Viertausendfünfhundert achtundzwanzig. Una paraula llarga i de difícil pronunciació per a una persona sense nocions d’alemany però que Marcelino Beguería “va aprendre a dir en només dues hores quan va arribar a Mauthausen”, segons explica el seu net, Òscar Beguería. Era l’abril de 1941, i “va veure que si no deia el seu número de presoner, el 4.528, quan passaven llista, el podien afusellar sense cap motiu”. La història d’aquest tonenc d’adopció –hi va viure els últims 19 anys de la seva vida després de casar-se amb la tonenca d’origen Carme Sardà– comença a Uncastillo (Saragossa). Nascut el 31 de juny de 1914, de ben petit emigra amb la seva mare i una germana cap a Barcelona, on s’adapta a la vida a la capital catalana. La Guerra Civil ho capgira tot, i després de lluitar amb les forces republicanes i davant la imminent victòria del bàndol franquista decideix travessar els Pirineus i marxar a l’exili.
El camí cap a una desitjada llibertat topa primer amb els camps d’exiliats controlats per l’exèrcit francès i de seguida amb un nou conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial. Obligat per França a fer front al nazisme, finalment les forces de Hitler el fan presoner i comença el malson dels camps de concentració. En primer lloc, a Rambervillers, on tal com narra el llibre Los años rojos, escrit pel que va ser company seu Mariano Constante, van ser capaços d’organitzar certa resistència i fer actes de sabotatge, “però també és on va rebre una pallissa per part d’un SS que gairebé el mata”. L’abril de 1941 és traslladat en tren a Mauthausen, i l’amenaça de la mort es fa més present que mai. La duresa de les condicions s’exemplificava amb el fet que els cavalls i els gossos menjaven “molt millor que els presoners”, i per això “sempre que podien robaven el menjar als animals”, recorda el net del protagonista.
A Mauthausen, Beguería va treballar a la secció de construcció i també va formar part del grup de presoners que feien de personal de servei de les SS, una tasca que va compartir amb el fotògraf Francesc Boix, tal com relata un extens reportatge publicat per la periodista Mònica Jofre al Llibre de Tona de l’any 2009. Aprofitant els nervis i el moviment de tropes i presoners a Mauthausen al final de la guerra, Beguería i quatre companys més es van escapar.
Després de passar per França, Veneçuela i Barcelona, i de casar-se en segones núpcies amb la tonenca Carme Sardà, la parella va decidir un cop jubilats establir-se a Tona, on Beguería va morir l’agost de 1999. Del seu avi, Òscar Beguería recorda que era una persona “molt reservada” i que no explicava “amb facilitat el seu pas per Mauthausen”. Una de les sentències que més el va marcar va ser quan després d’anar al cinema a veure La llista de Schindler va demanar l’opinió al seu avi: “És una pel·lícula de Disney”, li va contestar.
Marcelino Beguería va ser un dels impulsors de l’Amical Mauthausen, i des de la seva família i en la veu del seu net tenen clar que no es pot oblidar què va passar “i més ara que sembla que la ultradreta està creixent de nou”. Amb tot l’orgull del món, Òscar Beguería té clar que la història del seu avi i de tota la gent que va patir l’horror nazi “s’ha de difondre a les noves generacions”.
Un bri de felicitat tres dies després de l’alliberament
En la imatge s’hi veu Marcelino Beguería al costat de José María Aguirre. La imatge va ser captada per un soldat americà el 8 de maig de 1945, al cap de tres dies que les forces dels Estats Units alliberessin Mauthausen, i poca estona després que els soldats aliats trobessin amagats en un marge proper Beguería, Aguirre i un altre company. Dos presoners que també havien fugit del camp d’extermini van morir de fred mentre s’escapaven i intentaven sobreviure entre els camps i boscos. Després de diversos dies amagats i sense notícies del que havia passat al camp de Mauthausen, quan un grup de militars els va descobrir “es van espantar, ja que no tenien clar si eren nazis o d’una altre procedència”, explica Òscar Beguería. Eren americans, i els hi van donar la bona notícia que Mauthausen havia estat alliberat.
A la fotografia s’aprecia la il·lusió després de ser conscients que l’horror havia acabat. Beguería, amb una cigarreta a la mà, “porta uns pantalons molt ajustats perquè estaven plens de pastanagues”, explica el seu net. Les havia agafat d’un camp proper per sobreviure a la fugida.
