“Els catalans som un poble molt pendent de la llengua”

L’apassionen les llengües, conèixer-ne el funcionament i estudiar l’ús que se’n fa. Anna Pineda Cirera, doctora en Filologia Catalana amb arrels pradenques, és coautora del llibre Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que s’acaba de publicar. Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al centre de recerca IKER, al País Basc francès, on estudia la variació sintàctica de les llengües romàniques.
Realment hi ha similituds entre les dues llengües, el català i el basc?
No negaré que el subtítol del llibre té una mica de màrqueting… però la veritat és que si diem que el basc i el català són més semblants del que podríem pensar és perquè ens basem en l’enfocament generativista de Chomsky, segons el qual tots els éssers humans tenim, de manera innata, la gramàtica universal. El basc i el català comparteixen moltes coses. Sense anar més lluny, en totes dues llengües podem ometre el subjecte d’una frase. En canvi, en llengües que ens semblen molt més properes, com el francès o l’anglès, no ho podem fer.
A qui s’adreça el llibre?
El públic potencial és molt divers. No és pas un manual de gramàtica, sinó que és més aviat un assaig, una reflexió sobre com són i com funcionen el basc i el català, i com s’assemblen, i hi barregem cultura, història, passatges novel·lats, humor, poesia, música… fins i tot gastronomia!
D’on li ve l’interès per les llengües?
Em sembla que sempre ho he portat dins. I s’ha de dir que la meva mare, la Lluïsa Cirera, de Prats, és filòloga i em va encomanar el seu interès per la llengua. També em feia gràcia, ja des de petita, quan a casa comentàvem les paraules que el meu pare, que és de la comarca de l’Anoia, deia diferent que nosaltres, que havíem nascut a Barcelona. I, a part de tot això, després vaig tenir la sort de tenir molt bons professors de llengua. Recordo que no vaig trigar gaire a tenir clar que volia estudiar Filologia, i sobretot Lingüística. A la Universitat de Barcelona, amb professors com Joan Solà, de seguida vaig saber que havia fet la millor tria. M’apassionava saber com funcionava la llengua, i sobretot la sintaxi. Sempre m’ha encuriosit saber per què un parlant tria una estructura i un altre en tria una altra, és fascinant.
Quines llengües parla?
L’anglès, el francès i el basc. En neerlandès també em defenso. Havia estudiat també una mica d’occità, però quan no es fa servir una llengua és fàcil anar-la perdent… Ah, i el castellà, és clar.
Què en pensa de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans?
És un projecte tan immens com necessari. L’obra de Pompeu Fabra, que regia fins ara la nostra llengua, va ser fonamental, i té un valor inestimable, però ara, després de tants anys, calia una actualització de molts aspectes. És cert que hi ha persones que es queixen d’algunes decisions que s’han pres, però penso que no es té prou en compte que la nova gramàtica, en aquests casos que han generat més polèmica, ha volgut deixar enrere la dicotomia correcte-incorrecte per parlar més aviat d’adequació a un o altre registre.
Entén que hagi aixecat tanta expectació?
Els catalans som un poble molt pendent de la llengua, això no és cap secret! Qui més qui menys té opinió, és clar, perquè tothom se la sent seva. I això és bo. Però també és bo que sapiguem quan cal fiar-se dels experts.
Quina valoració fa de l’ús social del català?
Hi ha els que són molt pessimistes i els que pensen que no cal patir per res. Jo estic una mica al mig. No crec pas que el català acabarà desapareixent, però sí que penso que la salut de la llengua pot empitjorar molt, i molt ràpid, si tots els que la fem servir no prenem consciència de la situació de desigualtat en què vivim. I és que el català és una llengua que no es pot fer servir amb normalitat plena.