Es coneix bé l’institut Castell del Quer de Prats de Lluçanès. Hi ha treballat de professor els últims 24 anys, dels quals nou també n’ha estat el director. És Lluís Forcada, veí d’Artés (Bages), que aquest setembre s’ha jubilat. Mestre en l’especialitat de Filologia i llicenciat en Humanitats, ha impartit castellà, filosofia, teatre, cultura, valors ètics “i el que calgués”. El seu adeu no és total, ja que almenys aquest curs continuarà implicat en el projecte de teatre musical de 4t d’ESO.
Com definiria l’institut Castell del Quer?
És un institut de pobles, tranquil i d’un ambient molt proper, de relació de tothom amb tothom i amb l’entorn.
Com era fa 24 anys?
Diria que hi vaig arribar al tercer any de funcionament. L’institut estava en construcció. Era molt difícil que hi hagués projecte perquè ja hi havia hagut un relleu en la direcció i canvis de professorat en un percentatge molt elevat, del 70% o el 80%. I hi havia molta preocupació pel tema de les obres, d’una escola se’n passava a fer una escola i un institut. Convivíem amb els paletes.
Ha canviat molt, doncs?
Bàsicament ha canviat perquè el professorat és més estable. Tot i que és difícil, en el moment en què hi ha un personal més estable pots començar a crear línia. I en el moment també que acaben les obres, la ment dels equips directius es pot dedicar al que és la gestió educativa.
I l’alumnat?
El perfil de l’alumnat ha canviat a Prats i a tot arreu. Per exemple, fa 24 anys utilitzàvem la biblioteca per buscar informació i avui no. Ara els alumnes tenen el mòbil per buscar o l’ordinador per treballar. A més, els interessos de l’alumnat són absolutament diferents. I crec que la relació entre pares i fills ha canviat i per tant també ho ha fet la relació professorat-alumnat. Per tot això la manera de gestionar un grup d’alumnes ha canviat o hauria d’haver-ho fet. No pot ser que la societat vagi molt més ràpid que la gestió de l’aula.
És difícil fer de professor?
Suposo que depèn de per qui. Jo m’ho he passat molt bé, per mi no ha estat difícil. Si tornés a començar tornaria a fer el mateix, tinc clar que és la meva professió i que m’ha agradat. Hi ha moments de difícil gestió, sempre, però amb bona voluntat, parlant i cordialitat, els problemes solen tenir solució. Allò difícil potser és adaptar-nos al grup d’alumnes que tenim. Cada grup és un món i repetir el mateix a cada grup i de la mateixa manera, no sol funcionar. T’has de formar i anar-te reinventant contínuament per adaptar-te a la diversitat de l’alumnat.
Un moment de la seva etapa de director.
N’hi ha molts. Per exemple l’1×1, un projecte que tot i que tenia moltes mancances va ser una oportunitat i ens va portar la dotació d’equips informàtics a les aules. Vam ser un dels pocs centres pioners a la Catalunya Central. També quan vam apostar per les cotutories, que cada tutor tingués menys alumnes i en pogués fer un seguiment més acurat. En l’etapa de director es va aplicar la mitja hora de lectura diària, també la jornada intensiva. I els intercanvis Comenius, liderats des del departament d’anglès, el teatre, el tractament de la diversitat… A part de projectes, hi ha molts petits moments del dia a dia, de les relacions de tu a tu que donen sentit a la feina de director i de docent.
Què suposa l’institut per al Lluçanès?
Pel que es diu, que des que hi ha l’institut hi ha relació entre els nois i noies dels diferents pobles i entre les famílies. L’institut és un element cohesionador de la consciència comarcal, jo penso també del Lluçanès.
Què s’emporta de tots aquests anys?
Un immens agraïment a tota la gent que he trobat en tots aquests anys de professió, dels primers anys a Badia del Vallès, fins a aquests 24 anys a Prats. Això inclou alumnes, dels quals s’aprèn molt, famílies i companys i companyes amb qui hem compartit projectes. I un molt bon record perquè estic content d’haver plegat sense sentir-me cansat ni cremat. No cal arribar a aquesta situació, els alumnes no s’ho mereixerien.
{{ comment.text }}