La pandèmia continua condicionant les nostres vides. Com ha canviat la feina a l’àrea de Promoció Social i Personal?
Durant aquest any, que s’ha fet llarguíssim, no hem pogut atendre a tothom presencialment. Al principi ens vam haver d’acostumar a l’atenció telefònica per preservar la salut dels nostres propis treballadors, però estic molt content de la implicació de l’equip. Tot i que els casos que atenem han augmentat un 50%, ells han continuat deixant-s’hi la pell.
S’han trobat veïns i veïnes que fins ara mai haurien trucat a la porta de serveis socials?
Exactament. Gent que ha treballat tota la vida i que, en quedar-se sense feina, se li desmuntaven els esquemes; gent que s’ha trobat amb una situació sobrevinguda molt de cop… També gent gran que abans de la pandèmia estava bé, però que tot plegat es va sentir sola, espantada i sense saber cap on anar. Malgrat la llunyania, perquè nosaltres tampoc ens hi podíem acostar físicament, vam assumir un rol actiu de trucar-los i que es trobessin acompanyats. Amb la Covid-19 han acabat de quedar plasmades les mancances que tenim com a societat.
I que ja venien d’abans…
Sí, tot i que ara s’han fet més evidents. L’acompanyament veïnal, per exemple, és importantíssim per a moltes persones, sobretot d’edat avançada, i al principi va desaparèixer de cop. No som conscients de quanta soledat hi ha al nostre voltant i com costa pal·liar-la.
Des de l’inici de l’entrevista ha parlat sobretot en passat. Això vol dir que la realitat actual no és tan crua com fa mig any?
No, continuem amb els mateixos casos, però m’agrada parlar de la pandèmia en passat perquè vol dir que ens comencem a projectar cap a un futur millor. Aquesta setmana comentàvem que es torna a veure gent gran passejant per la plaça Fra Bernadí. La vacunació avança i encarem una etapa d’alegria i il·lusió després d’un túnel molt fosc.
Què diria a les persones que per por, desconeixement, vergonya… encara no s’han atrevit a demanar ajuda malgrat necessitar-la?
Un dels aspectes importants de la pandèmia és que hem trencat l’estigma al voltant de l’àrea de Promoció Social. Vam treure uns ajuts dels quals quedaven excloses les persones a qui ja atenem habitualment, perquè el que volíem era ser un coixí per a altres veïns i veïnes amb necessitats sobrevingudes a causa de la Covid. Això ens ha apropat a una part de la ciutadania que fins ara no ens coneixia. L’altre vessant ha estat intensificar el programa de “Serveis Socials més a prop”, trucant nosaltres directament a la gent gran per posar-nos a la seva disposició.
Parla de donar-se a conèixer en comptes d’esperar que els vinguin a buscar?
Sí, crec que és el futur de la meva àrea: sortir de la invisibilitat perquè la població tingui molt clar què li podem oferir.
El primer que fan quan comencen a treballar amb un nou veí o veïna és solucionar qüestions d’urgència. Com es treballa després l’autonomia perquè no acabin sent dependents de l’administració?
És el gran repte. Un cop cobert el més urgent, les necessitats bàsiques d’alimentació, lloguer, subministraments… La nostra feina passa per empoderar, donar eines a aquestes persones per fer-los veure que se’n poden sortir.
A vegades acaben tirant la tovallola?
Qui la tira és la persona. Nosaltres podem oferir totes les eines necessàries, però si un no vol sortir-se’n, no se’n sortirà. No podem intervenir en la seva llibertat individual.
A l’edició d’EL 9 NOU de divendres passat, hi recollíem les detencions reiterades de cinc o sis joves de Manlleu, alguns menors d’edat, que estan al darrere de molts dels robatoris, furts i actes vandàlics que hi ha a la ciutat. És una problemàtica que s’ha d’abordar des de la seva àrea o la de Seguretat Ciutadana?
