Està d’acord que Junts i ERC han seguit un procés invers pel que fa al seu independentisme?
Segurament des de fora es veu així. Des del punt de vista intern crec que Junts és un partit relativament nou, tot i que alguns ens atribueixen herències anteriors. Part de la militància actual en prové, però també hi ha qui ve d’altres llocs. Junts neix amb aquest ADN de lluitar per la independència de Catalunya i, per tant, no s’ha mogut des del seu origen fundacional. Altres formacions polítiques sí que han anat reubicant-se, buscant d’eixamplar la base o bé altres eufemismes. És evident que la recerca de la independència que es fa en els dos partits utilitza diferents tàctiques o fórmules.
Que els republicans fessin Illa president en lloc de buscar interseccions amb Junts s’ha d’entendre com un episodi més en la lluita caïnita entre els dos partits?
Això ja ho vam viure el 2009, i per tant res de diferent. Si algú havia pensat que Esquerra havia evolucionat cap a un independentisme més acèrrim, ha vist que tant el 2009 que es va fer president Montilla fins ara que se n’ha fet Illa, poca cosa ha canviat.
Li saben greu segons quins comentaris en referència als polítics que van protagonitzar el procés?
Sí que saben greu, perquè la situació va ser molt complexa en aquell moment, amb una amenaça molt important de l’Estat, fins i tot de fer servir la violència contra la ciutadania. Es va arribar fins on es va poder, amb el president Puigdemont preservant la seguretat dels catalans, i evitant entrar en un episodi hipotètic per incert, que Catalunya fos més ocupada del que ja ho va estar per les forces de seguretat de l’Estat, amb milers d’efectius, i l’amenaça d’incrementar aquesta situació fent ús de la força i la violència. El que feia falta per mantenir la independència més enllà dels vuit segons eren recursos econòmics propis, però no teníem la hisenda catalana prou consolidada, i ens hauria abocat a un desastre per pagar per exemple els recursos energètics o el funcionariat. I, per altra banda, no hi havia cap suport internacional. Tot plegat confluïa en un còctel explosiu, i no trobo just atribuir-ho només als polítics que ens hi vam trobar al mig. En tot cas va ser el punt més àlgid en els 300 anys que el país ha somiat en la independència. Però és que a més d’arribar-hi tots plegats, l’endemà hauríem de poder seguir amb les nostres vides, i amb el control dels recursos propis.
Havent-se superat a bastament els cent primers dies de govern socialista, com el qualificaria?
És una sucursal, una franquícia, del govern estatal, del PSOE i de Pedro Sánchez. Es veu amb els actes on participa el president Illa i els consellers, així com amb el missatge que proclamen.
A fora de Catalunya hi ha catalanofòbia?
Hi ha mitjans que intenten fomentar-la. I com passa a molts llocs, hi ha gent que s’ho creu i d’altra que no. Havent viatjat per Espanya, moltes vegades la gent de carrer no sempre és així. No crec que hi hagi una aversió especial, però sí intencions polítiques de fer-nos quedar com els dolents, sobretot en el tema econòmic per voler gestionar recursos propis o esdevenir independents. Diuen que això perjudicarà l’Estat i el farà insostenible. I això es difon a televisions, diaris i ràdios, però molta gent entén que no és així.
Jordi Munell es considera un polític de dretes?
Més aviat em definiria com a liberal. Crec en la iniciativa privada, la concertació dels serveis públics amb entitats de caràcter social. La iniciativa empresarial és clau per crear llocs de treball, i també crec en l’efecte del retorn social de l’empresa al seu entorn. “Dretes i esquerres” es fan servir en termes econòmics, però també a vegades com si les esquerres defensessin la independència i el que és públic i les dretes, l’unionisme i el que és privat.
S’hauria de desterrar aquesta dualitat teòrica dreta-esquerra?
Caldria fer-ho, i concretar altres aspectes, com ara model econòmic, model social, concertació…
I ha estat sempre independentista?
Des de molt petit. Quan feia segon de BUP, amb Joan Puigcercós ja fèiem uns pamflets i adhesius de les autoanomenades Joventuts d’Alliberament de Catalunya, tot i que pràcticament no sabíem ni que existien alguns partits polítics on vam acabar militant. També ens vam subscriure en revistes del Moviment de Defensa de la Terra, del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional… i els demanàvem informació per estar-hi en contacte. Això era el 1981, i veníem els adhesius als companys de classe, i rebíem informació d’aquestes organitzacions. Des que vaig tenir un raonament polític ja vaig ser independentista, i amb els companys especulàvem fins i tot en operatius tàctics per aconseguir-ho.
Què en pensa del posicionament actual de Jordi Pujol?
La Joventut Nacional de Catalunya vam pressionar fort a Convergència a través dels representants a l’executiva perquè adoptessin posicionaments independentistes. Van haver de passar molts anys, però ho vam aconseguir, juntament amb companys com Jordi Turull, Albert Batet, Josep Rull i altres que encara estem actius. Vam ajudar en aquesta evolució. A Jordi Pujol cal saber-lo interpretar. Ell juga segons quin és l’interlocutor. Em consta que ha voltat per comarques i quan està a la seva salsa no diu pas que no cregui en la independència. Però és una persona racional, i diu que calen uns condicionants, com els recursos econòmics o el suport popular i l’internacional. Segueix sent un gran estadista, i potser en algun moment ha dit que no és moment ideal perquè falta aquest context, però no pas que no sigui viable.
Pensa que occident està tractant prou bé el repte de la immigració?
