Temps era temps, el duc (Bubo bubo) feia vida a les contrades d’Osona. La seva presència, però, va anar en regressió fins a pràcticament desaparèixer. A principis dels 90, se’n van censar 42 parelles a la comarca, però el 2014 ja no en quedava cap. Davant d’aquesta situació es va iniciar un projecte per reintroduir l’au capitanejat pel Grup de Naturalistes d’Osona (GNO-ICHN), a través d’un conveni amb el Servei de Fauna i Flora de la Generalitat i el Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.
El grup va alliberar 16 exemplars d’aquesta espècie procedents del centre de recuperació a partir del 2019. “Vam tenir-los un temps donant-los presa viva perquè s’hi acostumessin abans d’alliberar-los”, relata Carles Martorell, del GNO. Una vegada entrenats se’ls va deixar anar a la natura amb una anella i un transmissor GPS per fer-ne el seguiment. D’aquests ducs alliberats, s’han registrat 13 baixes i s’ha perdut la pista dels altres tres. Tot i això, han deixat descendència. Per exemple, un mascle i una femella recuperats van aparellar-se amb una femella i un mascle salvatges. D’aquest darrer en van néixer dos polls.
Una de les línies de treball del grup és esbrinar per què ha disminuït tant la població de duc a Osona, és a dir, el motiu pel qual s’ha passat de tenir 42 parelles a cap. Actualment, n’hi ha tres de registrades a la comarca, que s’han establert a les Guilleries-Savassona, Sau i Seva.
Una de les principals tesis sobre el despoblament de ducs és que una de les seves menges acaba sent mortal. Aquest rapinyaire nocturn d’orelles tan característiques s’alimenta de petits ocells i mamífers, com ratolins, rates, conills o esquirols. Tal com relata Martorell, sospiten que la majoria de baixes són per “enverinament per raticides”. Els ducs cacen rates al voltant de granges d’animals que estan enverinades. Per tant, acaben morint per “toxicitat secundària”, pels rodenticides anticoagulants que han ingerit abans les seves preses.
El GNO ho ha pogut certificar en alguns exemplars a través d’anàlisis –de sang, de fetge i de teixit sec– i també pel seguiment que en fan amb GPS des d’on observen com es desplacen per anar a buscar aliment a les granges. A més d’això, encara que la dosi de verí no sigui letal en l’ocell, els deixa tocats i acaben morint electrocutats, per atropellament o ofegats en basses d’aigua artificials.
Precisament, Martorell relata que Osona i el Berguedà són les comarques de la Catalunya Central que s’han vist més afectades per la reducció de la presència del duc, tot i haver-ne tingut una població estable temps ençà. Ho atribueixen a “l’efecte de la ramaderia intensiva” que està obligada a fer servir aquests raticides. Per aquest motiu, el grup proposa utilitzar productes alternatius als anticoagulants clàssics que no causen aquesta toxicitat secundària en els ducs. “Ho hem provat en diferents granges amb resultats satisfactoris”, apunta. D’altra banda, tal com subratlla Martorell, el duc, com l’òliba o el mussol comú, és un “gran aliat” pel ramader a l’hora de lluitar contra aquests rosegadors. O sigui, és un raticida natural.
El projecte d’alliberament del duc a Osona no acaba aquí. Des del GNO continuen fent seguiment d’aquestes aus a la comarca: n’observen l’alimentació, les zones de caça, la nidificació, els punts dormidor i les possibles altres incidències que puguin patir. De moment, ara al febrer és època de posta dels ous dels ducs: “Veurem com van aquestes tres parelles”. Esperem que bé.
{{ comment.text }}