Dimarts, 12 d’abril, es commemorava el Dia Mundial de l’Atenció Primària, que en el cas d’Osona implica mig miler de professionals que treballen repartits en 11 àrees bàsiques. La majoria (9) les gestiona l’ICS, que té com a gerent a la Catalunya Central la metgessa voltreganesa Anna Forcada.
La setmana que ve ens podrem treure la mascareta també a dins. En té ganes?
Penso que a la població li fa falta per socialitzar. És una barrera que ens ha anat molt bé, però després de dos anys ho necessitem.
Que decaigui l’última gran mesura en actiu vol dir que hem clavat cop de porta a la pandèmia?
Tant de bo. No tinc una bola màgica per assegurar-ho. Les noves variants són molt contagioses, però gràcies a la vacunació no provoquen tants morts ni tants ingressos. Tot i que serà l’OMS qui ho dirà, és molt probable que el virus es transformi en endèmic. Hi conviurem i revifarà temporalment quan les condicions li siguin favorables.
El degoteig de positius no s’atura, però.
Són casos lleus, i la majoria de persones ja ni venen ni les diagnostiquem. Amb símptomes banals com picor al nas, al coll o una mica de mocs n’hi ha prou prenent remeis casolans, igual que abans de la pandèmia.
Per què la covid-19 ha seguit un patró a Osona diferent del de la resta de la Catalunya Central?
Hi ha hagut particularitats a Vic, Manlleu, la zona de Lleida, algun municipi de Girona… Quan mirem les dades generals, però, les diferències tampoc són rellevants i, més enllà d’hipòtesis, no s’ha establert una relació de causa-efecte. Sabem que la disseminació del virus té a veure sobretot amb factors socials, l’aglomeració de persones i com ens relacionem els uns amb els altres. De moment no hem estudiat si a Osona també hi poden haver influït condicions climàtiques com la inversió tèrmica, el fred o la boira i la humitat.
Què ha sigut el més complicat d’ocupar un càrrec de gestió en moments tan difícils?
Cuidar les persones que es dediquen a cuidar persones, estant sempre pendent de com es trobaven, i prendre decisions no sempre fàcils.
Com tancar consultoris de pobles petits?
Donat el cas, sí. Era l’única sortida quan emmalaltien professionals i havíem de redistribuir recursos per assegurar una bona atenció.
Amb les primeres onades, les residències de gent gran van patir de valent. El vincle que van crear llavors amb l’atenció primària es mantindrà?
Confiem que sí, la relació entre aquests centres i els seus CAP de referència ha de ser molt més intensa. Si disposen de personal sanitari propi, caldria compartir decisions i tractaments i, així, garantir una continuïtat assistencial. Quan fragmentem és fàcil que un no sàpiga què ha dit l’altre.
Portes endins dels centres d’atenció primària, està clar que les consultes virtuals i telefòniques han arribat per quedar-se, oi?
La pandèmia ens ha obert canals de comunicació que poden facilitar molt la resolució de problemes de salut, però també hem après que no valen per tot. La gent jove, per exemple, més aviat prefereix fer servir el mòbil i evitar-se esperes, mentre que les persones grans se senten més còmodes mantenint els circuits d’abans de la covid. Nosaltres responem, sigui per la via que sigui, i tenim clar que l’atenció presencial, tocar el pacient, explorar-lo… té un valor molt important que hem de salvaguardar.
Quin ambient es respira a dins dels centres d’atenció primària? Encara se succeeixen els pics de feina o hi ha relativa tranquil·litat?
No estem saturats com en altres moments de la pandèmia. La situació és força similar a la d’abans de l’esclat de la covid.
Què els falta per acabar de recuperar la normalitat?
Sobretot reprendre la tasca preventiva i recuperar el control de malalties cròniques com la diabetis, la insuficiència cardíaca, la hipertensió… Al principi els mateixos ciutadans teníem por de tornar a entrar als centres sanitaris i els professionals no érem proactius a buscar gent sana perquè n’hi havia molta de malalta.
Com s’han reorganitzat internament?
Hem integrat referents de benestar emocional, nutricionistes, gestors covid… I tenim clar que cada figura ha de desenvolupar les tasques que li corresponen. Això ens permetrà desburocratitzar les consultes i que els professionals assistencials puguin desplegar realment la seva expertesa.
Però al final cal garantir les necessitats més bàsiques. Pobles petits es queixen que han perdut hores de metge.
En aquests moments a Osona no tenim cap centre d’atenció primària ni consultori tancat. Això vol dir que l’assistència està assegurada. És cert que en algun lloc han disminuït una mica les hores de metge, però llavors hem augmentat les d’infermeria. Al nostre país hi ha un problema generalitzat de falta de professionals mèdics que esperem que la Facultat de Medicina de la UVic també contribueixi a pal·liar. En paral·lel, cal reeducar la ciutadania: coses que abans assumia el metge, com una derivació en ambulància o la renovació d’una recepta electrònica, les poden resoldre altres perfils.
Diria que és atractiu treballar a l’atenció primària?
Per mi sí, molt, perquè mira la persona des de totes les seves dimensions: casa, família, entorn… Actualment la medicina està molt tecnificada. Això enlluerna els estudiants universitaris: TAC, ressonàncies, robots que operen… I fa que molts prefereixin especialitzar-se en hospitals, però qui passa per l’atenció primària acaba meravellat. També està demostrat que una bona atenció primària, com és el cas de Catalunya i Espanya, millora els índexs de benestar d’un país.
