Faltaven sis minuts per a les 10 del matí d’aquell 22 de desembre de 1972 quan els nens del col·legi de Sant Ildefons de Madrid cantaven el número 42435. La grossa de Nadal. La tele del Cafè Mexicà emetia la popular cantarella quan un dels clients de seguida va fer un crit: “Ep, aquest número és el vostre”, li va fer saber a Maria Rosa Soldevila, que feinejava rere la barra al costat de la seva sogra, Manuela Cuatrecasas. Esverada, va provar de trucar al seu marit, Pere Ripoll. Ell i el seu pare, Jaume Ripoll –titular del negoci–, no eren a l’establiment perquè solien cobrir el torn de nit, el que tancava el bar a les 2 de la matinada. No hi va haver manera de parlar-hi, “els telèfons estaven col·lapsats”, rememora Soldevila. Per això va pujar corrents al pis de dalt, per avisar el seu sogre. Aquest, però, ja n’estava al cas. Ho havia seguit per la ràdio i, atribolat, gairebé va enviar la jove escales avall. Mentrestant, un client ja havia sortit disparat cap al domicili de Pere Ripoll, que encara dormia. “Em va fotre un susto de Déu”, recorda. “Hem tret, hem tret”, anava repetint el bon home des del carrer estant, abans de tornar corrents al bar.
Quan el fill Ripoll va arribar-hi allò ja era un vesper; la gent s’acumulava a fora, taponant l’entrada. “Deixeu-lo entrar, que és el propietari”, va cridar algú mirant d’obrir-li pas. A dins l’esverament era general. Una bogeria. I no era per menys. Acabaven de repartir un total de 1.125 milions de pessetes. Una fortuna –a Vic només hi havia el precedent d’una sèrie de la grossa de 1964.
No van trigar a arribar al Mexicà les càmeres de TVE i periodistes de la majoria de capçaleres d’àmbit estatal. Contràriament al que acostuma a passar avui, tots els afortunats semblaven disposats a donar la cara i es plantaven davant dels micròfons per compartir la seva felicitat. “Hay ganas de hablar sin reservas y así casi se podría publicar la relación completa de les agraciados, con las respectivas cantidades a percibir”, relatava el periòdic local, l’Ausona, al cap d’una setmana. Durant uns dies Vic va ser el focus mediàtic d’uns mitjans que no van escatimar tòpics: des dels típics “ciudad del seny” o “ciudad levítica” fins al sobrevingut “capital del equilibrio”.
El Cafè Mexicà havia venut un total de 6.000 butlletes, a 25 pessetes cada una. Això representava 15 de les 16 sèries del 42435. El número l’havien adquirit a l’administració de loteria número 2, la que comandava la família Isern del carrer Verdaguer. “Mai no vam saber on va anar a parar la 16a sèrie”, apunta Pere Ripoll. Aquella mateixa tarda, el director del Banc Popular, on s’havia dipositat el número, va enviar dos treballadors de l’entitat al Mexicà i, juntament amb pare i fill Ripoll, es va dedicar a anar comprovant que tot quadrés. “Ens hi vam passar tot un dia”, rememora. “No va sortir cap falsificació”, destaca Ripoll, malgrat que van ser molts els espavilats que intentaven colar una hipotètica pèrdua de la butlleta, “que no era veritat”. De fet, només en va desaparèixer una –“devia anar a parar dins alguna màquina de rentar roba”, apunta.
El taló, amb els 1.125 milions, no va arribar fins una setmana i mitja després. La grossa va quedar “molt repartida”; es calcula que hi va haver uns 7.000 afortunats. Qui tenia una única butlleta rebia 187.500 pessetes, l’equivalent a comprar un cotxe de gamma mitjana de l’època. Qui, per exemple, ja se n’havia quedat quatre –“gent amb més poder adquisitiu”– hi podia sumar un habitatge i tot. L’efecte va ser immediat: aquell mateix Nadal els pisos de Vic es van començar a encarir. També el d’alguns productes de luxe.
Al cap d’uns dies, els propietaris del bar van invitar els quatre nens de Sant Ildefons que van cantar el número a Vic, i durant una setmana van poder recórrer la comarca apadrinats per diferents entitats. Els propietaris del Mexicà també van ser convidats a Madrid pel director del col·legi de Sant Ildefons; i fins i tot van ser rebuts per l’alcalde del moment, Carlos Arias Navarro.
El Cafè Mexicà, situat al número 35 de la rambla de les Davallades, era un bar molt popular en aquells anys; “es treballava molt”, recorda Ripoll. Obert abans de la Guerra Civil –presumiblement a mans d’un matrimoni originari de Mèxic–, Jaume Ripoll en va assumir el traspàs a principis dels anys 60 i ben aviat va animar el seu fill Pere –que llavors treballava de cambrer a l’Hotel Ritz de Barcelona– a fer-li costat.
L’any següent d’haver tocat la grossa encara es van formar “llargues cues” per comprar una butlleta, malgrat que ja no era el mateix número premiat. L’efecte es va anar diluint amb el temps i de fet al cap de tres anys la família Ripoll es va traspassar el bar a un dels cambrers. L’establiment va durar poc més temps obert. Durant molts anys part del local el va ocupar la galeria d’art El Carme; l’altra part l’ocupa avui una pastisseria.
EL 1975, després de traspassar-se el Mexicà, Pere Ripoll va muntar la marisqueria Boccatti, però al cap de tres anys va deixar el sector de la restauració per emprendre altres camins professionals. “El temps ha passat volant”, deixa anar tot mirant els retalls de la premsa de l’època, que el seu pare –que va morir el 1987, amb 78 anys– havia anat enquadernant. Amb 81 anys complerts, Ripoll encara mira de comprar cada Nadal el número 42435. Pura nostàlgia.
