Entre el Remei i Al-Hoceima

El 24 de febrer de 2004 es va registrar un devastador terratrèmol a l’entorn d’Al-Hoceima, una de les principals ciutats del Rif, a 150 quilòmetres de Melilla. Entre les prop de 600 víctimes mortals no hi havia cap familiar directe de Moha Amazian, que té part de les arrels en aquesta província del nord del Marroc, però recorda que va seguir astorat la notícia per la tele des de casa seva, al barri del Remei de Vic. Aquell estiu també van viatjar a Al-Hoceima amb els pares i germans, i li ha quedat gravat que un dels jocs amb què s’entretenia la canalla de la seva edat era a “construir tendes”. Reproduïen, amb tota la innocència del món, el que havien vist fer als adults, després que el sisme hagués afectat més de 14.000 habitatges de tota la regió. És el primer però també l’únic record amb rerefons tràgic que conserva d’uns viatges que han marcat bona part dels seus mesos d’agost des de ben petit. Uns viatges que es podien allargar fins a 35 hores, ferri inclòs, i que puntualment també cobrien en avió –fins a l’aeroport de Nador, a 100 quilòmetres de la seva ciutat–. Arribar a Al-Hoceima era tot contrast respecte al seu Vic natal. El verd que envolta la Plana donava pas a un paisatge àrid i a unes temperatures que podien superar els 40 graus. Una ciutat costanera marcada per la influència del mar, “un dels grans al·licients per a nosaltres”. També ho era el fet que mentre que a Vic l’entorn lúdic era sempre entre colles d’amics, allà es retrobaven amb tot un estol de cosins i recosins amb qui poder jugar, bàsicament sempre a jocs de carrer –“allà també hi ha molta febre pel futbol”–. En canvi, “l’entreteniment no era mai digital”. Amazian reconeix que les famílies emigrants despertaven un punt d’admiració, “per allò que veníem d’Europa!”, i s’evidenciaven certes diferències “en la manera de fer” entre uns i altres, malgrat que aquests eren debats reservats “als grans”. Un dels avantatges, si l’estada coincidia amb el ramadà, era que “allà tothom adapta els horaris i empatitzes amb els teus semblants”. I és que “a casa la fe sempre ha estat important”. Amazian no ha deixat de visitar el Marroc gairebé cap mes d’agost. Ho fa, si cal, “pel meu compte, ni que sigui una setmaneta”. Aquest any, pel context de pandèmia, “no hi podré anar”, lamenta. Si els agosts han estat sinònim d’estada al Marroc, els juliols de petit estaven associats als casals d’estiu de Vic, els que es muntaven a la mateixa escola Montseny, on va cursar tota la Primària. Era l’oportunitat per aplegar-se canalla de diferents edats –“durant el curs només et movies amb els del teu curs”–, els mateixos amb qui després, a la tarda, coincidien als parcs. De fet, molts d’aquests parcs van anar lligats a un progressiu procés de “descoberta” dels barris, sempre “del riu cap enllà”. Una mica més gran també entraria de ple en el món dels escoltes i dels inefables campaments d’estiu. No serà fins als 17 o 18 anys que se li destaparia la vena teatral. Va ser durant la recta final del Batxillerat –“soc de la generació que vam jubilar el Montseny i vam estrenar l’institut La Plana”–. Un bon dia, l’actor Xevi Font el va convidar a fer una substitució en un taller que impartia, “i em va encantar”. Rere el noi aparentment introvertit hi va aflorar algú amb fusta d’actor. Primer van ser alguns papers en obres d’àmbit local, com a L’assalt de l’Altarriba o els Pastorets –on ha arribat a fer de Lluquet–. Però el punt d’inflexió arribaria, fa tres anys, protagonitzant l’obra Moha, de la Cia. L’Ou Cost, on va poder desplegar un dels vessants que més el motiven de les arts escèniques, “la del teatre social, per contribuir a trencar tòpics i estereotips”. Des de llavors, el món escènic i audiovisual, per al qual es continua formant i ja l’ha acostat a projectes professionals, sempre ha estat a un cantó de la balança de la seva trajectòria. A l’altre, els estudis de Químiques –després de completar el grau i un màster iniciarà, el curs que ve, el doctorat–. A tot això encara ha tingut temps de fer de monitor o àrbitre de futbol. De moment, pot amb tot. El futur és seu.

Entre el Remei i Al-Hoceima

L’advocacia alerta del risc de col·lapse i vulneracions de drets si la regularització no té prou recursos i garanties

“La pedregada ha estat la situació més difícil que hem hagut de gestionar”

Restablerta l’R3 entre la Garriga i Ripoll

Demanen que hi hagi també a Osona un punt oficial per a la regularització extraordinària d’immigrants

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Orriols, a Illa: “Gràcies pels pressupostos i per haver desarticulat el PSC a Ripoll; ha sigut una jugada mestra”

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

La carrera de Medicina de la UVic-UCC valdrà un 40% menys als alumnes que l'acabin