Quanta gent de l’Equador viu actualment a Osona i el Ripollès?
Ara s’ha reduït, ja que els primers anys d’immigració érem un gran nombre de persones, superàvem el miler. Arran de la crisi del 2008 alguns van optar per tornar al nostre país o canviar de ciutat dins d’Espanya o Europa. Ara mateix, més o menys som unes 200 persones equatorianes residents aquí, i tots ja fa 15 o 16 anys que vam arribar. No hi ha gent que hagi vingut recentment.
Què provoca aquesta disminució?
Principalment els convenis bilaterals amb el nostre país, ja que no es donen les condicions i hi ha restriccions. Qualsevol equatorià que vulgui venir ho té complicat. Poden venir amb la carta d’invitació per passar 15 dies com a turista, però no per quedar-se. El problema és a l’ambaixada espanyola a l’Equador. Allà hi ha coses que no s’entenen, i les peticions sempre surten denegades. És molt complicat que surti alguna carta acceptada, ja que s’ha de demostrar el que ens demanen, però consideren que no és viable i no donen visats. Veient això, la gent tampoc vol venir, i la poca que ve és per reagrupaments familiars. Els que estem ara aquí som els que vam arribar al principi.
I per què escullen concretament Osona i el Ripollès?
Molta gent vol venir aquí perquè són zones que ofereixen estabilitat laboral. Molts equatorians són a Múrcia o València, per exemple, però en molts casos acaben venint cap aquí, sobretot per treballar a càrnies. Aquí aquest sector mana, i som pocs els que treballem fora de la carn. La major part dels equatorians treballen allà, on els requisits no són tants com els que es poden demanar en llocs amb formació més específica.
Considera que la comunitat està ben arrelada?
Sí. En termes generals, pràcticament el 70% dels equatorians que estan aquí ja tenen previst quedar-s’hi a viure. La situació econòmica i el poder adquisitiu permeten viure una mica millor, i el que molts valorem és el tema seguretat. Lamentablement, al nostre país la seguretat és inexistent. Allà no pots anar caminant tranquil·lament pel carrer amb un mòbil bo o unes sabates bones, ja que corres perill.
“El català ens ajuda a integrar-nos, però si marxem d’aquí ja no ens serveix”
Com és el dia a dia de la gent de la comunitat?
Com el de qualsevol altra persona o col·lectiu. De casa a la feina, o de casa a l’escola, i els dissabtes, quan tenim temps, ens trobem per fer el nostre esport, l’ecuavolley. És purament equatorià, molt similar al vòlei platja.
Es reuneixen sobretot per esdeveniments esportius i festius?
Exactament. És el moment que ens serveix per desconnectar. Ens trobem els dissabtes per parlar i integrar-nos. De dilluns a divendres tothom treballa i està ocupat, i a vegades la gent no es troba ni a la seva pròpia casa, així que aprofitem els caps de setmana.
Amb quins problemes es troben aquí?
En els moments de crisi hi va haver força problemes econòmics, ja que molta gent ens vam quedar sense feina i molts no podien pagar les factures. En aquests casos ens hem ajudat entre tots.
Destaquen sobretot per fer recaptes solidaris per ajudar-se. Per què ho fan?
En molts casos hem hagut de recórrer a la solidaritat de la societat i el col·lectiu llatinoamericà, sobretot en casos dolorosos. Fa no massa temps, un equatorià va matar la seva parella, i tot el col·lectiu llatinoamericà ens vam bolcar per reunir els diners i donar-li sepultura, ja que era jove, no tenia cap assegurança i necessitàvem uns 7.000 euros per enterrar-la. Repatriar-la ja eren gairebé 14.000 euros. Els esdeveniments solidaris són l’única manera d’aconseguir diners, ja que anar a demanar ajuda al nostre govern és perdre el temps. En altres casos també hem anat a picar a les portes del consolat de l’Equador, però ens diuen que res, que no hi ha diners per aquests casos. I fa mal que el teu país negui l’ajuda per casos així. Al final et planteges què fan aquí.
