Malgrat la bona marxa dels indicadors macroeconòmics de l’Estat espanyol, la percepció a peu de carrer és que viure és cada cop més car i que a mesura que passa el temps cau la capacitat d’estalvi de les persones.
Així, tot i que el tombant dels anys 2014 i 2015 es considera el de sortida de la crisi econòmica de principis de segle, l’anàlisi de la renda mitjana revela any rere any com els ciutadans no generem i rebem riquesa de manera equitativa.
A la cara de la moneda hi ha la població amb més recursos, que és també la que normalment veu incrementats els seus ingressos; mentre que a la creu mai augmenta el poder adquisitiu de les persones amb rendes més baixes.
En funció de quin col·lectiu predomina a cada municipi, els d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès poden ordenar-se en una taula que manté a la part alta el Brull (23.957 euros), Campelles (21.698) o Gurb (20.831) i, a la baixa, Manlleu (13.020), Balenyà (13.869) i Montesquiu (14.255).
Radiografiant els números, el titular de la desigualtat és molt clar, ja que entre els 23.957 euros de la mitjana més alta i els 13.020 de la més baixa hi ha un salt de gairebé 11.000 euros. Una realitat que després té derivades en habitatge, hàbits de consum i major o menor dependència de serveis públics.
“Una persona amb alt poder adquisitiu segurament fa servir el cotxe per anar a treballar, no el tren”, exemplifica la demògrafa Neus Ribó, “potser té mútua de salut, porta els fills a una escola diferent del lloc on viu… Tot això acaba condicionant les polítiques dels ajuntaments, que tenen el deure de respondre a les necessitats dels ciutadans”.
Des del Brull, l’alcalde, Pere Medina (Independents), entén el fons de la reflexió, però també remarca que “les mitjanes són enganyoses, i encara més quan es calculen amb un univers petit com els nostres 300 habitants. Els que coneixem bé el municipi sabem que és heterogeni i que darrere de les xifres hi ha realitats molt diverses”.
Ampliant el focus dels pobles i ciutats al global de les comarques, Osona i el Ripollès van en sintonia amb la mitjana catalana.
Se situen en 13a i 11a posició d’un rànquing de 42 que té al capdavant el Barcelonès, el Garraf i l’Aran i que tanquen per la cua el Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià. El Lluçanès no consta encara a l’estadística perquè les últimes dades disponibles són del 2022, quan la comarca no estava oficialment reconeguda.
Ribó apunta que l’ordre el torna a determinar el perfil predominant a cada territori: “A Sant Cugat del Vallès, Sant Just Desvern o barris concrets de Barcelona hi ha gent que directament no té salari, sinó que viu de les explotacions de rendiment del seu negoci i del capital immobiliari”.
Comarques de Catalunya més deprimides i d’on ha marxat la gent jove reflecteixen, en canvi, ingressos més baixos i una elevada presència de pensionistes en pobles petits. Això també s’adiu amb la realitat del Bisaura o el Lluçanès.
