Parets florides i negres d’humitat, una pudor de resclosit que no s’aguanta, deixalles i ni els seus mobles ni electrodomèstics. És la situació que es va trobar la vigatana Pilar Damian aquest dilluns, quan va entrar a casa seva després de vuit mesos d’ocupació il·legal. Un panorama dantesc. De pura destrucció i molt mala bava, ja que veient l’estat de l’habitatge queda clar que les persones que hi vivien es van esforçar a deixar-lo en males condicions. Això ha acabat d’ensorrar Damian. Des de la primavera passada no ha parat de batallar per recuperar casa seva i ara, quan hi ha pogut tornar a entrar, ni tan sols la reconeix: “He viscut aquí des que tenia 4 o 5 anys, amb etapes de freds, calors, estufes, de posar calefacció… La casa s’ha rehabilitat tres vegades, però és que ni en els pitjors hiverns ni amb les nevades més intenses havia passat això. Hi ha hagut una manipulació intencionada”.
Ella mateixa explica que dilluns arribava carregada amb guants, fregalls i lleixiu, conscient que es trobaria brutícia, però “quan vaig entrar, la situació em va superar. No podia evitar plorar, desmuntar-me… Fins i tot em va caldre un ansiolític”. Des de llavors continua intentant asserenar-se, però miri on miri tot evoca destrucció. A banda de les taques d’humitat, les finestres i persianes no funcionen i se li han endut els mobles i electrodomèstics. El poc que queda a la casa està espatllat. I, per contra, hi han aparegut des de llits plegables i matalassos fins a pilotes de bàsquet, cascs, sabatilles o raspalls de dents. A la cuina hi falten la nevera i el congelador; al menjador, els sofàs, el televisor, la taula… El garatge és ple de cagarades de gat i, a més a més, els últims mesos la vigatana ha rebut factures d’aigua i electricitat que superen els 200 euros: “A part dels maldecaps evidents, psicològicament una ocupació t’envaeix tota la vida. Perds la concentració, l’alegria i les ganes de fer coses”.
Se li han emportat des de mobles i electrodomèstics fins a plats
Damian és llevadora i actualment treballa a Reus, a 170 quilòmetres de Vic, motiu pel qual l’any passat va arreglar i repintar la casa amb l’objectiu de vendre-la. Abans del primer confinament hi continuava vivint a temporades, però amb les restriccions va perdre l’opció de pujar. El 22 de maig li van trucar de la immobiliària. La clau havia deixat de girar al pany. Des d’aleshores ha transitat d’un estat de “surrealisme” a molta incredulitat, tristesa i frustració, perquè “t’adones que la llei empara els ocupes en comptes de tu, que ets la víctima”. Tots els progressos judicials dels últims mesos, de fet, Damian no els atribueix a l’administració, sinó a un procediment penal gràcies a haver contractat una empresa privada especialista en desallotjaments.
“Al novembre es van dictar dues ordres cautelars conforme els ocupes havien de marxar, però a última hora el jutge les va suspendre. Crec que si haguessin tirat endavant, no m’hauria trobat la casa així”, explica la vigatana. Des del seu punt de vista, la pròrroga de dos mesos, fins al gener, va donar temps a les persones que hi vivien per comprendre que acabarien marxant tant sí com no: “Durant les festes de Nadal van carregar un camió, es van emportar tot el que hi havia, van ruixar les parets… I dimecres de la setmana passada, que teníem judici, no es van presentar”. Això va precipitar l’ordre judicial d’obrir la porta, però de tota manera el mal ja estava fet i a dins no hi quedava ningú.
“Una situació així t’envaeix tota la vida. Perds l’alegria i les ganes de fer”
Ara Damian està pendent d’un peritatge i busca empreses que puguin netejar la casa de dalt a baix, perquè jo “no m’hi veig amb cor. En aquests moments em costa estar-m’hi sola”. L’objectiu de contactar novament amb EL 9 NOU, on el juny passat va explicar la seva història per primera vegada, és despertar la ciutadania, que tothom prengui consciència que qualsevol particular es pot trobar amb situacions similars: “Molts polítics diuen que l’ocupació no existeix, que com a molt afecta cases de bancs i grans tenidors, però és un continu, cada dia i a tot arreu. La policia s’escuda en el fet que no hi pot fer res i el nostre ajuntament té una actitud molt passiva. A Múrcia o Mallorca ho han tallat de soca-rel, i si s’ocupa se surt”. El seu cas també la irrita especialment perquè, segons diu, els ocupes que vivien a casa seva no eren persones en situació de vulnerabilitat. En un intent de mediació “van explicar que no tenien problemes de diners, sinó que buscaven una casa gran i amb facilitat d’aparcament”.
