Mariona Bassagaña, torellonenca ara afincada a Ripoll, ha estat mestra a l’escola Segimon Comas de Sant Quirze durant 33 anys, 28 dels quals com a directora. La jubilació a final del curs passat estava prevista i ha coincidit amb la situació de pandèmia.
Troba a faltar l’escola ja?
La meva jubilació ja estava planificada, ja havia dit que als 60 em jubilaria. És un traspàs a quatre anys vista. No em veig fora de la feina, m’he hagut d’autoconvèncer que tinc 60 anys, però sí que tinc clar que la vida passa i si ara tens el privilegi de gaudir d’aquesta etapa no em fa por omplir el temps lliure i sé que hi haurà moltes coses vinculades a l’educació. També en l’àmbit familiar et surten obligacions. M’estic ocupant el dia i continuo anant tard.
Va acabar en un curs marcat per la Covid-19.
El telemàtic va ser molt dur, perquè el dijous 12 de març és una data que no se m’esborrarà. Quan veus que allò no rutlla, l’escola queda parada, però tens compromisos amb uns nens i famílies i hi ha problemes de connectivitat, maquinària i t’adones dels desnivells. Per un cantó, estava tranquil·la perquè a l’escola des del principi la tecnologia ens ha apassionat. Un dels punts que em va commoure quan vaig venir és que hi havia un mestre amb uns ordinadors petits que fèiem servir per fer informes a les famílies i vaig començar a fer cursos d’informàtica que no s’han deixat mai de fer. Els nens estaven capacitats. Les mateixes eines que van treballar en el confinament ja les tenien a la classe.
Estaven molt digitalitzats?
La digitalització havia portat moments bons com un primer premi mSchools en un projecte amb el parc de Montesquiu, però també demanar a l’AMPA diners per comprar Chromebooks perquè l’administració no havia donat dotacions. Hi va haver moments que per convèncer que l’escola s’havia de digitalitzar va ser dur, però quan les famílies es van trobar amb el confinament hi va haver un agraïment massiu de veure que els fills tenien eines i un nivell d’autonomia important. Vam tenir sort que l’Ajuntament s’hi va implicar i en 15 dies vam aconseguir connectar tot l’alumnat.
Treballar de forma telemàtica no és el mateix…
Es trobava a faltar molt el contacte amb l’alumne, si no els veus i no comparteixes el seguiment no saps si aprenen o no, veus unes activitats o enviaments i els tens en un Meet de mitja hora, però no és el mateix.
El comiat també ha estat virtual.
Ha estat un oceà de llàgrimes. Em van fer una tancada amb un Meet que va començar a la 1 i va acabar a les 4 de la tarda i va anar in crescendo i ja em vaig posar a plorar. No m’agrada haver hagut de fer-ho així però ha estat brutal. Tinc un llibre de codis QR dels alumnes, les famílies, mestres i els que han volgut hi han col·laborat. La portada és el dibuix d’una nena tal com em veu, i que et vegin així no pots demanar més.
A banda de la Covid-19 ha viscut altres moments durs en aquests anys?
Quan es va plantar cara a Ensenyament i se’ls va dir que volíem la Secundària. Ja va ser un punt molt viu a l’escola, quan hi havia 400 persones al pavelló i deien que si no els donaven la Secundària tallarien el túnel. Hi va haver moments intensos, però tots estaven relacionats amb la feina. De moments tràgics, també. El 1992-93 un alumne de 8è va matar una nena de 5è. Llavors era cap d’estudis i va marcar totalment aquell equip directiu. Va ser un fet molt fort, va passar a la sortida de l’escola i va costar molt recuperar-nos d’això. Però n’han passat més de bones.
Va ser de la primera promoció de l’Escola de Mestres de Vic.
Havíem tingut mestres potents com Ricard Torrents, Segimon Serrallonga, Josep Tió i allà ens havien impregnat de transformació. Estàvem ansiosos per fer-ho. Estava convençuda de tenir una aula i de fer de mestra.
Va venir i es va quedar.
Del 80 al 87 vaig estar al Fortià Solà de Torelló i llavors em van donar plaça a Sant Quirze. Aquí em van atendre en castellà i vaig dir que no podia anar a Sant Quirze perquè parlaven castellà i la directora era de l’època franquista. A l’estiu ho vaig rumiar i vaig venir, amb desgana. Estava acostumada a Torelló, on tots eren de la meva edat. Vaig tenir la sort que va entrar un grup de gent que també eren nous i veien el mateix que jo i vam fer molta pinya, i del 87 al 91 ens vam veure amb cor de fer d’equip directiu. Jo deia que em faria vergonya dir als meus amics que era directora, però em vaig oferir de cap d’estudis. Quan vaig fer aquest pas ja estava molt implicada.
Llavors va ser directora.
El segon any van passar els fets d’aquell alumne i la directora va dimitir. Vaig trucar al departament perquè nomenessin un director i van dir que havien de parlar amb el cap d’estudis. Era jo. Quan el director plega l’ha de substituir el cap d’estudis. Em van passar totes les manies i des de llavors hem anat continuant. He tingut la sort de tenir uns equips amb gent molt compromesa que han complementat i aportat aspectes que eren debilitats meves.
