El Ripoll actual s’assembla al que vostè s’imaginava a finals dels anys setanta?
En alguns aspectes ha millorat i en molts d’altres té dèficits importants, però difícilment ni jo ni ningú podíem haver imaginat com evolucionarien ni Ripoll ni el país. Tot plegat ha seguit uns viaranys que ningú podia esperar.
Què és el que més el satisfà dels seus 14 anys d’alcaldia?
El principal va ser posar les bases per a una administració municipal moderna pel que fa a la gestió. Això no va passar només a Ripoll, sinó que a la majoria d’ajuntaments del país es va haver de tirar endavant, perquè estàvem sota mínims. També vam aconseguir encaminar que les comunicacions i telecomunicacions estiguessin a l’altura que es mereix una ciutat del Pirineu.
I el que menys?
Una de les coses que es va frustrar va ser el tema ferroviari, que va quedar aparcat i sense un horitzó per poder-se solucionar. És l’altra cara de la moneda de les comunicacions.
Des de fora es pot tenir la sensació que els governs d’esquerres que ha tingut Ripoll han servit per fer les grans obres, i els de dretes per equilibrar números i fer manteniment…
Hi ha una qüestió elemental, i és que si es volen fer coses l’Ajuntament s’ha d’endeutar. Si un Ajuntament té massa diners, vol dir que no hi ha gaires idees. En canvi, si hi ha idees, això origina endeutament. En cas que l’endeutament estigui dins d’uns límits determinats, crec que és bo que hi sigui.
Cada vegada, però, els ajuntaments tenen més limitacions pel que fa al seu endeutament. En cas d’haver-hi sigut en aquella època, s’hauria pogut avançar com es va fer?
Sempre hi ha hagut un límit d’endeutament. No podíem pas fer-ho fins on volguéssim. Als anys vuitanta l’Estat va intentar que els ajuntaments poguéssim accedir al crèdit bancari. La cotilla que hi havia abans no era suficient per satisfer les necessitats dels ciutadans. Els ajuntaments hi són per donar servei, i aquests només es poden donar si hi ha diners. I moltes vegades no es poden aconseguir sense un cert endeutament.
Considera ètic que es vinculin les millores en la infraestructura ferroviària amb uns Jocs d’hivern que no se sap ni si s’obtindran?
El tema dels Jocs Olímpics és una mica esperpèntic. Demanen un vot a favor d’una cosa en què ningú sap què passarà. Jo em pregunto, uns JJOO per què? Per gaudir-los i emular el que va ser Barcelona 92, o per què? Ningú explica què hi guanyarà el territori. I en definitiva sembla que demanin una mena de xec en blanc, i que posteriorment ja es veurà per on va tot plegat. Ho trobo una mica curiós. En un govern hi ha d’haver una transacció entre els governants i els governats. Han de detallar què volen fer i què reportarà. Però en aquest cas no es fa. Volen un xec en blanc, i els xecs en blanc sempre són dolents.
Els Jocs del 1992 van afavorir d’alguna manera al Ripollès?
A escala d’infraestructura, que l’N-152, l’actual C-17, arribés desdoblada a Vic. Més enllà d’això, destacaria l’optimisme que es va expandir per tot el país, però materialment hi veig sobretot aquest desdoblament.
Creu que els polítics de Ripoll han fet prou per preservar els serveis de l’ambulatori primer, i més tard la fuga que també n’ha patit l’Hospital de Campdevànol?
És un aspecte complicat, perquè està per sobre del que pot fer un polític local. El problema de la sanitat del Ripollès és estructural i d’organització de la sanitat catalana. Difícilment un alcalde o un regidor pot canviar aquest tema. Cal mirar més amunt, a la Generalitat, i qüestionar què pot fer la sanitat en comarques de muntanya.
La plataforma El Ripollès Existeix té ara la mateixa vigència que quan es va crear, o creu que encara més?
Inicialment, es preocupava de tot el que eren les comunicacions i telecomunicacions. Ara mateix, gràcies a la gent que en forma part, s’ha expandit per tractar altres àmbits on pot ajudar a incrementar la qualitat de vida de la gent de la comarca.
El patrimoni ferroviari ripollès es valorarà algun dia de la manera que es mereix amb la dignificació de l’entorn de l’estació?
Esperem que sí. En definitiva està molt bé que recordem coses del Ripoll de fa mil anys, però també en tenim d’altres molt més recents, com són les infraestructures ferroviàries. Es mereixen protegir-ne l’interès, de la mateixa manera com cal preservar esglésies, convents o monestirs. També és una part de la història que cal tenir en l’agenda. Si es perdés, es perdria una part de la història de Ripoll.
Una de les seves iniciatives frustrades va ser buscar un model de barraques que dignifiquessin els horts que hi ha entorn de Ripoll. Veient com segueix avui en dia aquest aspecte, creu que es va perdre una oportunitat per ser-ne model?
Sí, es va intentar. Es van fer unes passes endavant, però no les suficients. És un aspecte que si voltes pel món, t’adones que molts pobles i ciutats no el tenen encara resolt.
Els fets d’agost de 2017 és el pitjor que li podia passar a Ripoll?
