El savi que va arribar a Tavertet

A principis dels anys 80, veient ja molt proper el moment de la seva jubilació universitària, el filòsof i teòleg Raimon Panikkar (1918-2010) va escollir Tavertet com a lloc per establir-se i passar-hi els anys que li quedessin de vida. Ara que es commemora el centenari del seu naixement, el poble ha acollit unes jornades sobre el pensament i la figura de Panikkar. Al costat de l’església, i molt a prop de la casa on va viure, hi reposen les despulles del savi. Què va portar Raimon Panikkar a Tavertet? Encara avui no hi ha una resposta exacta al perquè del seu retir en aquest lloc apartat, una decisió que el filòsof i teòleg pren quan ja ha complert 65 anys i es va retirant progressivament de l’activitat docent que llavors exercia a la Universitat de Santa Bàrbara, a Califòrnia. La seva vida havia transcorregut entre els Estats Units –també havia estat professor a Harvard– i l’Índia, on hi havia anat buscant la connexió amb una part de les seves arrels familiars i hi havia trobat una profunda transformació interior. El Panikkar que s’estableix al Collsacabra és ja una figura amb reconeixement mundial, que desperta interès dins i fora del món acadèmic, no només per la seva obra extensa –arribarà als 80 títols escrits en algunes de les vuit llengües que domina– sinó també per la seva recerca espiritual, per la connexió entre diferents cultures i religions i per les respostes que dona als reptes del món modern, sovint nedant contra corrent. “Tavertet, en aquest sentit, és una manera de comunicar el seu pensament: un lloc des d’on fa una crida al silenci i una crítica a l’excés tecnocientífic”, explica Ignasi Moreta, un dels més profunds coneixedors del pensament de Panikkar i editor de la seva Opera Omnia, l’obra completa que tindrà 18 volums. Moreta insisteix que Panikkar no és només el que recullen aquests llibres de filosofia: “No parla només per al món acadèmic, no és un erudit gris... hi posa tota la seva ànima, vol que la gent s’ho cregui”. A Tavertet, Panikkar s’estableix a la casa de Can Feló, des d’on té una vista privilegiada dels cingles. El periodista Antoni Bassas, que va conèixer Panikkar quan estava treballant per portar-lo al programa Un tomb per la vida de Joaquim Maria Puyal, té la seva pròpia teoria. La primera vegada que va visitar el filòsof a Tavertet “vàrem haver de buscar el poble al mapa per saber com s’hi arribava”. Bassas creu que “el fet que visqués aquí convertia la visita a Tavertet en un viatge amb una disposició anímica que tu mateix havies d’anar preparant”. La distància era temps per pensar, per preparar de manera més o menys conscient una conversa “on sabies que series sacsejat, potser fins i tot incomodat”. En el seu cas, en naixeria una gran amistat, i al cap de pocs anys, el 1995, Bassas incorporaria Panikkar al seu espai radiofònic, El matí de Catalunya Ràdio, i ell mateix acabaria establint segona residència a Tavertet. Els primers anys de ser-hi, Panikkar viatjava molt encara, i ho va fer fins que les limitacions de l’edat li ho van impedir. Tavertet era la base, des d’on marxava encara per impartir cursos als Estats Units, per retrobar-se amb l’Índia o per pronunciar conferències arreu d’Europa. La seva agenda era molt carregada. Es va envoltar d’un petit equip de col·laboradors que l’ajudava en el dia a dia, en especial de la fidel Carme Barnolas, de Tavertet, que va estar amb ell fins al seu darrer dia i que encara avui el recorda amb una extraordinària emoció. També de persones que s’ocupaven de la secretaria, com el periodista centellenc Josep Paré, que els primers anys del retorn a Catalunya de Panikkar va treballar per ell. “Em va contactar perquè tenia un bon coneixement de l’anglès, i ens vam entendre”. Panikkar es mantenia en contacte constant amb molta gent, a qui feia arribar les publicacions per correu en un moment en què internet no existia