Comparteix l’afirmació que la ginecologia i la salut sexual i reproductiva de la dona encara s’aborden des d’una perspectiva masculina?
Compartiria que tenen força marge de millora. No puc acceptar la frase directament perquè valoro molt el canvi que s’ha produït els últims cinc anys. Anem pel bon camí i seria una mica injust no diferenciar aquesta última etapa. Però ens queda molt camí per recórrer.
Què s’ha fet aquests últims anys, que la fa ser optimista?
Prendre consciència del respecte cap al que la dona vol, com a primera mesura de tot, és a dir, nosaltres no diem el que s’ha de fer, preguntem a la dona què vol. Això no es canvia de la nit al dia ni tampoc amb un percentatge absolut, sinó que va incrementant gradualment el nombre de professionals que actuen així.
Que hi hagi, en part, aquest abordatge en una perspectiva masculina, en què es tradueix en l’atenció?
Us en poso un exemple: el que es coneix com a violència obstètrica és fer un abús quan no toca d’intervencionisme, per exemple, les cesàries innecessàries, no tenir en compte els desitjos de la dona a l’hora de donar a llum, en el sentit de si vol anestèsia o no, quina postura vol adoptar per tenir la criatura, si vol estar acompanyada o no, sigui el part per via vaginal o per cesària…
Feia referència a la violència obstètrica, l’OMS va reconèixer que existeix des del 2019. És un terme que ha xocat dins l’àmbit mèdic?
És un terme que és absolutament rebutjat des de l’àmbit mèdic. És difícil que s’entengui que la violència obstètrica té una part de violència estructural que no és ni volguda, ni conscient. Dins d’aquesta violència hi ha una part molt important que és mala praxi, no seguir els protocols establerts. Hi ha una altra part que és la manca de respecte cap a la dona, la seva parella, la seva família i amb això molts professionals també hi estaríem d’acord. Però en aquesta part de tu ets el professional i tens el coneixement i estàs en una posició de més poder respecte a la dona en el moment del part és el que costa de veure. La paraula violència genera molt rebuig. Jo intento convèncer els meus col·legues perquè entenguin que no ens hem de capficar, que el terme està establert. El nostre objectiu és fer violència obstètrica zero, el camí és aquest, dir que no volem fer violència obstètrica.
Quins mecanismes té la professió per arribar a aquesta erradicació de la violència obstètrica?
La conscienciació per part de tothom de les bones praxis i del respecte a la voluntat de la dona. Això ho estem canviant molt ràpidament. No és condició necessària que hi hagi més dones perquè aquest canvi es produeixi, però sí que fa que el canvi vagi més de pressa.
Les decisions han de ser consensuades entre personal mèdic i pacient, la mare. En situacions de risc quan un part es complica, com s’ha d’actuar?
Amb molta anticipació, parlant de com abordarem els possibles conflictes abans que passin. Parlant molt.
“Les dones a la nostra societat pareixen molt grans, de mitjana als 34 anys”
Cal més pedagogia, educació, canvis respecte a la percepció social de la maternitat perquè les dones quan arriba el moment també tinguin més eines per poder decidir?
Em preocupa que es produeixi un desfasament entre la millor edat per tenir una criatura i l’edat en què tenim la primera criatura a Catalunya. L’edat ideal és entre els 20 i els 30, i ara l’edat mitjana de la primera criatura són els 34 anys. Les dones a la nostra societat pareixen molt grans. Ens trobem moltes situacions de mares al voltant de la quarantena, mares amb molta il·lusió pel seu embaràs, que s’han preparat molt per ser mares però que el seu cos és de 40 anys i no de 20. Aquí hi ha una manca d’informació que no és el mateix parir als 20 que als 40 per una qüestió biològica.
Quins són els riscos que hi ha quan la maternitat arriba en edats més avançades?
Incrementa l’índex de qualsevol patologia durant l’embaràs: tensió alta, diabetis, alteracions hormonals… és un continu, a més edat més problemes.
Des del 2018 el moviment feminista ha pres una nova dimensió. És positiva aquesta ebullició també en la presa de consciència del propi cos, de com encarar la salut sexual i reproductiva?
Molt positiva. Els professionals evolucionem a partir del moviment feminista i de les demandes de les dones. Com més demanda hi hagi, més aviat canviarem, però per fer-ho de manera harmònica i sense conflicte hem de parlar molt, i a vegades trobar temps per fer-ho és difícil.
Hi tenen a veure la vergonya i el pudor d’anar en una consulta ginecològica i en el moment del part en què les dones no es queixin davant de situacions que poden vulnerar els seus drets?
Que es queixin o no depèn fonamentalment de les seves expectatives també. Hi hauria dones que es podrien queixar i no es queixen, i d’altres que potser no caldria que ho fessin i ho fan. Tot forma part de l’entesa prèvia i per suposat del respecte.
“Posar una mirada de gènere en la salut millora els resultats”
Vostè presideix el consell assessor per les polítiques de gènere en salut, impulsat per la Generalitat i que es va constituir el 2019. En l’àmbit concret de la salut sexual i reproductiva s’han fet propostes?
Millorar l’atenció globalment és el gran objectiu, tenint en compte les diferències en salut entre homes i dones, posar-ho com a un element diferenciador, ja que quan es té en compte es milloren els resultats. Poso un exemple, malalties que es manifesten de manera diferent en dones i homes, com l’infart. Això sí que passa i per això estem treballant perquè aquesta mirada de gènere es vagi imposant entre els professionals per distingir medicaments que van millor als homes o a les dones, o les dosis.
També s’ha de tenir en compte en la recerca?
Això ja s’ha anat introduint, sobretot en els models de recerca bàsica, que els ratolins han de ser mascles i femelles en la mateixa proporció, però després quan es presenten les dades no es donen desagregades per sexe. En la recerca també afecta que la carrera investigadora de les dones arriba a un punt que no avança a la mateixa velocitat que la dels homes i aquesta és la mateixa situació que es produeix a la vida quotidiana, les dificultats per accedir als llocs de més responsabilitat, reconeixement i poder.
La professió mèdica s’està feminitzant clarament, segons Metgesses.cat, més de la meitat dels facultatius a Catalunya són dones actualment i el 70% d’estudiants de Medicina també són noies. Què falta perquè hi hagi aquesta traducció en els llocs de responsabilitat.
El primer és temps, però no només. Davant d’una plaça les dones sempre tendim a veure les possibles mancances per accedir-hi i els homes no, accedeixen a la plaça tinguin tots els requisits o no. És una manera diferent d’entendre l’ambició per arribar a un lloc de poder.
Quin ha estat l’impacte de la pandèmia en l’àmbit de la ginecologia i l’atenció a la salut sexual de les dones? S’han retardat diagnòstics, detecten si hi ha menys embarassos?
Claríssimament hi ha menys embarassos, ha caigut la natalitat en picat. Ja teníem una natalitat baixa a Catalunya i ara està sota mínims. El que hem fet els centres que hem estat receptors de Covid és lluitar molt perquè les mesures de manca d’acompanyament que s’han instaurat a tot l’hospital quedessin com a excepció en el cas de les gestants, de manera que, igual que s’han fet excepcions amb les criatures que no es poden valer per si mateixes o les persones que tenen alguna discapacitat, hem lluitat molt perquè les dones també quedessin excloses d’aquesta manca de companyia perquè entenem que donar a llum i criar una criatura és cosa de dos, de la parella, i per tant que les dones han d’estar acompanyades en aquest moment tan meravellós de la vida.
