Garcia és el primer i el segon cognom més freqüent a Osona i el Ripollès. Així es desprèn de les dades del Registre de Població de Catalunya de l’any 2020 que recull l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). És líder indiscutible a les dues comarques, però també en el conjunt de Catalunya i Espanya. En concret, a Osona hi ha 1.905 persones que el tenen com a primer cognom i 2.067 com a segon. El segueix López, Vila, Martínez i Sánchez, que configuren el rànquing dels cinc cognoms més freqüents. Per altra banda, al Ripollès, 381 persones el tenen com a primer cognom i 411 com a segon. En aquest cas, el segueix Martínez, Pérez, López i Fernández.
Segons dades de l’Idescat, a Catalunya hi ha 169.620 persones que el tenen com a primer cognom i 174.123 com a segon. La comarca amb el percentatge més elevat és el Vallès Occidental, amb un 26,88% del conjunt de la comarca, mentre que al Ripollès representa el 15,12% i a Osona l’11,91%. Tal com recull l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en el conjunt de l’Estat espanyol el cognom Garcia (o García) figura en el Document Nacional d’Identitat (DNI) d’1.462.696 persones, que representa el 30,8% dels 100 cognoms més freqüents. La província amb més freqüència és Salamanca, seguida per Astúries, Albacete i Lleó.
L’Institut d’Història i Heràldica Familiar es dedica a la recerca de la història i l’origen de les famílies o llinatge del món hispà. En el seu portal web hi ha documentat l’origen de més de 60.000 cognoms, entre ells Garcia. Segons l’Institut, és d’origen patronímic. És a dir, anteriorment Garcia era un nom propi i amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels cognoms més difosos d’Espanya i Amèrica. Es té constància del cognom des que van aparèixer els primers textos de les llengües romàntiques i prové del basc kartzea, que significa ‘os’. A la primera regió on es va documentar va ser al Regne de Navarra, entre els anys 789 i 791. “A Astúries apareix ja un García en el segle VIII i l’any 812, en un testament atorgat per Alfons II el Casto, el rei d’Astúries, es nomena un servent Garsea”, recull l’Institut. En el cas de Martínez és derivat del nom Martín, del llatí Martinus, el déu romà de la guerra. El nom s’ha utilitzat de manera usual a tot Europa des de l’edat mitjana.
{{ comment.text }}