encara. “Enviàvem moltes separates dels articles”, recorda Paré. “També ens ocupàvem que tot funcionés, des de la jardineria fins al manteniment de la casa”. A Panikkar li agradava rebre gent, però tenia el seu temps organitzat de forma que tota l’activitat externa no li impedís escriure i reflexionar: “Procurava repartir molt bé el temps”. Els matins eren per al seu món interior i per a l’activitat intel·lectual. Paré el recorda com un intel·lectual rigorós, perfeccionista: “Retocava molts els articles fins que no els donava per bons, i com que coneixia moltes llengües, l’havia vist matisar els traductors, si creia que una paraula no s’havia traduït bé”. En una altra casa, separada d’on vivia ell, es va establir la Fundació Vivàrium, des d’on s’organitzaven les activitats més externes. A Panikkar li agradava diferenciar l’espai personal de la transcendència pública. Aquesta va ser molt més intensa, a Catalunya, a partir de les seves intervencions mensuals a la ràdio, que comencen el 1995 i s’allarguen durant 14 temporades. Eren sempre els divendres, segons una agenda que Bassas i Panikkar fixaven a principis d’any. Una unitat mòbil de Catalunya Ràdio pujava a Tavertet, i Panikkar parlava des de casa seva. “Li proposava temes, mirant d’adaptar l’actualitat a la seva mirada”. Així va ser com aquell savi que escrivia sobre filosofia i teologia va passar a ser conegut per milers i milers d’oients. “Va causar un gran impacte enorme”, diu el periodista. Potser perquè la gent buscava en ell una resposta diferent als conflictes del món actual. La seva habilitat: “Desfer tot el que pensaves que sabies i haver de refer-ho de nou”. Sortir del seu àmbit, sovint molt elevat, no li era fàcil: “Crec que havia enfocat la seva vida a aixecar el nivell”. El posava nerviós la publicitat que escoltava abans del seu diàleg amb Antoni Bassas, que considerava tot un exemple d’allò que no li agradava del món contemporani, de la superficialitat i el mercantilisme. Però després sabia trobar el camí per arribar a la gent. Si per la ràdio ja ho transmetia, en persona el seu carisma creixia encara més. Ignasi Moreta admet que “tot gran personatge sobreactua, en un cert grau”. L’agilitat del seu pensament es combinava amb detalls que anaven des de la modulació de la veu a la manera de vestir, que en la maduresa havia adaptat a l’estil de l’Índia. A Tavertet, un cop al mes, preparava uns diàlegs per a la gent que hi volgués assistir, i que s’havien convertit en un petit ritual de peregrinació. “Eren diàlegs oberts, i comentàvem fragments de llibres que ell havia preparat durant la setmana... va ser fàcil i entenedor, seguir el seu mestratge”, explica Montserrat Ferrer, que hi va participar i que encara avui recorda que “les seves paraules arribaven al cor... era un savi”. Ricard Torrents, que va ser primer rector de la Universitat de Vic, hi va forjar una bona amistat aquells anys: “Abastava tots els camps en què ell era curiós”, i eren molts. La seva estada a Osona, per exemple, el va dur a interessar-se més per Verdaguer: Torrents recorda com el fascinava un vers de Plus Ultra: “L’univers és infinit,/ pertot acaba i comença...”. El desaparegut escriptor Segimon Serrallonga participava també d’aquestes converses. És clar que també van tenir els seus desencontres, com quan Panikkar va escriure “una mena d’encíclica” que va enviar a l’Ajuntament de Vic i fins i tot al llavors secretari general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, en què criticava que Catalunya hagués de tenir tantes universitats –inclosa la de Vic– i es mostrava partidari de mantenir la concentració en universitats grans que poguessin competir amb les dels Estats Units. “Podeu imaginar com em vaig posar, jo!”, diu Ricard Torrents. El va visitar, i va aconseguir fer-lo canviar d’opinió: “Crec que el vam convertir”. Fins i tot va participar en un cicle de conferències organitzat per