I en qüestió de condicions laborals?
Deixant a banda les guàrdies, treballem amb torns de matí o tarda que crec que permeten compaginar bé la vida professional i la vida familiar. Econòmicament no som dels països que paguen millor els professionals sanitaris, però des de la vaga de l’any 2019 hem millorat.
Parlava de l’interès per l’atenció hospitalitària, però a Osona hi ha gent que deixa el Consorci Hospitalari de Vic per anar-se’n a treballar al CAP.
La pandèmia ens ha tocat molt a tots, tant per intensitat de treball com emocionalment, i hi ha gent que busca canvis. També ens estem desacostumant a treballar per sempre en un mateix lloc. Els joves tenen ganes de provar, integrar-se en diversos altres equips de treball… El que hem de procurar entre tots és que no marxin a altres països.
A l’altra cara de la moneda, però, també hi ha metges que amb la pandèmia han accelerat la jubilació perquè no se senten tan còmodes amb les noves tecnologies…
Sí, en algun cas sí, però altres professionals han perllongat la seva activitat perquè han vist que eren més necessaris que mai pel sistema sanitari. Al Lluçanès en tenim dos exemples.
Què implicarà haver reordenat l’atenció de nit en aquest territori?
El servei està garantit. L’única diferència és que abans es trucava a un número de telèfon i si calia una visita a domicili s’hi desplaçava un professional del Lluçanès que fins aleshores estava dormint a casa seva. Ara el procediment és el mateix, però la persona, ja vestida i a punt, surt de Vic. És un canvi intern nostre que no ha d’afectar la ciutadania. Amb les carreteres actuals, el Lluçanès ens queda igual de lluny o a la vora que Sant Quirze o Sant Pere de Torelló.
Per urgències lleus de nit i en cap de setmana, el servei continuarà sine die al CAP Osona o l’ACUT tornarà a l’edifici de l’hospital?
En vam haver de sortir perquè a causa de la covid necessitaven espai per no barrejar circuits i, malgrat ser provisional, al CAP Osona hi hem fet alguna intervenció per estar més còmodes. El Servei Català de la Salut, que és qui decideix, ens ha dit que està previst traslladar les urgències altra vegada a l’hospital, però abans s’hi han de fer obres per adequar els espais i que hi puguem cabre tots.
Pel que fa a centres d’atenció primària, la reforma del de Calldetenes ja és una realitat i s’està fent la de Tona. Després vindran Torelló i Manlleu?
Torelló serà el pròxim, és el projecte que tenim més avançat. A Manlleu som conscients que hi ha molta urgència: la falta d’espai fins i tot ens està dificultant obrir més agendes.
L’Ajuntament ja ha cedit a Salut l’espai per construir el nou edifici…
Ara comencem amb el procés administratiu. Calculem que ens n’anirem a quatre anys vista. Mentrestant, estem valorant guanyar espai amb una estructura exterior. Per realitat i volum de població, donar solució a Manlleu és el més necessari, però immediatament després hauria de venir el CAP Osona. L’estructura és deficitària i amb les reformes que s’hi han fet fins ara no n’hi ha prou. Hem de pensar que, en àmbits com el de radiologia o l’atenció a la salut sexual i reproductiva, presta serveis a tota la comarca.
Com d’urgent és parlar sobre el futur d’aquest espai?
Molt, perquè almenys d’aquí a quatre o cinc anys puguem tenir un edifici en condicions. S’ha de veure si l’actual pot suportar una reforma integral o necessitem a anar a un lloc nou.
El trasllat és una opció a sobre la taula?
Des de l’ICS donem servei, som proveïdors de salut, la decisió l’ha de prendre l’administració: el Servei Català de la Salut, l’Ajuntament de Vic… Nosaltres hem aixecat la mà perquè ens preguntem si el que necessitem d’un edifici capital de comarca ens ho podrà donar l’espai actual. Si la resposta és que no, s’han de buscar alternatives.
A la contraportada d’EL 9 NOU hi demanem cada dilluns què haurem après amb la pandèmia. Què respondria vostè?
Moltes coses. En termes professionals, potenciar nous rols, organitzar-nos d’una manera diferent, comunicar-nos millor amb la ciutadania, valorar fins i tot més que abans el contacte presencial… Personalment, m’he reafirmat que treballar del que t’agrada és el millor que et pot passar.
I l’alta capacitat de resolució de la sanitat pública?
Impressionant. Encara estic meravellada del que hem sigut capaços de fer.
I per què diria que actualment hi ha tanta gent que paga o es planteja contractar una mútua?
Tots hem patit, sigui per la malaltia, la mort de persones que estimàvem, la família, la feina… Quan veus que la salut és fràgil, la valores més i penses que has de fer tot el possible per preservar-la. En aquest context, hi qui pensa que contractar una mútua privada és el millor, perquè l’atendran ràpid, però en realitat salut és també cuidar-se preventivament: no fumar, fer esport, seguir una alimentació saludable… Nosaltres donem també resposta a tot això. Està clar que sense una salut pública potent hi ha coses que no ens n’hauríem sortit.
Com ara?
Si funcionéssim per petits àtoms privats, com hauríem transmès i après els protocols a l’hora d’entrar a les residències? D’on hauríem tret els equips de protecció que van arribar a través de la central de compres de l’ICS? Com s’hauria pogut organitzar la campanya massiva de vacunació d’un dia per l’altre? La capil·laritat de la salut pública ens permet que el coneixement i els recursos siguin els mateixos a tot arreu.
{{ comment.text }}