Evidentment, sí. No sé si és el pitjor, però va ser gravíssim. La imatge que es va transmetre a l’exterior va ser pèssima. Quan viatges a fora i dius que ets de Ripoll, immediatament apareix aquest tema. Seria millor que en sorgissin d’altres de més positius. Vam quedar tocats.
Creu que el creixement del vot cap a partits que qüestionen la immigració és conseqüència d’aquells atemptats?
No ho sé. Hi ha corrents de fons que mouen la societat cap a plantejaments molt dretans i que qüestionen la immigració. Els atemptats hi van ajudar, però crec que és més preocupant, que no és un tema de Ripoll, sinó a escala espanyola i europea, com a França o Hongria. Va més enllà i és fruit dels temps actuals.
Baixar dels 10.000 habitants seria un desastre pel municipi?
Un desastre, no. Moralment, no seria agradable, però tampoc ho consideraria un desastre. Quan Ripoll es va annexionar la parròquia de Ripoll, no arribava als 10.000 habitants. Va ser llavors quan va fer un augment demogràfic important. No cal donar-li aquesta lectura tan negativa.
El Ripoll de fa quatre dècades era culturalment més efervescent que l’actual. Què creu que caldria fer per recuperar-ho?
Fa quatre dècades hi havia un ambient cultural millor no només a Ripoll, sinó a tot arreu. Penso que falta un compromís cívic. Tots plegats ens hem conformat amb missatges simples, sense contrastar, i una desmobilització de la gent, també pel que fa a la política. I també afecta la cultura, convertint-nos en una societat bastant apàtica. Hi ha qui opina que vivim en col·lectius on les coses passen sense que la gent prengui cap mena de compromís. Però és un tema general que afecta a tot arreu. Espero que es pugui reconduir, perquè no és massa interessant ni reconfortant veure el caire que està prenent tot plegat.
Com a veí de la plaça Gran de Ripoll creu que l’ambient de la nit ripollesa ha arribat a uns límits crítics, tal com han denunciat restauradors i comerciants?
Crítics no, però preocupants sí. I això ho lligaria a la pregunta anterior. Fixem-nos en l’ambient a tot arreu, tal com es pot llegir en qualsevol diari i relacionat amb espais geogràfics molt diversos. Sovint porten a la foguerada sense cap mena d’objectiu. És la diversió per la diversió sense anar més enllà.
Vostè va deixar la militància dins del PSC. En quin moment li van acabar la paciència?
Quan vaig veure que s’havia convertit en un escolanet del PSOE. Així ho vaig expressar en una carta a la direcció del PSC. Vaig entrar-hi després d’estar als moviments socialistes dels anys setanta i a Convergència Socialista, però va arribar un moment que vaig veure que la idea original del PSC havia quedat totalment arranada. Havia deixat de tenir personalitat pròpia, i ja s’està veient en la seva política actual, que queda totalment marcada per les directives de Madrid. I aquest no és el PSC del qual jo formava part.
“El problema de la sanitat del Ripollès és estructural”
Durant els seus anys de govern a Ripoll el PSOE ja havia tingut episodis foscos, com els dels GAL o de corrupció com Filesa. Eren galàpets inevitables d’empassar?
En aquell moment hi havia una altra percepció del tema. Tots els mitjans de comunicació en negaven la veracitat. I no n’érem massa conscients, tot i que sí que alguns moviments a l’esquerra del PSOE i el PSC assenyalaven la vinculació amb els GAL. Ens vam acabar adonant tard que aquesta organització terrorista estava manada per alts càrrecs del PSOE. Segurament, tal com diuen els arxius que s’han recuperat als Estats Units, o bé per Felipe González mateix, o bé per persones molt properes a ell.
A quin partit se sent més afí actualment?
Potser amb cap, però si hagués de buscar alguna afinitat, amb En Comú Podem. Tot i que em resulta molt complicat enquadrar-me ideològicament amb els uns o amb els altres.
Ara fa cinc anys va arribar el moment més àlgid del moviment que demana la independència de Catalunya. Pensa que hem de donar el procés per tancat o que encara hi ha esperança que segueixi tirant endavant?
Aquí hi ha un interès dels mitjans de comunicació espanyols, i dels catalans integrats en l’statu quo, per fer-nos creure que això s’ha acabat i no hi ha res a fer. És un procés molt profund, que no s’arregla intentant oblidar-lo. Hi ha un problema molt arrelat que està subratllat per analistes amb molt prestigi. És una qüestió territorial espanyola que no s’ha reparat des de fa cent anys. I mentre no hi hagi una proposta clara, continuarà. Els mitjans diran que no passa res, tal com es va intentar de fer en el cas dels GAL. Alguns mitjans intenten fer-nos creure coses que no són veritat. Però mentre hi hagi el problema territorial espanyol, el tema català continuarà sent-hi, perquè va en l’essència de la cultura del nostre país. Durant la transició es va voler solucionar l’apartat religiós i més o menys es va resoldre. També es va dir el mateix del tema territorial, però no només no s’ha aconseguit sinó que a més s’ha empitjorat.
