Tot i que els petons no poden ser a la galta i les abraçades se les han d’imaginar, les tres germanes Muñoz Vilaseca continuen anant molts dies a la Residència Aura de Manlleu, on viu la seva mare des del febrer de l’any passat. Comparteixen rutina amb altres famílies que, com elles, aprofiten l’estona que els usuaris surten a la terrassa per saludar-los des del carrer, a molts metres de distància i gesticulant tant com faci falta per marxar amb el regal d’haver vist un cop més el somriure de la mare. De moment no hi ha marge per a més, però esperen el pas a la fase 2 sentint-se unes afortunades perquè no ha contret la Covid-19 i comptant que al llarg de les properes setmanes almenys la podran veure una mica més de prop.
“Serà molt dur no abraçar-nos ni fer-nos petons, però el virus ja ens ha robat deu setmanes d’estar amb ella. Retallar uns quants metres de distància és un pas endavant”, apunta Eva Muñoz. Durant l’episodi més crític de la pandèmia la comunicació es limitava a trucades telefòniques i videoconferències, de manera que sortir a la terrassa també ho entenen com haver pujat un esglaó. “Ara mateix la nostra mare ja no pot mantenir una conversa, senzillament somriu i, quan ens coneix, diu a les auxiliars que som les seves nenes maques. Saber això, i veure-la llançant-nos petons des de darrere la barana, t’afluixa una mica el nus al pit”, hi afegeix la seva germana Dolors.
La van a veure des del carrer i interactuen malgrat estar separades
Elles abans ja eren de les que no estalviaven cap “t’estimo” i a partir d’ara, menys: “Sentint les notícies i les dades que donaven els mitjans de comunicació vam passar molta angoixa. És impossible descriure el patiment pel fet que li passés alguna cosa i nosaltres no fóssim al seu costat”. Superat el pic de contagis, el desconfinament i la relaxació de les mesures obren la porta a l’esperança, però igualment la família Muñoz Vilaseca és conscient que haurà de passar molt temps abans que les tres germanes i el seu pare puguin tornar a passar tantes hores a la Residència Aura com abans de la Covid-19.
Que la seva mare es pugui tornar a instal·lar a casa malauradament tampoc és una opció, perquè tot i que se la van plantejar per evitar el coronavirus, l’estadi actual de l’Alzheimer que pateix precisa atenció especialitzada les 24 hores del dia. Li van diagnosticar l’any 2009 i des d’aleshores n’han hagut d’acceptar els pitjors efectes, sobretot el deteriorament cognitiu i la pèrdua de mobilitat, però també destaquen que la malaltia ha accentuat la dolçor que caracteritza Anna Vilaseca. Un amor que encara ara els regala en forma de petons des de la terrassa de la residència, i que contraposen a les sensacions que han percebut les últimes setmanes pel que fa a la gent gran. “A una part de la societat sembla que ja li estigui bé que s’hagin mort tants avis i àvies. Ens oblidem molt fàcilment que són persones. Encara que tingui 80 o 90 anys, nosaltres el dia que la mare no hi sigui la plorarem igual”, explica Antònia Muñoz.
La seva germana Dolors és també molt crítica amb el tracte que ha dispensat l’administració pública a les residències: “Està clar que han sigut les gran oblidades. Malgrat saber el que venia i que els mateixos centres ho estaven demanant, la Generalitat no va reaccionar, no els va facilitar el material i la informació que necessitaven fins que la situació era incontrolable”. A l’altra cara de la moneda hi situen els professionals que han estat al peu del canó, “demostrant que les persones que estimem són molt més que gent de pas”, i com ha crescut la unió amb la resta de famílies que conviuen a la Residència Aura: d’estar colze a colze a les sales a trobar-se junts al carrer gesticulant i buscant el millor angle per veure el pare o la mare ni que sigui només un minut.
