. I prové d’un augment de les prestacions socials (el 9,3%, i aquí sí que es pot entreveure alguna acció d’un govern que fa bandera de la seva agenda social), i de les rendes de la propietat (un 13%). En el repartiment del creixement del PIB hi guanyen els pensionistes, però encara més els rendistes, ja siguin immobiliaris o financers. En el creixement del PIB hi ha més perdedors que guanyadors.

Des del punt de vista econòmic, són temps de contrastos. L’economia creix, però la població té dificultats per avançar al mateix ritme

Més perdedors que guanyadors