Marcel Mauri s’ha trobat en la tessitura d’haver de tripular Òmnium Cultural arran de l’empresonament del seu president, Jordi Cuixart, circumstància que ha disparat l’afiliació a l’entitat.
L’entitat quants socis ha guanyat des de l’inici del judici del procés?
Aquest setembre superarem els 175.000 socis i aquí a Osona són més de 7.000. Quan va entrar en Jordi a la presó en teníem uns 80.000. Tenim un creixement des de fa molts anys, des de l’època d’en Jordi Porta i amb la Muriel ja vam passar de 20.000 a 60.000.
Estem parlant de l’entitat amb més socis de Catalunya.
Com a associació no n’hi ha cap altra a Catalunya, als Països Catalans ni a l’Estat i tampoc trobem massa exemples arreu d’Europa. Tenim una massa social que supera el Barça.
Com es gestiona tot aquest creixement?
Òmnium sempre ha estat una entitat pròpia del Tercer Sector, una associació que té unes juntes directives arreu del territori i som altruistes, voluntaris, no cobrem i tenim les nostres feines. Però després tenim la sort de comptar amb un equip de tècnics, treballadors i treballadores que són molt bons. Anem introduint canvis, com el vot electrònic que ens ha permès que en les últimes eleccions votessin 40.000 persones. Abans fèiem assemblees a la seu de Barcelona i ara en pavellons. A la que vam fer quan en Jordi va ser ratificat com a president i ja era a la presó van venir 5.000 persones. Anem buscant la fórmula perquè el soci se senti interpel·lat.
La situació per la qual passa Òmnium ha despertat una atenció mediàtica a escala internacional. S’entén què fa una entitat cultural enmig d’un procés polític i com és que sigui víctima d’aquesta repressió?
El que costa d’entendre quan anem per Europa és que el president d’una entitat cultural estigui a la presó. Polítics empresonats, n’hi ha molts arreu del món, però el president d’una entitat cultural, posar un activista a presó, això només passa a Turquia, la Xina i aquests tipus de països. És molt poc habitual que això passi en una democràcia. Alguns ens acusen que fem política però només faltaria que no féssim política. La política no la fan només els polítics, no la fan només els parlaments. Una entitat com Òmnium, que va néixer l’any 61 enmig del franquisme per defensar l’accés a l’educació en llengua pròpia o l’accés universal a la cultura, això és fer política i més enmig d’una dictadura. El que no fem és política de partits, som una entitat transversal i no ens toca posar-nos en els afers de la política del dia a dia.
Com es gestiona l’entitat amb el president a la presó? Vostè, a més, té una relació personal de fa anys amb Jordi Cuixart.
Evidentment que a la presó hi ha el desè president d’Òmnium però també en Jordi Cuixart amic meu. Ell i jo i les nostres parelles som amics de fa anys. Al principi sobretot costava més, però després veus la capacitat de resiliència d’en Jordi, aquesta fortalesa que té ell, aquesta consciència plena de pres polític però que a la presó vol ser un intern més. La gestió de l’entitat amb una persona com Jordi Cuixart és molt fàcil. Els seus ànims, la seva joia de viure, aquesta esperança perpètua que té o aquest somriure que sempre porta als llavis quan el vas a veure això també marca molt el tarannà de l’entitat i aquesta fortalesa que respira Òmnium i que ens dona sobretot la gent quan anem pel país. Tenim un nucli de simpatitzants que gairebé arriba al mig milió de persones i valoren jo crec la coherència d’Òmnium.
Cuixart en la seva al·locució final al judici va ser l’únic processat que va dir que la seva prioritat no era sortir de la presó sinó aconseguir l’aspiració de tenir un país més lliure.
