Fa 80 anys però “ho recordo tot”. És el primer que diu Quimet Font, de Vic, en parlar dels bombardejos que va patir Vic durant la Guerra Civil, concretament del segon, el 20 de gener de 1939, que li va quedar gravat a la retina. I en recorda l’hora exacta, les 3 de la tarda, perquè “mitja hora abans estàvem amb tres o quatre amics jugant a cavall fort on va caure la bomba” del carrer de la Fusina. Havien marxat perquè anaven al barber amb un company i “abans d’arribar van tocar les sirenes i vam recular”. I “baixant de Colom avall va caure” i van córrer cap al refugi que hi havia al solar de Santa Clara, en una rasa que, recorda, havien construït els mateixos veïns. Aquell 20 de gener “anaven nou avions que venien de Barcelona, sis van descarregar a Vic i van girar i tres van anar a Manlleu”.
Quan va acabar tot, en tornar, “a davant de casa hi havia una dona i una criatura en braços mortes” davant d’on actualment hi ha Can Mateu. De seguida, relata Font, els van posar una persiana a sobre “i vaig entrar cap a casa, on gairebé no es podia entrar de runa”, ja que l’artefacte havia caigut a la façana del davant. El seu pare de seguida va agafar una ampolla d’aigua oxigenada i cotó fluix “i es va posar a curar ferides a la gent”.
La seva mare, recorda, havia sortit del llit per primer cop després de tres mesos de febres tifoides. Seia en un balancí just darrere de la porta del balcó del primer pis. L’ona expansiva la va tombar, la porta li va caure a sobre i tots els vidres van quedar enganxats a la paret oposada: “El balancí la va protegir”. La resta de persones de la casa no es van fer mal però l’habitatge “va quedar inservible”.
L’endemà, ell i la seva germana van marxar cap a Sant Julià, on van viure un any al Mas Albareda, amb qui tenien vincles familiars. Aquell mateix dia la germana, que treballava a l’Ajuntament, havia anat a treballar però “estava molt nerviosa” i li van dir que marxés. El camí cap a Sant Julià el van fer molt de pressa, diu Font: “Ens feia l’efecte que les bombes ens empaitaven”. Això “queda marcat” i ho recorda perfectament als seus 91 anys, però aquest només va ser el segon dels quatre bombardejos.