No. Ja es veu. Hi ha un desgavell a països com Itàlia amb els centres de deportació i confinament, a Espanya amb diversos punts d’entrada sense cap control… ni s’entreveu cap acció futura conjunta. La Unió Europea no ho està afrontant bé. Quan he anat a Brussel·les a visitar Puigdemont es veuen famílies kurdes, sirianes, líbies, senceres i amb nens petits, vivint al carrer sota zero fins i tot. És la capital europea, però la situació és molt més terrible que la que viu Catalunya, on podem veure persones vivint al carrer però no famílies senceres amb nadons i canalla fugint de la guerra o la gana.
Què li va passar pel cap divendres passat després de l’atemptat contra un mercat de Nadal a Magdeburg?
El 17 d’agost a Barcelona i les implicacions lamentables que venien des de Ripoll, les famílies que van patir-ho i ho pateixen. El món afronta situacions en què la inseguretat vivencial o el risc d’atemptat pot sorgir en qualsevol moment. Hi ha gent pertorbada a qualsevol lloc del món, fins i tot a escoles de Nord-amèrica on fa pocs dies una noia matava els companys de classe fent l’ús d’armes.
És molt diferent fer política de país que de municipi?
Els problemes són diferents. El municipi té una part agraïda, que és el contacte permanent amb la població. La gent t’explica penes i alegries, que casis un fill o que se’ls ha mort un familiar. Que volen obrir un negoci o que tanquen una botiga. Vius la intimitat. Al Parlament toquem temes molt més genèrics, com el tancament de plantes de cogeneració de purins a les Masies o Alcarràs, o bé la inundació de la plana agrària del Prat de Llobregat per la Dana. Estic en la comissió per la transició ecològica i m’arriben aquestes inquietuds. Els temes tenen una escala superior a la local, però al poble tenen una dimensió més íntima i personalitzada.
Com perceben el Ripoll actual els seus companys de Parlament?
Depèn de qui escoltis. Per segons qui només escolten i proclamen que hi ha inseguretat i islamofòbia, i segons qui altre coneixen bé una ciutat activa, que vol progressar, tirar endavant i tenir un futur.
I com ho veu vostè?
Sempre crec que cal millorar, però sap greu quan sents el plenari i no es parla, o es parla molt poc de cultura, de joventut, d’habitatge, d’urbanisme, d’empresa, de comerç, d’esports… Reiteradament, es tracta la inseguretat, la islamofòbia, discursos èpics que no van enlloc. I sap greu perquè hi ha projectes que poden quedar aturats. També tinc l’esperança que en algun moment es podrà reconduir.
Les administracions estan castigant Ripoll per haver votat Aliança Catalana?
Això no crec que sigui cert. Com a molt se m’ha fet arribar que Ripoll no participa en iniciatives o no concorre en convocatòries de recursos o subvencions. Segurament s’escapen oportunitats de les mans.
Quina relació mantenen amb Orriols al Parlament?
No n’hi ha, perquè ella no em parla. Li dic “bon dia” i ella no diu res.
Es considera el polític de referència de Junts al Ripollès?
Tothom que es dedica a la política pot considerar-se un referent. Jo no soc més que l’alcalde de Molló o l’alcaldessa de Ribes, per exemple. Cadascú fa el seu paper. Puc ser-ho en temes parlamentaris, que és on em moc ara.
Vostè va demanar a Montsina Llimós que en fos presidenta comarcal.
Li vaig demanar o bé ella es va deixar estimar. Algú ha de fer-ho, i li agraïm que fos així.
La veurem d’alcaldessa de Ripoll en aquest mandat?
No ho sé. Hem fet un esforç per situar Ferran Raigon com un polític amb valor futur i amb recorregut. Jo també vaig entrar a l’Ajuntament amb vint-i-pocs anys. Raigon necessitarà suports com Maria Soldevila, Montsina Llimós o altra gent que ens dona suport. Aposto molt per ell.
Ripoll es pot permetre un nou any prorrogant pressupostos?
Crec que no. Cap administració pot, tot i que hi hagi mecanismes per incorporar crèdit. El problema no és el pressupost en si, sinó l’acció de govern, situar un projecte a tres, cinc o deu anys. Això cal reflectir-ho en el pressupost, però no apareix en els que es plantegen. Segons expliquen els regidors de Junts Ripoll, es veu falta de sensibilitat o de visió futura de Ripoll. Quan governes en minoria cal negociar, buscar consensos, pactar, collar i afluixar, però segons m’expliquen no existeixen. Manoli Vega, per exemple, entre altres motius va plegar perquè veia que Ripoll no avançava, i li hauria perjudicat la salut, pels nervis i patiment a cada ple, a cada reunió…
Es penedeix de no haver-se presentat a la reelecció?
No. Feia 32 anys que estava a l’Ajuntament, dels quals 12 d’una alcaldia que no va ser fàcil, amb els atemptats i la covid, i ja era suficient. Alguna cosa va passar que no vam fer prou bé en unes eleccions en què tots els candidats a l’alcaldia eren nous, excepte el d’Aliança.
El dia de l’últim ple, el d’investidura, no devia ser el somiat per Jordi Munell.
Va ser un despropòsit. Lamento que els partits no fossin capaços de sumar o consensuar. S’havia acordat i escrit algun acord, i al cap d’unes hores s’anul·lava. Jo crec que no és seriós sumar amb formacions polítiques que fan això, i menys havent arribat tan fragmentats a la investidura.
Va ser un encert el cordó sanitari a Sílvia Orriols?
Quan algú és incapaç de tirar projectes endavant sempre li queda el victimisme, i donar culpes als altres, als anteriors, i al que anomena “cordó”. Els últims quatre anys vam governar en minoria i vam aconseguir no perdre votacions, però ara mateix aquesta voluntat de consens i pacte em diuen que no existeix.