“A l’Equador, si vas pel carrer amb un mòbil o unes sabates bones corres perill”
En algun moment ha patit discriminació?
Sí, però és molt relatiu i esporàdic. A mi, personalment, quan treballava en una botiga de bricolatge de cara al públic hi va haver una persona que em va humiliar. Fa mal, però toca assumir-ho. No hi puc fer res. Fa mal que et diguin que ets un immigrant, que te’n tornis cap al teu país i que aquí no ets benvingut. Però no tothom té el coratge i la valentia de marxar de la seva terra. S’ha de tenir valor per deixar tota la família, el teu país i els costums enrere. És molt dur estar a tants quilòmetres. Jo no li voldria a ningú, però no sortim per passejar-nos, sinó que sortim per necessitat, per donar un millor futur a la família.
Com afronten el repte d’aprendre català?
La major part de nosaltres l’entenem, però les segones generacions, com les meves filles, no hi tenen cap problema. En el nostre cas, en canvi, intentem parlar-lo, però, des del nostre punt de vista, no és el millor. En el cas d’idiomes com l’alemany, el francès o l’anglès, potser sí que portarien cap a un major esforç per aprendre’l, ja que sabem que ens servirà. En el cas del català, mentre estem aquí ens serveix i ens ajuda a integrar-nos i treballar, ja que algunes empreses si no saps català diuen que ja et trucaran, però no li posem massa interès perquè sabem que si sortim d’aquí i passem de Saragossa el català ja no ens serveix. El català és totalment respectable. Jo respecto la llengua de cada país i la terra, però segurament posaríem més èmfasi si fos una llengua que anés més enllà. Tot i això, mirem de parlar-lo sempre que podem.
Creu que Osona i el Ripollès són bons llocs per als nouvinguts?
Sí, el que passa és que hi va haver un temps en què es va esverar el col·lectiu immigrant, com per dividir-lo. Estàvem vivint molt bé i hi havia bona integració fa un temps, però aquí es van inventar una norma que només servia per empadronar-nos. Això va causar butllofes i fins i tot hi va haver una manifestació. Recordo que en una reunió de les associacions convocada per l’Ajuntament vaig recriminar al senyor Vila d’Abadal [exalcalde de Vic] que a la força no s’aconseguia res, ja que un requisit fonamental i obligatori per rebre suport de l’Ajuntament era parlar el català. Si la nostra associació ha de prescindir d’alguna ajuda de l’Ajuntament, no passa res, però a mi que ens imposin no m’agrada. Les coses s’han de fer de mutu acord. Si no seria una dictadura com la que he viscut al meu país.
“S’ha de tenir valor per deixar tota la família, el teu país i els costums enrere”
Quan es van adonar de la necessitat d’associar-se tot el col·lectiu a Osona?
Més que res ho vam veure com una necessitat per ajudar-nos amb el tema de la documentació. Estant associats ens podem ajudar en temes laborals, pels papers… parlant ens adonem més de tot i és més fàcil integrar-se estant unificats que no separats. Però per muntar tot això fa falta gent. Jo sempre proposava i demanava un espai per a tot el col·lectiu llatinoamericà per fer tots els nostres actes socials, però mai ens van fer cas.
Considera que no hi ha hagut facilitats per part de l’Ajuntament en alguns aspectes així?
No. I també són les nostres necessitats. Nosaltres també aportem des del moment que estem aquí legalment, com qualsevol altre ciutadà. Hi ha gent que creu que no paguem res, però no és veritat, ningú ens diu que deixem de pagar per ser de fora. Algunes persones tenen un mal concepte de nosaltres. Només s’ha de veure com ha canviat Vic en aquests últims 20 anys. Han arribat productes i aliments que abans ni es coneixien, cultures diferents… tot això enriqueix els pobles. Els immigrants aportem més coses a la societat que només mà d’obra i els impostos que paguem.
