No fa falta estar pendent del rellotge ni quedar a una hora concreta per trobar-te amb coneguts a Cal Met. Dilluns, quan va reobrir la terrassa després de dos mesos, els veïns i veïnes de Sant Boi van fer un salt de nou setmanes per recuperar ipso facto les rutines d’abans del confinament total: Núria Vall hi tornava a ser a 1/4 de 12, l’estona reservada per fer el tallat amb les amigues; Xavier Verdaguer, entre arreglar jardí i jardí; i a dins, al costat de la barra, en Joan, d’Avinyó, que va arribar al poble amb 25 anys i ara, a punt de fer-ne 84, veu com la seva dona i el fill continuen al capdavant d’un local que és molt més que un bar, perquè a Cal Met, a banda d’oferir-hi plats i begudes, s’hi serveix companyia. El prototip de bar de poble que encara que passi el temps continua sent punt de trobada, com si hi bategués el cor de Sant Boi, i que aquest dissabte, el primer de postconfinament i en plena primavera, es va omplir de retrobaments, salutacions i el plaer de tornar a tastar aquell cafè o vermut que són sinònim de quotidianitat.
“Després de tants dies a casa, això és una altra cosa”. Així ho descrivia Carles Viladecans, que té una empresa d’excavacions i no ha deixat de treballar durant aquests dos mesos malgrat haver hagut de renunciar forçosament a moltes altres rutines: l’esmorzar de cada dia a Cal Met, la missa dels diumenges, les abraçades dels nets… “Viuen a Barcelona. Ens veiem fent videotrucades, però la veritat és que els trobem molt a faltar”, hi afegia Núria Vall just abans d’ensenyar a EL 9 NOU la foto de dilluns, un record que passarà a la posteritat per ser el primer tallat amb la mascareta i el gel hidroalcohòlic sempre a punt a la butxaca. “I no ens podem queixar, perquè si conservem la salut només havent d’extremar les precaucions és ben poca cosa. El meu pare va passar la Primera Guerra Mundial, amb 20 milions de morts; la grip espanyola, amb 50; la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial… I encara es mantenia serè”, sentenciava Viladecans.
Als pobles petits, els bars són molt més que un lloc on beure i menjar
A pocs metres, els justos per complir la distància de seguretat entre taules, Xavier Verdaguer seia acompanyat d’altres jardiners, fent la cervesa després d’haver-se anat a mirar una de les moltes feines que els ocuparan les properes setmanes: “Al Lluçanès al juliol normalment hi ha molta tirada a anar-se’n a la platja, abans que arribi l’agost i les festes majors, però aquest estiu serà diferent. La gent mira de fer-se piscines, estem posant molta gespa artificial, condicionant terrasses…”. Acostumat a no parar, ell és dels que dissabte defensava que els últims dos mesos eren més entretinguts els dies feiners, anant a treballar, que els caps de setmana sense bar, amics i aficions, i per això s’havia llevat d’hora i, a banda del vermut a Cal Met, ja havia tret la pols de la bici de carretera anant a esmorzar a Santa Eulàlia de Puig-oriol.
La calor, el tancament del restaurant del Collet de Sant Agustí, la incerta reobertura de les escoles… Converses de dissabte de postconfinament que anaven planant entre les taules mentre el campanar s’acostava a la 1 i prenien lloc també a Cal Met l’alcalde i tres dels sis regidors de l’Ajuntament, un consistori amb llista única que aquest mandat s’ha renovat de cap a cap. “Entre l’adaptació, els robatoris, la meteorologia i el coronavirus tenim la sensació que no hem parat ni un minut”, explicava Marc Parés a EL 9 NOU, “esperem que la població continuï sent tan responsable com fins ara i tot plegat es calmi una mica”.
Verdaguer: “Al Lluçanès al juliol normalment hi ha molta tirada a anar-se’n a la platja, però aquest estiu serà diferent”
Després d’una primavera en què s’han trobat repartint les roses casa a casa per Sant Jordi, igual que l’arròs i els plats per celebrar Sant Baldiri, hi afegia que estan pendents d’una festa major que precisament té com a epicentre la plaça Nova, la que envolten l’emblemàtic forn Can Pujals, Ca la Mercè o Cal Met, tot exemples de negocis ben valorats pels veïns i veïnes del Lluçanès però també pels que, sense dormir-hi cada nit, se’n senten, com Mariluz Pérez i Francesc Rodón. Cinquanta anys de casats. Tota una vida junts i sempre estiuejant entre la platja i Sant Boi, una tradició que ell va heretar dels pares i que ha transmès a les filles, amb la sort que la declaració de l’estat d’alarma els va enganxar justament al poble: “Molt millor que a Barcelona, la veritat, aquí hi tenim jardí i hi ha tot l’imprescindible per viure sense necessitat de baixar a Vic o Ripoll”.
Des que estava permès, cada dia havien anat encarregant el dinar en algun dels restaurants del Lluçanès, però aquest dissabte el bacallà se’l menjaven asseguts a la terrassa de Cal Met, després que els portessin l’allioli sense haver-lo hagut de demanar. Conèixer els clients, saber que la Núria no fallarà a la seva cita d’1/4 de 12 amb les amigues, que Xavier Verdaguer hi serà el primer dia que a la tele s’hi pugui tornar a seguir un partit de futbol… Un bar de poble és això.