Des de totes dues: Seguretat Ciutadana, perquè parlem de delictes, i Promoció Social i Personal en el sentit de qüestionar-nos per què hem arribat fins aquí i què hem de modificar perquè això mateix no passi a altres joves. Són nois en una situació de desestructuració total, social, personal, familiar… i tant els fa estar a la presó com a Manlleu o a Vic, però en definitiva és un fracàs del conjunt de la societat.
Per falta d’expectatives?
Segurament s’hi hauria d’haver intervingut quan ells tenien 12 o 13 anys i es va començar a veure que a l’escola no se’n sortirien. Un noi de 18, amb una família desarrelada i desestructurada, sense referents, quines expectatives pot tenir? Jo no sé què hauria fet en una situació similar. I amb això no dic que em sembli bé com actuen. Si a ells no els podem ajudar, que ho intentarem des de diferents canals, com a mínim treballarem perquè altres joves no els agafin de model.
Què tenen previst?
Ja al setembre vam posar en marxa un programa amb dos educadors de carrer que estan arribant a un grup estable d’uns 30 joves i a un grup d’influència d’un centenar. També comptem amb dos dinamitzadors a les pistes esportives públiques, la del costat de l’escola bressol Els Picarols i la de La Salle. Van preparar un campionat de futbol sala aquesta Setmana Santa, un curs de parkour, pintades… Pensem que el programa està funcionant molt bé, i que aquests nois estan trobant referents positius diferents dels d’abans. Ara ens falta un altre gran pas: identificar-ne dins de la seva mateixa comunitat o barri.
Això vol dir que el futur de Promoció Social i Personal passa més pel carrer que no pas pels despatxos?
Evidentment, sens dubte. El treball al despatx s’ha de fer, però la vida és a fora i sovint passa mentre nosaltres l’esperem allà asseguts. El resultat és que només ens arriba la gent quan ja té problemàtiques greus. Per això defenso que som nosaltres que l’hem d’anar a buscar.
Fins i tot a les xarxes socials d’EL 9 NOU veiem que, en publicar notícies de successos, els delictes sempre s’atribueixen a col·lectius molt concrets. Hi ha algun tipus de fonament o respon només a un estigma racial?
Respon claríssimament a l’estigma racial. Al grup de cinc o sis joves sobre el qual parlàvem abans, hi ha una gran diversitat cultural i són tots nois que han nascut i crescut aquí.
La realitat social de Manlleu és més complexa que la de Vic?
Diria que Manlleu és una de les ciutats amb més alta complexitat de Catalunya.
Per què?
La veritat és que no ho sé, però tenim un percentatge d’immigració molt elevat i molt concentrat en una zona de la ciutat. Suposo que al seu dia hi va tenir molt a veure el preu de l’habitatge. De vegades, des de les grans metròpolis no es calibra prou bé la complexitat de situacions com la nostra. En comparació amb Vic, com em preguntava, penso que és més alta, també perquè disposem de menys recursos per fer-hi front.
Al seu moment, el Pla de barris va abocar 17 milions d’euros al barri de l’Erm. No són prou o no es van orientar prou bé?
Jo llavors no era regidor, em costa avaluar-ho. Sí que és cert que es va intervenir molt en urbanisme i menys en qüestions socials, i el problema es va traslladar d’uns edificis a uns altres. Potser el que va faltar va ser continuïtat. Per això el programa d’educadors de carrer l’hem volgut tirar endavant amb recursos propis de l’Ajuntament, sense dependre de ningú.
El futur de l’àrea de Promoció Social i Personal passa per atencions cada cop més individualitzades o en grup?
Hi estem donant voltes. Està clar que, empoderant-nos en grup, les persones som més fortes. Descobrim que ens podem ajudar sense necessitat d’un professional i es creen uns lligams molt potents. Crec que hem de ser capaços de fer un bon cribratge a la primera entrevista i, a partir d’aquí, decidir com avançar amb cadascú. La feina no és només de l’Ajuntament, sinó que ens interpel·la a tots. Estic convençut que si les entitats no ens hi ajuden, per exemple, no aconseguirem res.
