Els ciutadans europeus estem convocats a les urnes aquest diumenge (en alguns països, a partir de dijous). No sé si aquestes eleccions han despertat gaire entusiasme entre els nostres conciutadans. La Unió Europea està, avui, lamentablement desprestigiada. Pels moviments progressistes, que voldrien veure en les institucions europees la defensa de drets humans i valors universals, el balanç de la darrera legislatura ha estat escandalós: Europa s’ha girat d’esquena al drama dels emigrants africans que s’ofegaven a la Mediterrània i dels menors que arribaven sols al continent després d’inenarrables aventures. Multar vaixells que rescaten nàufrags o impedir-los desembarcar als ports europeus fa pensar que és impossible caure més avall.
Els països de la Unió Europea tampoc han aconseguit consensuar una posició comuna envers la venda d’armes a països com Aràbia Saudita; és un negoci massa lucratiu com perquè el patiment dels iemenites, víctimes d’un autèntic genocidi, resulti un contrapès suficient.
I la Unió Europea tampoc ha aconseguit fer respectar els drets humans a Polònia, Hongria ni a Espanya, on són trepitjats per institucions estatals perverses, per mor d’interessos que els estats no s’atreveixen a qüestionar, com la integritat territorial. En el món de les idees, tothom veu bé el dret a l’autodeterminació. En el món dels fets, no hi ha res que generi més al·lèrgies que relativitzar el concepte d’unitat de la pàtria.
De manera que, des d’una posició progressista, hom està decebut de l’escàs compromís de la UE amb els drets individuals i polítics dels ciutadans del món; i també de l’escàs convenciment amb què es lluita contra el canvi climàtic i el deteriorament dels ecosistemes.
A sobre, resulta que són els partits conservadors els que tenen majoria al Parlament Europeu (i la mantindran, segons es desprèn de la majoria d’enquestes), i encara s’intueix un creixement de l’extrema dreta, xenòfoba i euroescèptica (un escepticisme motivat per plantejaments contraris als que he expressat al començament). No és estrany, doncs, que aquestes eleccions provoquin un cert desencís entre molts ciutadans.
Tanmateix, no hem de caure en el parany. En primer lloc, si la Unió Europea no ha fet més pels drets humans és perquè el Parlament Europeu encara té poca sobirania enfront dels estats membres; en aquest sentit, crec que és millor reforçar les institucions europees que no pas debilitar-les, i tant de bo els estats membres cedeixin més sobirania al Parlament.
En segon lloc, Europa podria estar molt pitjor sense la UE. Si tota la xenofòbia que corre pels estats s’atrinxerés rere fronteres nacionals, podríem estar retornant a la conflictivitat dels anys trenta del segle passat. Els polítics que flirtegen amb el neofeixisme juguen amb foc. La barbàrie s’amaga darrere de persones aparentment decents, com vam aprendre llegint Hannah Arendt. El feixisme, l’autoritarisme i el menyspreu als drets humans es combaten amb l’educació, l’activisme i la mobilització ciutadana; però on toca derrotar-los és a les urnes.
I la qüestió que és més important –vital, diria- pel futur de la humanitat: un canvi de model econòmic i energètic que ens permeti salvar la civilització organitzada, ara mateix amenaçada per l’esgotament dels recursos naturals i la contaminació. Està costant molt, massa, posar fil a l’agulla. Però sí algú pot liderar la necessària transformació és una unió de països amb consciència ecològica i sensibilitat ambiental. Ja no s’hi val a posar pedaços. O anem tots a una amb l’aposta cap a les energies renovables, o haurem fet definitivament tard per deixar un planeta habitable per les generacions que ens vénen al darrere. Si la Unió Europea no pot liderar aquest projecte, costa pensar que algú altre pugui fer-ho. I ja anem tard.
Enric Casulleras
{{ comment.text }}