Arriba Setmana Santa i els indicadors de la pandèmia estan en alça. Com veu que no s’hagin reforçat les mesures de prevenció contra la Covid?
De la mateixa manera que hi ha gent que diu que no voldria estar a la pell dels sanitaris, a mi tampoc m’agradaria estar a la pell dels que han de prendre decisions polítiques. Hi ha moltes variables a tenir en compte. Des d’un punt de vista epidèmic és obvi que hauríem d’estar amb més restriccions, sobretot veient l’amenaçada de la quarta onada. Fixi’s que Alemanya amb unes xifres més baixes que les nostres i un sistema sanitari més fort, les ha augmentat. Jo definiria el moment actual com de calma tediosa.
I això què vol dir?
Estem al final d’un túnel, però no acabem de sortir-ne. Les vacunes, que són si no tota almenys una part important de la solució, no acaben d’arribar. I tot això fa que després d’un any de pandèmia, hi hagi un estat d’esgotament psicològic de la població i els professionals. Un dels efectes d’aquesta pandèmia és la terrible deshumanització que comporta. L’aïllament de les persones, les famílies, els malalts, les persones que estan a punt de morir… Aquesta solitud no volguda i la restricció dels contactes fa que tothom ho visqui malament. En la fase que estem ara se’ns ajunta tot. D’una banda, la necessitat de preservar les persones més vulnerables que encara no estan vacunades però de l’altra també necessitem esponjar-nos tots mentalment i que l’economia funcioni. La pitjor malaltia que podem tenir és la pobresa.
S’han limitat les trobades socials i segons les directrius marcades no es podria fer el dinar de la mona amb la família si no és el grup bombolla habitual. Quin perill té aquesta Setmana Santa?
El perill és que després de la primera onada l’equilibri al nostre país entre l’economia i la salut és molt fràgil. He de dir que és cert que nosaltres no som Alemanya, però tampoc som Burkina Faso. Per tant, l’Estat podria fer un esforç molt més gran per pal·liar els efectes econòmics dels sectors que han de tancar. I també és cert que ja des de la segona onada, l’actitud individual és fonamental.
No es fa bé?
Hi ha cert infantilisme per part de molta gent que davant les restriccions té un comportament en públic i després en privat es fa trampes. I, a més, en dies com Setmana Santa, quan tots ens mobilitzem, augmenten els contactes, perquè hi ha interacció social. Una cosa és desplaçar-se amb la bombolla però l’altra és la interacció i ajuntar bombolles. Si els que aquests dies marxem de Barcelona cap a Ripoll, Campdevànol o la platja ens relacionem amb altres bombolles, això pot tenir conseqüències dramàtiques. Insisteixo a demanar a la gent que no ens fem trampes i actuem amb responsabilitat, fins i tot les persones que ja estan vacunades, perquè la capacitat de transmissió es manté. Ells potser no l’agafaran però el poden transmetre. Per tant, hem de continuar amb el rentat de mans, mascareta, distància social i ventilació.
El govern català ha anunciat el pla de vacunació massiva quan arribin les dosis de forma abundant. El considera adequat?
Veig bé que ho tinguin preparat però no sé si ho havien d’anunciar ara si encara no tenen les vacunes. Això és el redoblatge de tambors quan hi ha d’haver l’espectacle però aquí no hi ha espectacle, perquè no tenim les vacunes. I això pot generar frustracions. Estic convençut que hi seran però també tenia confiança que hi serien abans. Les autoritats europees anunciaven que abans d’acabar l’estiu hi hauria un 70% de la població vacunada i es va acostant l’estiu, fa pocs dies que hem entrat a la primavera, i el més calent és a l’aigüera, només hi ha un 10% de la població vacunada.
Si arriben les vacunes els propers mesos poden ser clau.
Entenc que els mesos d’abril, maig i juny seran intensos i que no hi haurà dies de festa amb la vacunació. Ara bé, jo demano que la gent tingui paciència, tothom serà vacunat, però la prioritat en aquests moments són la gent gran i les persones vulnerables, gent que té malalties i que viu a casa seva. S’ha aconseguit vacunar a totes les persones que estan en residència i la caiguda de malalts, i sobretot de malalts greus, ha estat molt positiva. També ho hem vist amb el personal sanitari. A Catalunya, a diferència d’altres llocs, s’ha vacunat la majoria de sanitaris, tant els que treballen al sector públic com el privat, perquè el virus no distingeix els models i tots som professionals sanitaris. Ara ens queda la gent de més de 65 anys que viu a casa seva, els que tenen malalties associades, persones que són d’un risc elevat que si emmalalteixen són les que acaben nodrint els ingressos hospitalaris i els de les UCI. Quan aconseguim vacunar tot aquest grup de gent començarem a veure espurnes més sòlides de canvi, mentre no sigui així aquests anuncis em semblen una declaració de bones intencions.
Com s’està notant la fatiga pandèmica entre el col·lectiu sanitari?
La població potser no ho nota, o ho nota poc. Però hem de pensar que hi ha professionals, sobretot de l’atenció primària, que gairebé no van poder fer vacances entre la primera i la segona onada. En aquell moment, qui va mantenir a ratlla la pandèmia va ser l’atenció primària. Es va fer i s’està fent un esforç molt gran i ara aquesta gent està esgotada. I els professionals de les UCI també estan esgotats. Hem de pensar que la malaltia obliga a aïllar els malalts i en molts casos els professionals sanitaris han hagut de substituir l’acompanyament familiar en el procés final de la vida. I això ha tingut un impacte psicològic molt gran. Ha sigut molt intens. Tenim baixes laborals per estrès entre el professional sanitari i també ho notem en les enquestes que fem sobre l’estat motivacional. I aquests nivells de desgast acaben tenint traducció en l’àmbit físic i psicològic. Aquesta situació, però, no malmet el compromís de tots ells amb els pacients.
Si la població general ja té aquest grau d’esgotament…
Hi ha molta gent que està patint aquesta pandèmia, per això és important empatitzar els uns amb els altres. Hi ha ciutadans que han perdut éssers estimats, que s’han quedat sense feina, que estan en un ERTO… hi ha molta gent que ho està passant malament.
La quarta onada és inevitable?
Que arribi una quarta onada no depèn tant de nosaltres com de l’impacte que tindrà, i això ho marcarà com fem les coses ara, de si reduïm la interacció i, per tant, els contagis. Hem de pensar que actualment ja tenim més de 400 malalts a les UCI i, tot i que ara disposem de material per fer front a la pandèmia, no tenim tot el personal que voldríem per fer-hi front. No podem esprémer més aquests professionals i per això cal corresponsabilitat dels ciutadans. I no és el mateix que la quarta onada arribi d’aquí a 15 dies o més tard, quan ja haguem pogut vacunar més persones vulnerables. Això faria que hi hagués menys pressió hospitalària i una mortalitat segurament més baixa. Ens permetria agafar aire.
Per tant, cal autoresponsabilitat per part de tothom.
Crec que avui en dia tots sabem què s’ha de fer i n’hem de fer copartícip a tota la ciutadania. La majoria de contagis es produeixen en aquests moments quan s’ajunten bombolles en l’àmbit familiar i hi ha aquesta interacció social. Si volem frenar o minimitzar els efectes d’aquesta quarta onada, cal extremar les mesures i que el comportament individual sigui el correcte. Preguntem-nos cadascun de nosaltres què podem fer perquè aquesta quarta onada tingui el mínim d’impacte possible. Només així ens en podrem sortir.