Evidentment que vol sortir de la presó, només faltaria. Voldria ser aquí a la Marxa dels Vigatans, amb la seva companya que està a punt de parir, però ell el que ens diu és que no vol sortir a qualsevol preu de la presó, que tot això que està vivint ha de servir per transformar la realitat, per transformar un país injust, per culminar aquest procés d’autodeterminació i defensar els drets i les llibertats. Perquè Catalunya pugui esdevenir aquesta república si els ciutadans ho decideixen així. En Jordi el que vol és que el seu pas per la presó tingui un sentit.
No preferirien més dur a terme una gestió cultural que no pas haver d’incidir en el dia a dia del país i defensar-se de la repressió?
Nosaltres el que preferiríem és que l’Estat espanyol es comportés com una democràcia i no reprimís els drets i les llibertats no només de l’independentisme sinó de molts altres col·lectius. Preferiríem un estat que es comporta amb els paràmetres democràtics amb què s’ha de comportar, que respecta la llengua i la cultura. Tot això veiem que és impossible. L’1 d’octubre la ciutadania havia de decidir entre fer obediència cega a unes decisions que eren injustes d’un govern i una justícia que s’empelten d’aquesta tradició autoritària, o fer desobediència civil per defensar els drets i les llibertats. Òmnium fa el mateix, vam arribar a la conclusió fa molts anys que l’única forma de seguir defensant la llengua, la cultura, la cohesió social i l’educació del nostre país era poder disposar de tots els instruments que té un estat independent.
Els partits independentistes han de contribuir a la investidura de Pedro Sánchez?
Això depèn d’ells. Nosaltres som molt gelosos de la nostra independència i som molt curosos amb no dir als altres què han de fer. Ens financem 100% amb diner privat, la repressió ens costa molts diners. Un 30% del nostre pressupost se’n va en lluitar contra la repressió, en campanyes, advocats, viatges a Madrid o a l’exili, en acompanyament d’en Jordi…
En multes també?
Bé, nosaltres no paguem les multes. Això és important també que la gent ho sàpiga. Cap de les multes que ens han posat les hem volgut pagar, per això ens han embargat. Destinem uns 4 milions d’euros a la repressió, és una autèntica vergonya.
Això amb Pedro Sánchez tampoc ho resoldran.
Pedro Sánchez menysté l’independentisme. Quan havia d’escollir entre fer cas allò que diu Nacions Unides, que s’han d’alliberar els presos polítics, o fer cas a allò que diu Vox doncs al final l’advocacia de l’Estat que depèn directament del govern ha decidit reclamar aquestes penes de sedició que són impròpies, injustes i no tenen cap raó de ser. Entenem que Pedro Sánchez no vol cap mena de diàleg, només fa màrqueting polític i als partits independentistes els demanem coherència i sobretot que en la mesura que sigui possible parlin i no només pels mitjans de comunicació. Demanem coherència i consens estratègic. Hem de parlar menys de la unitat i treballar més per la unitat.
Algú s’imaginava aquest escenari dos anys després de l’1-O?
És l’escenari que busca l’Estat. La repressió busca això. En l’origen de la divisió i del que està passant a la política del nostre país hi ha la repressió. Sense repressió els líders dels principals partits independentistes del nostre país es podrien asseure en una taula. Segur que arribarien a acords, però ara mateix això no pot ser perquè uns són a la presó i els altres a l’exili. Tenim les cúpules dels partits imputades, algunes amb penes de presó. A part del judici del Suprem, queda el de l’Audiència Nacional a la cúpula d’Interior, el TSJC, la sala del 13, al president Torra també l’han de jutjar. Això és una causa general contra un moviment polític.
La cimera de l’anterior cap de setmana a Ginebra va servir per llimar aquestes diferències?
