L’impost sobre béns immobles (IBI) és el de més calat d’entre tots els que depenen dels ajuntaments, ja que es tracta del principal ingrés que perceben les arques municipals per part de la ciutadania. De cara al 2023, tenint en compte l’encariment global del cost de la vida i les estretors de l’economia domèstica, més de la meitat dels consistoris d’Osona i el Ripollès han optat per no apujar-lo i que a les cases no hi arribin, per tant, rebuts més cars. És el cas de Manlleu, Torelló, Centelles o les Masies de Voltregà, des d’on l’alcaldessa, Verònica Ruiz (Sumem-CP), apunta que, “després de 10 anys d’impostos congelats, volíem tocar alguna coseta, però el context que estem vivint, amb la crisi i l’augment dels subministraments, ens han fet decidir novament per un exercici de contenció”. Un altre poble que ha seguit la mateixa estela és Prats de Lluçanès. L’alcalde, Jordi Bruch (Junts), va destacar al ple d’ordenances que l’objectiu de congelar l’IBI –i, de fet, tots els impostos i taxes– és que “la ciutadania no perdi poder adquisitiu”. En alguns municipis, com ara Manlleu, l’oposició ha qüestionat la mesura de congelar els tributs i ha parlat obertament d’interessos partidistes amb motiu de les eleccions municipals del 2023. I és que sí que està clar que l’encariment del preu de l’energia i la pujada de sou dels funcionaris, dues circumstàncies que no depenen dels ajuntaments, es traduiran en importants augments de la despesa. Aquesta és la raó que s’ha esgrimit des de Vic, Ripoll o Campdevànol a l’hora de justificar la pujada de l’IBI. “És una qüestió de responsabilitat si volem garantir i millorar uns serveis públics imprescindibles per la ciutat”, defensava la regidora vigatana Núria Homs (Junts), a l’edició d’EL 9 NOU del passat 28 d’octubre. Des del Brull, l’alcalde, Pere Medina (Independents), es manifesta en aquest mateix sentit i assegura que “no hi havia alternativa”. De fet, l’IBI és el principal tribut que cobren els ajuntaments i quan van mal dades –s’han de quadrar els números per l’increment dels costos energètics, les puges salarials als funcionaris…– es converteix en una mena de comodí per quadrar els comptes. La quota a pagar es calcula aplicant un percentatge (anomenat tipus de gravamen) al valor cadastral de l’immoble (el valor del sòl més el valor de la construcció).
El que durant les darreres setmanes han estat aprovant els ajuntaments és, precisament, el tipus de gravamen, un percentatge que per llei es mou dins una forquilla. En el cas dels immobles urbans per norma general pot oscil·lar entre el 0,4% i l’1,1%. Després, aquest percentatge s’aplica sobre el valor cadastral. Aquest valor, que no equival al de mercat, és el resultat de la suma del valor del sòl –qualificació urbanística dels terrenys, superfície…– i el valor de la construcció –metres quadrats edificats, antiguitat de la construcció, els serveis…–. El valor cadastral determina la base imposable.
Per això, a vegades, es poden fer trampes. Per exemple, si un ajuntament no modifica el tipus de gravamen –tècnicament això significa congelar l’impost–, però, en canvi, creix el valor cadastral (la base sobre la qual es calcula la quota) el resultat serà que el rebut que es pagarà es pot acabar incrementant sense que s’hagi apujat l’impost.