On sí que ja han fet un canvi de model és al Sarró. Amb quins objectius?
D’entrada, està clar que el lloc d’abans, una nau al costat d’un pàrquing on es formaven grans cues, no era l’adient, per això vam arribar a un acord amb Bon Preu i ens vam traslladar. La pandèmia encara no ens ha permès canviar del tot el sistema, però l’objectiu és que el Sarró s’acabi convertint en un petit supermercat social on la gent agafi el que vol. Actualment hi atenem unes 300 famílies, i volem muntar petits grups de treball que també afavoreixin les relacions humanes. Torno al que comentava abans: no hem de passar a un model completament de carrer, sinó mixt, treballar des del despatx amb atenció individual quan sigui necessari i potenciar en altres moments la feina en grup. Tot i això, els ulls i els peus els hem de tenir al carrer.
Que tota la regulació en qüestió de serveis socials depengui directament de la Generalitat i l’Estat els talla les ales?
Potser ens hem encallat amb l’ingrés mínim vital, se’ns va generar unes expectatives que no s’han complert, però de normal la Generalitat ens permet fer moltíssimes coses.
De diners sí que aniria bé que n’arribessin més, oi?
Sí, sempre. Ara a Manlleu intentarem fer un estudi sobre els beneficis que comporta invertir en serveis socials. Sovint se’n té una visió molt esbiaixada.
Pensar que hi ha tants pisos buits i tanta gent que els necessita li treu la son?
Molt, una part importantíssima de l’atenció que fem des de Promoció Social i Personal és en qüestió d’habitatge. La necessitat d’aliments la podem satisfer, però aquesta no. Crea molta angoixa.
Ara que la llei ho permet, per què no se sanciona i obliga els grans tenidors a oferir lloguers socials?
Tenen la gestió de les seves propietats ves a saber on i pots trucar milions de vegades a un número de telèfon sense obtenir mai cap resposta. A hores d’ara és un dels temes que ens costa més de treballar.
Han llogat i estan fent obres a Can Xaran. Per què servirà?
La idea va sorgir al setembre, amb la voluntat d’ajudar qui tenia dificultats de complir els aïllaments a causa de la Covid-19. Llavors Salut ens va dir que ja tenia altres espais i que no ho necessitava, però nosaltres vam continuar amb la idea de posar l’antiga fonda a punt per a situacions d’emergència arran de violència domèstica, gent gran que viu sola i té dificultats… No estem parlant d’un perfil determinat, sinó d’un centre d’acolliment temporal que pugui donar resposta a diferents realitats que puguin sorgir.
Quan estarà operatiu?
Espero que l’1 de juny. Gairebé no hi hem hagut de fer obres, perquè Can Xaran està igual que quan va tancar l’any 2017, amb els llits fets, els televisors a lloc… Ara estem acabant de lligar el contracte de lloguer, però confio que es convertirà en un espai generador de molts projectes. D’entrada, hi tenim 14 habitacions amb 28 llits, però també un menjador immens on ens podem plantejar fer àpats perquè gent gran que viu sola estigui en companyia d’amics.
Pere Compte ha fet el pas d’una llarga trajectòria en entitats a formar part del consistori. Quina nota posa al dia a dia a l’Ajuntament?
Sempre li dic a l’alcalde que portaven molts anys perseguint-me i justament vaig dir que sí l’any d’una pandèmia mundial… Però bé, estic content, l’únic requisit per accedir a presentar-me era la possibilitat d’assumir l’àrea de Promoció Social i Personal. Calia fer aquest canvi de posar els peus a terra i les mans i els ulls als barris.
Amb tot això que m’ha explicat, no cal que li demani si el 2023 voldria tornar a ser a llista, oi?
Falten dos anys.
Però li agradaria?
Si el projecte és engrescador, evidentment que sí.
