El dilema dels impostos

Aquests dies els ajuntaments aproven impostos i taxes. El de les ordenances fiscals sempre és un punt calent al calendari fiscal perquè en gran part és el moment en què es determina quin serà el nivell d’ingressos per al següent exercici i, per tant, s’anticipa l’arquitectura del pressupost. Com que els ajuntaments no poden tenir dèficit la definició del nivell d’ingressos –i també la regla de la despesa, ara suspesa, que no permet gastar més que el creixement de l’economia– condiciona forçosament on es col·loca el llistó de les despeses. Aquest any, però, l’aprovació de les ordenances fiscals és especialment significativa perquè els ajuntaments estan atrapats en una paradoxa diabòlica: la crisi farà que tinguin menys ingressos i, en canvi, augmentaran les necessitats de despesa per afrontar la crisi de la Covid-19. La solució fàcil, que en unes altres circumstàncies podria passar per apujar impostos, ara ningú la prendrà. La coronacrisi passa factura. La congelació és l’opció que escull tothom. Almenys, pel que fa a l’impost de béns immobles (IBI), tribut que com a mínim sol representar un terç dels ingressos. I en alguns casos fins i tot més. L’IBI també és una mena de xarxa de seguretat per les arques municipals perquè no va directament lligat al cicle econòmic. Es calcula a partir de l’aplicació d’un percentatge (tipus de gravamen) sobre una base imposable (valor cadastral). El valor cadastral és un càlcul teòric que guarda proporció amb el preu del mercat però no va lligat a les seves fluctuacions. En una crisi és lògic que disminueixi el preu de l’habitatge, però no varia el valor cadastral. Es posa al dia quan se’n fa una revisió, circumstància que es dona cada dècada. Però no és una norma. Hi ha ajuntaments que fa lustres que no han fet cap revisió. Posen al dia el valor mitjançant l’aplicació dels coeficients d’actualització prèvia sol·licitud a l’Estat, una fórmula per augmentar el valor cadastral per la porta del darrere, sense cost polític i de manera lineal sense haver de fer una revisió de tot el padró. Els ingressos de l’IBI, per tant, són estables. Aquest factor juga a favor dels ajuntaments. L’IBI blinda una part important d’ingressos. Però ara ningú vol caure en la temptació de tocar el tipus de gravamen a l’alça per rascar més recursos. Quadre explicatiu del funcionament de l'IBI Encara que l’IBI se salvi de la previsible davallada d’ingressos la crisi sempre deixa seqüeles. Amb unes previsions de contracció del PIB a l’Estat espanyol del 12,4%, segons les últimes estimacions de la Comissió Europea, i amb una recuperació més lenta del previst amb creixements del 5,4% el 2021 i del 4,8% el 2022, les expectatives no són bones. Hi ha tributs municipals clarament lligats al cicle econòmic. El de les llicències d’obres (ICIO) n’és un. Si el sector de la construcció es frena cauen els ingressos per llicències. I si no es construeix, i el mercat immobiliari es refreda, també baixa la recaptació per plusvàlues, impost que s’abona quan es produeix una transacció immobiliària. Aquest tribut, en cas que el canvi de titularitat de l’immoble sigui entre pares i fills, es tracti de l’habitatge habitual i obeeixi a una defunció sol tenir una bonificació molt elevada. Per tant, els ingressos per plusvàlues també baixaran. Com els de l’IAE, encara que només el paguin empreses que facturin més d’un milió d’euros. Desapareixeran algunes empreses i moltes altres baixaran facturació. L’IAE tampoc donarà alegries. Però és que a més hi ha impostos municipals que conceptualment estan desfasats. És el cas del que grava els vehicles de tracció mecànica (IVTM). Va lligat als cavalls fiscals, un valor que classifica els vehicles en categories en funció de la seva potència i, per cada categoria, la llei estableix una tarifa que els ajuntaments poden modular fins a un sostre. Molts, i des de fa anys, els tenen al màxim, motiu pel qual ja no els queda marge per jugar-hi a l’alça. No poden obtenir més ingressos per aquesta via. A més, els canvis que s’estan produint en el sector de l’automoció, amb la progressiva incorporació al parc automobilístic de cotxes híbrids i elèctrics, també penalitza la recaptació. Aquests tipus de vehicles tenen bonificacions.L’escenari, per tant, és preocupant. Però encara hi ha un altre element que jugarà a la contra i és l’aportació que l’Estat fa als ajuntaments en concepte de la participació en els tributs estatals, el que es coneix com la PIE. El govern central, per calcular quina ha de ser l’aportació, fa una estimació de la recaptació d’una cistella d’impostos i anticipa els diners als ajuntaments amb una bestreta. Després, quan al cap de dos anys es liquida el pressupost, i per tant es comprova si s’han complert o no les previsions, es passen comptes. En anys de bonança, els ajuntaments encara reben diners addicionals perquè la bestreta queda per sota, però en anys de crisi passa al revés i, per tant, toca tornar diners. Això presumiblement és el que passarà ja l’any 2022, quan el govern central liquidi el pressupost d’aquest 2020. I els ajuntaments es poden trobar que han de tornar uns diners que ja han gastat. Aquesta història no és nova. A la crisi de l’any 2008 ja va succeir. Molts ajuntaments encara estan fent la devolució dels diners cobrats de més. Interventors i regidors d’Hisenda veterans fa dies que alerten d’aquesta possibilitat. I, per tant, creuen que cal tenir un coixí pel que pugui passar. El coixí, avui, la majoria el tenen perquè, amb la llei d’estabilitat pressupostària, en vigor des de l’any 2012, els pressupostos municipals es liquiden amb superàvits que engreixen el romanent de tresoreria, nom amb què es coneix la guardiola dels estalvis. La llei posa moltes condicions per poder gastar aquests diners. Per això, ara, l’esperança dels ajuntaments és que el govern, després que el Congrés no convalidés un decret en virtut del qual es proposava als ens locals que cedissin aquesta guardiola a les arques de l’Estat en forma de préstec, autoritzi com ha dit que farà la lliure disposició d’aquests diners. També per despeses ordinàries. De fet, la despesa ordinària és un altre dels maldecaps que molts ajuntaments es veuen al damunt. La immensa majoria presten molts més serveis dels que marca la Llei de Bases de Règim Local. Aquests serveis, sovint, són deficitaris. Ara, però, molts ho són més. És el cas de piscines, escoles bressol o centres d’adults. Cauen els abonats i les matrícules. Als serveis socials, a més, amb un atur a l’alça, es multipliquen les necessitats. I els ajuntaments, com a administració més propera, acaben actuant d’escut protector no només amb les persones, sinó també amb ajudes directes a sectors tancats per la pandèmia amb l’esperança que la situació sanitària millori, remunti l’economia i minvin els estralls d’una crisi que de moment amenaça de fer un forat a les finances municipals.

El dilema dels impostos

“La producció audiovisual serà cada cop més global, tecnològica i diversa”

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

‘Prepara’t. Protegeix-te. El teu kit sempre a punt!’

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Què li ha passat a la Pilarin?

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic