Els pisos de Can Garcia de Manlleu ja són buits. Divendres, gairebé cinc anys exactes després de l’enderroc del primer bloc, els últims habitants del segon van entregar les claus a l’Incasòl. Aquell mateix matí els paletes van tapiar els darrers tres habitatges d’aquest colossal rusc de formigó amb façana al carrer Mossèn Aulet, i aquesta setmana començarà el desmuntatge dels sistemes elèctrics i altres instal·lacions auxiliars, com els ascensors. La previsió és que l’enderrocament s’iniciï a principis de l’any 2021. D’aquesta manera es posarà el punt final a un projecte que va néixer el 2004, amb la inclusió de Manlleu al primer Pla de barris, i que els últims anys s’ha anat retardant a causa de les dificultats per reallotjar els veïns. Ara, però, el procés hauria d’avançar relativament ràpid, ja que com destaca l’alcalde, Àlex Garrido, les obres per tirar a terra el segon bloc tenen reservada una partida específica de 800.000 euros als pressupostos de la Generalitat i es van licitar temps enrere, és a dir que formalment només falta signar el contracte.
A partir del moment que s’hi comenci a treballar, l’enderrocament durarà com a màxim deu mesos. Després caldrà veure si s’acaba materialitzant el que preveia el projecte inicial, que era aprofitar els dos solars buits per construir-hi un edifici de menys alçada, similar als de la resta de la ciutat, i destinar-lo a habitatge “digne i assequible” a banda d’acollir algun equipament a la planta baixa.
Pel que fa a les últimes famílies, Núria López, tècnica de Vincles, l’empresa del tercer sector que els ha acompanyat al llarg del reallotjament, destaca que la majoria han decidit quedar-se a Manlleu i que –malgrat les particularitats de cada cas– “al final ha anat bé”. El retorn de les claus, divendres, no va arribar fins a assegurar-se que els tres últims veïns (dues persones soles i una parella) havien completat el trasllat i disposaven d’un habitatge amb els subministraments bàsics donats d’alta.
L’origen dels pisos de Can Garcia es remunta al 1964, quan l’Ajuntament de Manlleu va concedir la llicència d’obres a la immobiliària Masnou, SA. Aleshores la ciutat creixia a marxes forçades per la puixança de la indústria tèxtil i als pisos s’hi va instal·lar sobretot famílies d’origen andalús. Entre tots dos edificis sumaven 256 habitatges al mig del no-res, ja que el barri de l’Erm va anar prenent forma més tard, però l’alçada i la modernitat dels blocs –ja disposaven de calefacció i ascensors– de seguida els va convertir en un símbol de prosperitat. Mig segle després, l’exercici de plantar-se davant la façana serveix per constatar com la verticalitat i la manca d’inversió han anat sumint el bloc que encara sobreviu en un estat decrèpit que ara culminarà amb l’enderroc.
