“Els estius passaven molt lentament, sense presses, com si el temps estigués a punt d’encallar-se.” Aquest és el record que té Antoni Pladevall i Arumí (1961) dels estius que passava a la Caseta del Puig, a la masoveria del veral de Mont-rodon on vivia amb la seva família “i d’on no ens movíem mai, perquè aleshores no existien les vacances per als pagesos”. Per Pladevall “eren tres mesos de felicitat que giraven entorn de jocs i entreteniments molt diferents” que compartia –o no– amb els seus dos germans, que eren més petits. Era època de “jugar a fet i amagar, construíem petites cabanes, caçàvem grills i ens passàvem moltes estones al costat de les dues basses que teníem per veure-hi granotes, libèl·lules i, de tant en tant, alguna serp”.
Un dels records més entranyables que guarda és una experiència viscuda els estius d’entre els 5 i els 10 anys i que gira entorn de la Maria Francesa, “una dona que ens convidava a berenar algunes tardes xocolata desfeta a la casa d’estiueig que llogava al Pla de les Albes”. Es deia Maria Espinalt però li deien Maria Francesa “perquè parlava amb accent francès, conduïa un Renault 20 amb matrícula de París i un cop s’acabava l’estiu tornava cap a la capital francesa”. No va ser fins fa poc que va descobrir que “la Maria Francesa era tan catalana com nosaltres, que havia nascut a Manresa i que un cop acabada la Guerra Civil, quan només tenia 17 anys, havia travessat la frontera per Coll d’Ares camí de l’exili amb els seus pares”. Amb ella també va descobrir el mar: “A mitjans d’agost, un cop enllestida la collita dels cereals, passava amb el seu Renault per casa i se’ns enduia a tots a passar un dia a la platja”. I entre les coses que els cridava l’atenció de la Maria era que “tenia una màquina de retratar i les primeres fotos de petit que tinc, descomptant les que ens feien a l’escola, ens les va tirar un amic seu durant una tarda de berenar a la casa. Jo tenia aleshores 7 anys”.
De més grans anaven a banyar-se cada migdia a les gorgues del riu Gurri, “que ens quedava a un minut de la masoveria”, i es passaven entre una i dues hores dins l’aigua però també “proveïts d’una galleda que omplíem de crancs. En capturàvem dotzenes i la mare en tirava uns quants a la cassola de l’arròs. La resta els tornàvem a l’aigua”. Els estius a pagès, però, volia dir època de sega i “amb 10 anys recorda la il·lusió amb què cada juliol esperava a l’era de la casa l’arribada de la gegantina màquina de segar d’en Jaume del Llopart, de Sant Julià. Al meu germà i a mi ens hi deixava enfilar perquè aplanéssim amb les mans el gra de blat o d’ordi que anava saltant”. I amb 12 o 13 anys, “el tiet Rossend de Can Sentinella, l’home més bondadós que he conegut mai i amb qui compartíem tota la campanya de collita, em deixava conduir, molt a poc a poc, mentre carregàvem bales de palla pels camps de rostoll, el seu Massey Ferguson 35”, que anys després donaria nom a una de les novel·les que Pladevall va escriure.
Els estius de Pladevall també volien dir “ajudar el pare a escurar les corts dels porcs, els avis a regar a l’hort i guardar les vaques”. Assegura, però, que “era prou divertit” perquè si les vaques feien bondat ho aprofitava per “enfilar-me als roures, empaitar llagostes, descobrir escorpins sota les lloses dels terrers” i també llegir exemplars del Capitán Trueno, el còmic amb el qual es va aficionar a llegir i que la seva mare li comprava cada dissabte a Vic tornant del mercat setmanal: “La lectura era el més arriscat. Sovint quedava tan embadalit amb les aventures ardides dels personatges que abaixava la guàrdia i la vaca més espavilada envaïa el camp de blat de moro o d’alfals que tenia al costat”. Uns estius inoblidables que giren entorn de les seves arrels a pagès.