la mateixa UVic. I és que si alguna cosa guiava l’acció de Panikkar era la seva pròpia consciència, encara que això li comportés maldecaps o enfrontaments: “Havia hagut de triar sovint entre llei i consciència, i havia fet la tria a partir d’allò que ell creia, fermament”. Sense que això el convertís en una persona inamovible: “Creia que el diàleg no és de cap manera una lluita de poder, que és anar a veure què de l’altre pot arrelar en mi”, diu Ignasi Moreta. PANIKKAR I EL BISBAT, LA RECONCILIACIÓ FINAL Panikkar va morir com a prevere de l’Església catòlica, després d’un procés en què el bisbe Romà Casanova hi va jugar un paper destacat. Va ser la culminació, el tancament d’un cercle vital que havia passat per diferents etapes al llarg de la seva vida, però en el qual sempre hi havia hagut una constant: Panikkar no havia deixat mai de sentir-se sacerdot. Ordenat l’any 1946, ho va fer en el si de l’Opus Dei, a partir de la coneixença personal amb el seu fundador, Josemaría Escrivá de Balaguer. I va romandre en aquesta institució durant 26 anys. Entremig, però, hi ha un viatge transcendental a l’Índia l’any 1954, del qual Panikkar torna transformat. Explicava que se n’hi havia anat cristià, s’havia descobert hindú –la religió del seu pare– i n’havia tornat budista, sense deixar mai de ser cristià. “Però la seva no era una religió a la carta, ell només diu que cadascú faci el seu itinerari espiritual”, puntualitza Ignasi Moreta. Panikkar deixarà l’Opus, i s’apartarà dels seus postulats. “En alguns moments, la relació és tempestuosa, hi ha dolor en les cartes que s’envien amb Escrivà de Balaguer”. Deixa l’Obra –de la qual mai no en parlarà malament– però no el sacerdoci. Oficialment, pertany a la diòcesi de Benarès, a l’Índia. L’any 1984, contreu matrimoni civil. I això fa que el bisbe de Vic d’aquell moment –un Josep M. Guix que feia poc havia estat nomenat– el suspengui. Panikkar no podrà dir missa en públic, encara que la continua celebrant en privat, a la seva casa de Tavertet, o amb un reduït grup de persones, sempre amb discreció i sense provocar cap enfrontament amb la jerarquia. En tot aquest temps, un dels llocs on sempre és acollit és el monestir de Montserrat: Panikkar sent un profund afecte per la comunitat i, segons persones properes, devoció per la verge de Montserrat. Sentir-se cristià, però a la vegada incorporar pensaments d’altres creences, encaixava amb la seva filosofia: “Descobrir la bellesa d’una religió no implicava renunciar a la de les altres”, diu Moreta. En els anys finals de la seva vida, “la qüestió es desencalla amb el bisbe Romà”, expliquen fonts del bisbat, i amb un home-pont que és el rector de Tavertet, Jesús Miquel Silvestre. El bisbe de Benarès està al corrent de tots els passos. Finalment, l’abril de 2008, és autoritzat novament a celebrar misses, i ho fa a Tavertet mateix. Antoni Bassas recorda “uns sermons extraordinaris”, quan va poder tornar a oficiar els diumenges a Sant Cristòfol. Va ser per poc temps, abans de la seva mort. El funeral a Tavertet el va presidir el mateix bisbe Romà Casanova. En la memòria de la gent de Tavertet, queden les paraules amb què acabava la missa Panikkar: en lloc del canònic “que ens beneeixi Déu totpoderós”, ell deia “que ens beneeixi Déu que ens estima”. Tota una declaració de principis, d’algú profundament religiós, però que qüestionava la sacralització de les religions.

El savi que va arribar a Tavertet

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

El Consell Empresarial d’Osona redefineix el pla estratègic i arriba als 145 socis

De Vic a rei dels ‘music hall’

El fred torna a disparar els nivells de partícules en suspensió

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Vic vol rehabilitar el pont de Queralt i el Gremi d’Adobers

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

La Guia | Tot el que has de saber del Mercat Medieval de Vic