Que organitzacions polítiques i socials es reuneixin forma part de la normalitat democràtica. Pedro Sánchez aquest estiu no ha parat de reunir-se amb organitzacions socials. Jordi Cuixart li va enviar una carta dient que no hi ha cap entitat a l’Estat que tingui 175.000 socis, potser que ens reunim, i encara estem esperant resposta. El catalanisme, l’independentisme, sempre ha estat dialogant. Qui no és dialogant és el govern espanyol. Que s’hagi de fer una cimera a l’exili això ja explica la repressió. Nosaltres el que valorem d’aquestes trobades és que hi siguin, que tothom hi aboqui els seus màxims responsables en llibertat i que es vagin creant espais de complicitat. Quan aquestes cimeres s’acaben filtrant a la premsa, filtrant-se malament i tot són batalles polítiques resta credibilitat i ens l’hem de guanyar també cap a la ciutadania. Hi ha la voluntat d’arribar a acords però no tenim aquests acords i quan els tinguem els podrem explicar. Des d’Òmnium ens estem deixant les celles per treballar per aquesta unitat estratègica i tampoc ens tremolarà la veu si hem de dir que hi ha gent que no la vol o que posa per davant els seus legítims interessos partidistes. Creiem que encara hi ha opcions de continuar avançant per aquesta resposta davant la sentència que sigui de consens, col·lectiva i ens serveixi per seguir avançant cap a l’autodeterminació.
Quina ha de ser la implicació d’Òmnium en aquesta nova plataforma denominada Tsunami Democràtic?
Cap ni una. Tampoc no ens ha convidat ningú a formar-ne part. Totes aquelles accions emmarcades en l’acció no violenta i que tinguin també la desobediència civil com un instrument ens semblaran oportunes. Jordi Cuixart s’ha trencat les banyes en situar la lluita no violenta com a aquesta resposta d’apoderament popular davant d’una situació d’injustícia.
La resposta al judici del procés com s’ha de coordinar?
Estem convençuts que la resposta a la sentència ha de ser col·lectiva, decidida entre el màxim d’actors possibles. Des d’aquest escrupolós ús de la bandera de la no violència estem profundament compromesos. Si Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i la resta de presos polítics són condemnats per l’exercici de drets fonamentals, entenem que la nostra obligació cívica com a ciutadans és exercir aquests drets. Per això diem que ho tornarem a fer, no podem fer una altra cosa.
I com ha de ser aquesta resposta?
Aquesta sentència el que pot fer és limitar clarament els drets socials, els drets de l’activisme. Ho hem vist aquest estiu amb Open Arms i com el govern espanyol els tractava. A partir d’ara potser són ells els que són acusats de sedició si no fan cas al que diu un govern insensible al dolor dels altres com és l’espanyol. La resposta a la sentència ha de ser mobilitzadora però també hi ha d’haver una resposta institucional al Parlament, al govern de la Generalitat, als ajuntaments i també els partits polítics. Com a l’1 d’octubre, que tothom va actuar com li tocava, amb un punt de saber cadascú quin era el seu paper.
La Diada ha de ser el punt de partida d’aquesta resposta?
Ha de ser un moment per retrobar-nos novament i veure que després de tantes turbulències hi som, que la gent ens seguim tenint els uns al costat dels altres. És molt important que la gent surti de casa i entre tots perdem aquesta por. Si no tenim por l’Estat perd tot el seu poder. La Diada ha de ser novament un exemple al món d’aquesta tenacitat de la ciutadania. Jo sé que hi ha gent que té pressa, tots en tenim, tots voldríem resoldre-ho ja. Però també és veritat que hem de parlar clar. Ve un temps llarg, una època fosca de retallada molt greu de drets i llibertats al nostre país, com no l’hem patit mai en democràcia. Ens hem de preparar, res serà fàcil i res ens serà regalat.
Es preveu una nova manifestació massiva tal com s’han reactivat les inscripcions.
No en tinc cap dubte. La gent mobilitzada no ha fallat mai, sempre hi ha estat i estic convençut que aquest Onze de Setembre la gent hi tornarà a ser. En Jordi ens diu que si algú té mandra li hem de recordar que ell no hi podrà ser i que ells hi siguin. Per tornar-ho a fer hi hem de tornar a ser. Per tant, aquest Onze de Setembre és tan important com cada any i més que mai en el moment que estem vivint.
