L’Atlàntida a plena de gom a gom, i el primer que es sent és la veu del protagonista, l’Albert Om, rodejat de personalitats destacades (el conseller de Cultura, l’alcalde de Vic i el cap de la secció de documentals de TV3) on dóna les gràcies i fa agraïments a totes aquelles persones que han fet possible poder dur a terme aquest projecte, costós i que fins llavor havia romengut tancat i callat. Però, com molt bé cita el propi protagonista, “el periodisme és un element bàsic de la democràcia i gràcies a ella s’ha pogut portar a terme el projecte amb un caire emocional i polític molt important”.
Fons gris i tragèdia immediata, Vic 1991 i ETA col•loca una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil: resultat, 9 víctimes 5 dels quals nens, criatures de menys de 14 anys. I per què Vic?, s’ha preguntat moltes vegades la població. Era una ciutat tranquil•la, el centre de Catalunya i una de les ciutats més catalanes. Per què?, enfront d’aquesta pregunta Jordi Pujol esmenta “els terroristes actuen en els llocs fàcils” i era ben cert en una població sense maldecaps i aïllada dels conflictes. Tot i la catàstrofe, en tot moment la població vigatana va tenir molt clar que no havien anat a fer mal a la ciutat, sinó a la Guàrdia Civil, ja que si haguessin volgut anar per la ciutat la bomba hagués explotat un dissabte de mercat al mig de la plaça i no va ser així.
Al llarg del documental els assistents queden petrificats i en molt casos sense alè de veure aquelles imatges esglaiadores de la gent desesperada, amb un estat de xoc impactant i sobretot els nens, verges del què pogués passar però conscients que allò no anava bé. Gràcies en gran part de la gent i, en aquell temps, del mitjà EL 9 NOU es van poder aconseguir unes grans imatges i es va poder fer ressò de l’esdeveniment tot el país.
Però fins a l’actualitat, després de 18 anys aquestes imatges no han sortit a la llum, imatges amb un gran impacte emocional, però com podem veure a la cara i amb els comentaris dels vigatans, ara és el moment, abans no. Sempre s’ha mantingut un cert silenci i respecte sobre el tema, mai no s’ha guardat un minut de silenci pels afectats tot i que el dia en què va transcorre la tragèdia eren milers, gairebé tota la ciutat qui va ajudar i qui va tirar endavant perquè la recuperació sigués ràpida i passatgera.
Potser per por o recel, tot just ara després de 18 anys s’ha pogut tornar mínimament a la normalitat, no fugint de la tragèdia sinó enfrontant-s’hi i així a set: el 2009 és va posar una placa commemorativa al llocs dels fets i ara amb aquest documental es treu a la llum una realitat que no es pot amagar dels fets que van ocorre en aquell 29 de maig de 1991.
