El Pujol és una casa de pagès de les Masies de Roda. Just al límit del terme municipal de Tavèrnoles. El menjador pertany a les Masies de Roda; l’era és de Tavèrnoles. La ubicació, a cavall d’aquí i d’allà, ve a ser una metàfora de la vida del seu propietari, Santi Roura. A punt de complir 72 anys, l’hereu d’El Pujol ha tocat moltes tecles. Nascut a pagès i dedicat professionalment a les feines del camp, va ser durant sis anys regidor amb Quiquet Ribas a les Masies de Roda encara a l’etapa predemocràtica, va cuidar-se durant lustres de les festes de Tavèrnoles i fa anys que els caps de setmana els dedica a fer… hiperbòliques paelles d’arròs.
“Amb 7 anys guardava vaques; amb 9, munyia, i a 14 ja anava a matar porc”
Fill d’El Pujol i el gran de quatre germans, dos nens i dues nenes, va anar a escola a Tavèrnoles, a Folgueroles i “amb la senyora Consol” a Roda. La feina a pagès, i en una casa com El Pujol, on quan ell va néixer ja vivien nou persones, no s’acaba mai. Per això, amb 7 anys guardava vaques; amb 9, munyia, i amb 17 matava porc. “El meu pare, en Francisco, feia de matador; jo a 14 anys ja l’ajudava, i amb 17 vaig matar el primer tot sol a El Xuclà de Tavèrnoles”. En sacrificava entre 70 i 80 cada temporada en masies de la Plana de Vic i com que també feia la campanya de sega del cereal amb les recol·lectores del sindicat de Roda, ha esdevingut una persona molt popular entre la gent de pagès de la Plana de Vic.
“Una vegada ens van llogar per coure 3.000 bistecs; de paelles n’hem fet d’immenses”
A segar, una activitat concentrada entre Sant Joan i Sant Jaume, també hi havia anat amb un grup de Perafita. Diu que l’evolució d’aquesta feina demostra com han canviat les tasques agrícoles: “Avui és anar a festa major. Abans segàvem sense cabina i, encara que al matí anessis net, al cap d’una hora quedaves negre”.
Era una feina dura, però encara ho era més ensacar patates. Un seu tiet comprava grans quantitats d’aquest tubercle i, després, calia col·locar-les en sacs per traslladar-les cap a Barcelona. “Una temporada vam omplir 22 vagons de patates, i a cada vagó hi cabien 200 sacs!”, recorda. Ara està jubilat. L’explotació familiar, amb vaques de llet, de carn, porcs i conills, està a càrrec del seu fill Xavier. Està content que el negoci tingui continuïtat, però diu que les explotacions agràries familiars tenen un futur negre. “Els petits estem molt escanyats”, es queixa.
Del que no s’ha jubilat, però, és d’un dels seus grans hobbies: fer paelles d’arròs. “Sí, això de l’arròs és curiós: encara diumenge vam fer una paella a Barcelona per a 200 persones”, explica amb un punt d’orgull. I com lliga la pagesia i la cuina? “A vegades hi ha casualitats. Un meu amic va començar a ajudar en Ramon Saborit, un senyor de Manlleu que va ser un dels precursors de les arrossades, i em va dir si em faria gràcia sumar-m’hi; m’hi vaig engrescar”. Saborit, exponent d’un model de cuina popular, va morir l’any 2008, però l’activitat ha continuat.
Anys i anys voltant pobles i ciutats preparant àpats engreixa el currículum de les heroïcitats. Una que recorda: el dia que van coure 3.000 bistecs i desenes de quilos de mongetes a la presentació comercial de 7UP o el dia que van haver de fer cinc paelles consecutives només de conill en una campanya de la Generalitat per fomentar el consum d’aquesta carn. “Vam anar servint, es va acabar el conill i l’última, per a l’organització i els voluntaris, vam haver-la de fer només amb fetges i caps”, recorda.
“Em dedicava a ensacar patates. Una temporada vam omplir-ne 22 vagons!”
El dia que a l’hora de tirar els musclos amb l’aigua bullent a la paella algú es va cremar i en comptes d’anar a dins la meitat van anar a terra davant la mirada incòmoda dels comensals o un altre dia en què a una criatura no se li va acudir res més que tirar un grapat de grava a la paella són records que el pas del temps situa més a prop de la llegenda que de l’anècdota. I que no emmascaren una realitat: diumenge sí i diumenge també, enllestida la feina, abandonen la festa com toreros: ovacionats.
Com passa a molts veïns de pobles petits, també ha passat per l’Ajuntament. Però fa anys. Va fer una incursió política a les Masies de Roda “quan et nomenaven a dit”, però mai s’ha volgut presentar a les eleccions: “La política sempre l’he deixada a part, però m’agrada col·laborar amb tot”. Una mostra: entre 1967 i 1990 es va cuidar de les festes de Tavèrnoles. No és estrany perquè una de les seves especialitats és explicar acudits. A la vida, però, no tot li fa gràcia. Vidu des de fa gairebé cinc anys, creu que ha rebut moltes patacades. Ha perdut la muller, dos cunyats i un germà, tots ells a edats en què no els hauria tocat marxar. “Si és veritat que existeix Déu, les coses haurien d’anar més repartides”, explica escèptic.
“He perdut molts familiars quan encara no tocava. Si Déu existeix les desgràcies haurien d’anar més repartides”
De nen, havia fet d’escolà amb mossèn Botella, Ballester, Rovira… i, encara ara, col·labora en tots els enterraments: “Em truca el mossèn i em cuido d’anar a posar el carro del taüt a l’església”. El coneixen els morts i els vius i, tot i haver viscut sempre envoltat de gent, ara resideix sol en una casa gran. “Però no em sento sol: els fills i les germanes em cuiden”. Tant, que se’l volen endur de creuer. “Els diré que no vull pas anar-hi…”, confessa. Ho explica conversant en una taula on descansa un exemplar d’EL 9 NOU. No és estrany. Ell, com que està al corrent de tot el que passa, és com si tingués ànima de periodista i, potser per això, en broma, li diuen EL 9 NOU: “Fins i tot això sabeu?”.
(Perfil publicat a EL 9 NOU el 2 de juny de 2017)
{{ comment.text }}