Amb l’objectiu de proporcionar un plat calent al dia a persones sense sostre o en altres situacions de vulnerabilitat, el menjador social El Tupí va néixer a Vic l’any 2004. Així es feia realitat una idea que havia sorgit uns anys abans, quan persones de la parròquia de la Divina Pastora van detectar que hi havia gent que pidolava i que estava pendent de poder menjar alguna cosa al dia. En aquell moment també hi havia gent a la parròquia que tenia relació amb un altre menjador social, El Xiprer de Granollers, que feia pocs anys que funcionava. El Tupí primer va ocupar un espai als Claretians i des de fa vuit anys ocupa un espai més ampli cedit per l’Ajuntament al número 12 del carrer Pellaire Dulcet, al costat del Banc dels Aliments.
Actualment hi tenen entre 12 i 15 usuaris. Han baixat molt des d’abans de la pandèmia de la covid-19, quan havien arribat a ser 35. Ho expliquen Núria Casamitjana i Marià Vilaró, que formen un tàndem en la presidència de l’entitat. La covid també ha canviat el funcionament del menjador a l’hora dels àpats. Abans hi havia voluntaris que servien les taules, ara no, els usuaris van passant amb una safata per anar agafant el menú i seuen en taules que respecten la distància de seguretat.
De dilluns a divendres a la 1 del migdia posen dinar calent a taula. En acabat de dinar a les persones usuàries se’ls proporciona una bossa amb més productes perquè puguin tenir sopar i esmorzar (entrepà, fruita, sucs, brioixeria i, dos cops per setmana, un cartró de llet). Els divendres se’ls dona una bossa més completa per al cap de setmana. “D’usuaris autòctons en queden tres. La resta són principalment d’origen subsaharià, alguns dels països de l’Est i sud-americans”, expliquen. Vilaró destaca que es tracta de gent jove “que busca la manera de poder subsistir i espavilar-se pel seu compte. Molts malviuen sense domicili fix, un temps a l’alberg… i si no troben el que busquen aquí, marxen a altres ciutats de l’entorn”.
Quan una persona necessitada arriba a El Tupí se l’accepta i se l’acull, “aquí tothom qui ve, menja”, asseguren, però se li fa un paper de derivació a Benestar Social de l’Ajuntament per poder-ne conèixer la procedència, l’edat, etc.
Gràfic: Eulàlia Rodríguez Tió
Entre 25 i 30 persones voluntàries s’ocupen de la cuina, la neteja, la intendència i tota la gestió que comporta El Tupí. Els productes arriben de recollides d’aliments que es fan en algunes escoles (excepte durant els mesos de pandèmia); botigues i empreses, “que des de fa anys ens tenen atenció”, i també de particulars que conreen els seus horts i que els proporcionen verdures. Tot i això, també han de comprar alguns productes.
A la cuina d’El Tupí cada dia hi ha un menú diferent i es respecten les creences de les persones usuàries. De primer sempre solen servir una amanida o caldo quan fa fred, també hi ha pasta, verdura, carn o peix i de postres, flam, iogurt o macedònia de fruites.
L’entitat es finança a través de la quota de 10 euros que paguen els socis i aportacions de l’Ajuntament de Vic o de La Caixa, a més de donacions anònimes. Casamitjana i Vilaró consideren que a Vic la necessitat primària del menjar està coberta entre El Tupí, el menjador social de Càritas i el Banc dels Aliments. Sí que admeten que alguns nous usuaris que arriben a El Tupí “fa dos o tres dies que no mengen”. Asseguren que Vic i comarca és una zona rica en empreses que produeixen diferents aliments i hi ha excedents; “aquests excedents es recullen i ens fem un favor mutu: ells no ho han de llençar i nosaltres ho aprofitem”, apunta Vilaró. Ara “hi ha molta consciència que no es pot llençar res”, diu Casamitjana, i és per això que quan a El Tupí els sobra alguna cosa, tenen una xarxa on trucar per oferir aquest menjar que els ha quedat i que puguin aprofitar-lo. I si algú dels que va al menjador no s’ho pot acabar, li posen en un tàper i s’ho emporta. “Nosaltres no ho podem llençar. No es pot permetre”.
Si bé admeten que la necessitat primària de l’alimentació està coberta, Casamitjana assenyala que falta un servei d’acollida, “és molt important”, diu. La gent arriba sense saber l’idioma, desorientada, es troba sola “quan es volen explicar, no s’aclareixen, quan tu els expliques, et diuen que sí i tampoc no s’aclareixen”. A Vic “no s’ha aconseguit” un centre d’acollida on a les persones forasteres, “que són la majoria”, se les ajudi a situar-se, “fins i tot per aprendre l’idioma” perquè la gent, “quan veuen que no se’n surt, comença a beure per no pensar, i això sap molt greu”.
De fet, aquesta mancança va quedar palesa durant el confinament per la pandèmia. El Tupí es va haver de tancar durant prop de quatre mesos. Durant aquest període es va decidir que les persones usuàries anessin al Seminari de Vic, on se’ls proporcionava menjar. Quan Casamitjana va poder sortir del confinament “em vaig quedar molt parada, perquè em van dir que allà no hi podien dinar”. Els donaven una bossa i se l’havien de menjar a fora “asseguts al terra i de qualsevol manera. I això ens va commoure”. Van començar donant 80 bosses, cap al final de la pandèmia ja eren 65 i quan El Tupí va poder tornar a obrir ja només hi havia 20 persones usuàries: “La moral per terra, no hi havia una companyia, una acollida”. Casamitjana subratlla que “jo em vaig adonar que asseguda a taula a menjar és la dignitat d’una persona, no asseguda a terra. Això ho pots fer quan vas a fora, i és divertidíssim, sobretot si la persona és jove. Però quan les circumstàncies són aquestes, és un abandonament moral”.
El 3 d’agost de 2020 El Tupí va tornar a obrir amb una normativa elaborada per una metgessa tant pels voluntaris com pels usuaris. Es va deixar a criteri de les persones voluntàries si es veien amb cor de tornar o no, i des d’El Tupí es va respectar la decisió de cadascú.
Sistemes de producció sostenibles
Una de les fites de l’ODS 2 passa per garantir sistemes sostenibles de producció d’aliments i aplicar pràctiques agrícoles resilients que augmentin la productivitat. Des d’El Tupí diuen que la idea és “boníssima” però que són canvis de mentalitat i de processos que s’han d’instaurar progressivament.
Pel que fa a la producció ecològica, opinen que per algunes petites
empreses “és difícil aguantar” perquè molta gent no té en ment comprar
aquests productes, bé perquè són més cars o també perquè la fruita i la verdura no fan tan bon efecte a la vista com la que no és ecològica.
A El Tupí han rebut ajudes de petites empreses de productes ecològics,
algunes han desaparegut i a d’altres els queden excedents “i no se’n surten”.
{{ comment.text }}