La lògica diu que les decisions importants a la vida s’han de prendre amb temps, però a vegades l’excepcionalitat del moment t’aboca a una reflexió i acció precipitada. I pocs moments deuen ser més excepcionals que trobar-se enmig d’una guerra. Aquest és l’escenari que va haver d’afrontar Sasha Khilienko ara fa un any juntament amb la seva mare, Liliia, i la seva àvia Taisa. “En dues hores vam haver de decidir si marxàvem o no de casa.”
Resident a Kíiv, Sasha, de 25 anys, assegura que ningú a la capital d’Ucraïna “estava preparat psicològicament” per a un conflicte “a gran escala”, tot i que la guerra amb Rússia “estava activa des de l’ocupació de Crimea i el Donbass ara fa nou anys”. En el pensament, Sasha “tenia clar que passés el que passés em quedaria a Kíiv”, però l’experiència viscuda la nit del 24 al 25 de febrer de 2022 li va capgirar tot: “Un míssil va passar per davant del nostre bloc de pisos i vam sentir l’explosió”. El cel nocturn tenyit del color vermell del foc li va mostrar que la seva vida i la de la seva família perillava. “La por i la incertesa t’ho canvien tot. Et sents molt perduda.”
L’endemà del bombardeig, a Sasha li arribava una oportunitat de sortir de la capital i anar cap a l’oest del país, a una zona més segura. “L’empresa on treballo organitzava una evacuació”, explica Khililenko, que, amb coneixements d’ucraïnès, rus, anglès, francès, italià, espanyol i català es dedica a fer resums de llibres de no-ficció per oferir-los a través d’una aplicació mòbil. “Si arribàvem a l’altra banda de la ciutat, ens oferien un autobús per marxar. Si no, no podíem fer res.” Amb una dificultat afegida: no hi havia ni taxis ni autobusos, i l’únic transport públic que s’atrevia a creuar els ponts del riu Dnièper era el metro. Amb una mare en tractament de càncer i una àvia de 80 anys amb dificultats per moure’s “vam decidir anar a buscar l’autobús per marxar de Kíiv”.
El camí no va ser ni fàcil ni còmode. De fet, el metro que van agafar en direcció a la part més assetjada de la ciutat “va ser l’últim comboi que va creuar el riu durant molt temps”. L’evacuació les va deixar a l’oest d’Ucraïna, “on ens vam esperar 10 dies per veure si la cosa es calmava”, però davant l’increment de les hostilitats “i les necessitats mèdiques de tota la meva família” Sasha va activar els seus contactes a Osona per venir cap a Catalunya. I és que dels 6 als 16 anys, Khilienko va ser una de les nenes acollides a la comarca als estius a través de l’ONG Osona amb els Nens. “Ens van venir a buscar en cotxe a Kosice, Eslovàquia.”
Les tres dones van arribar a Torelló el 10 de març de l’any passat. Sasha ha pogut mantenir la feina que tenia a Ucraïna, “ja que també treballava des de casa”, però tota la vida social que tenia “l’he perdut”. A Kíiv hi ha deixat “familiars, però sobretot molts amics”. En l’àmbit de les amistats “noto que les meves relacions amb qui s’ha quedat allà han canviat tot i mantenir el contacte”. I és que “ells estan vivint una situació molt dura”, però a 3.000 quilòmetres de distància “nosaltres també vivim un gran dolor”. La situació ha provocat que al llarg d’aquest any “no pensava a divertir-me ni a tenir una vida normal aquí”. En aquesta tasca de distracció i suport hi ha jugat un paper clau la família d’acollida, “amb la Susanna, en David o l’Èrica, que ens han ajudat molt”.
De fet, ara mateix no es veu tornant a Kíiv. L’experiència de marxar “va ser molt dura”, i amb el conflicte militar encara actiu si tornés a Ucraïna “i hagués de tornar a fugir perquè veig perillar la meva vida no sé si ho superaria”. A Torelló, “com més temps passa més bé m’hi trobo”, i la seva mare “també s’ha adaptat molt bé”. A l’hivern de la vida, “qui enyora més el nostre país és l’àvia Taisa”.
