Secretària d’Estat d’Assumptes Exteriors i per a Iberoamèrica i el Carib. Nascuda a Sant Quirze el 1960, va ser portaveu del secretari general de l’OTAN i de l’Alt Representant de Política Exterior i Seguretat de la UE. Fins al mes de gener era Alta Comissionada per l’Agenda 2030 del govern i encarregada de la implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU a Espanya.
La crisi de la Covid-19 marcarà un abans i un després a les nostres vides?
Jo crec que sí, almenys en alguns aspectes molt importants, en d’altres potser no tant. Per exemple, hi haurà un punt d’inflexió a l’hora de posar la salut de les persones en el centre d’atenció i de l’interès públic. Ens pensàvem que els recursos i el sistema que teníem de salut pública no només eren molt bons sinó que a més eren suficients. És veritat que era així a Occident, però ha resultat que ni els països amb les xarxes de salut més avançades han pogut resistir la pandèmia. Per tant, ara hi haurà un canvi d’importància estratègica i de seguretat nacional en posar la salut de les persones al centre de tot. Segona cosa que ens hem adonat és que vivim en un món globalitzat tan interconnectat que un virus com aquest no s’até a cap frontera i que només l’hem pogut contenir a base de la immobilitat. Una immobilitat que ha tingut i tindrà un greu impacte econòmic, però hem posat la salut de les persones per davant de l’impacte econòmic. I ara hem de treballar en els dos eixos, de salut i economia, alhora. Si no tenim una població sana, protegida de la pandèmia, no podrem fer funcionar l’economia. Això és un canvi estratègic. Altres coses que no han canviat tant però que s’han vist aguditzades són per exemple la competència global. La competència que ja hi havia en els últims anys entre els Estats Units i la Xina s’ha agreujat. És probable que sortim d’aquesta crisi amb aquests dos grans països més enfrontats que mai. I això vol dir que el paper d’Europa, sobretot el d’una Europa unida, ha de ser més fort, més actiu, més agosarat… hem de reforçar la Unió Europea. I, finalment, per dir un altre punt molt important, és que ens hem adonat més que mai que es necessiten solucions globals als problemes globals. Ningú pot pensar que un país o un territori se’n port sortir tot sol d’una crisi com aquesta.
S’hauria pogut preveure el risc d’una pandèmia de les dimensions de la que estem patint?
El que sí que estava clar és que totes aquestes mutacions que provoquen els monocultius, la forta pressió a què hem sotmès la biodiversitat, que l’hem reduïda moltíssim, podria provocar-nos alguna crisi forta des del punt de vista de salut. El que era difícil de preveure era la força, la virulència, la malignitat d’aquest virus. N’havíem vist d’altres molt dolents, com l’Ebola o el MERS, havíem comprovat que en alguns països concrets havien estat sistemàticament afectats per epidèmies, però ningú es podia imaginar que el gran sistema de salut pública dels països occidentals, com Espanya, Catalunya, França, Alemanya, es veurien en una situació límit com aquesta. També és veritat que en els últims anys s’havien reduït els recursos destinats a la sanitat pública i n’hem de ser molt conscients. Espero que això serà una lliçó per al futur. Gràcies a l’esforç de tots i malgrat els col·lapses, s’ha pogut superar i ara estem en una situació molt millor de la que estàvem fa un mes o un mes i mig.
És la crisi més greu que haurà de fer front Europa des de la Segona Guerra Mundial?
És la més greu fins ara, esperem que no en vingui cap més i que a partir d’ara hi posem solucions. Però no és la crisi més greu només per a Europa sinó per a tot el món. És la crisi més greu perquè és planetària, perquè hem hagut d’aturar l’economia per fer-hi front, perquè ha tocat simètricament a tothom però les poblacions més benestants se n’han sortit més bé, i perquè aquest xoc econòmic tindrà conseqüències molt greus i s’hauran de fer esforços extraordinaris perquè els més dèbils no tinguin unes conseqüències més fortes que la resta. Aquest treball de prevenció socioeconòmica, d’ajudes, de mecanismes per aguantar temporalment llocs de treball, de xarxes de solidaritat… és més important que mai. Pensem que hi ha països i fins i tot continents on la gent treballa de forma no normalitzada i no té recursos de protecció social ni atur. Aquí tenim unes estructures socioeconòmiques molt importants i unes responsabilitats públiques que fan front a això. I malgrat tot, recordem les conseqüències de l’última crisi. Doncs ara imagineu-vos els continents més dèbils. Sens dubte que és la crisi més difícil, més complicada i més global. No s’han destruït edificis com quan hi ha un terratrèmol, tampoc hi ha hagut un atac terrorista amb una multitud de víctimes al moment, però en canvi és una crisi que ha afectat a moltíssima gent, hi ha hagut molt patiment i en llocs on crèiem que estàvem protegits. Ara es tracta d’afrontar aquesta següent fase amb la reconstrucció de la societat i de l’economia, amb aquesta visió d’inclusió però també d’acció contra el canvi climàtic.
Quina creu que és la recepta dels estats per fer front a aquesta problemàtica socioeconòmica que descriu.
N’hi ha moltes, en tot cas no només serà una recepta, serà un còctel. Des del punt de vista espanyol i europeu el que s’ha intentat de seguida ha sigut, primer, una protecció social, una gran vigilància i suport perquè els llocs de treball que s’han hagut de suspendre no es perdin, i, després, tota una transferència de diners perquè es pugui reactivar l’economia. Vol dir que en una etapa important hi haurà més dèficit i per tant més deute públic. Això no ens ha de fer por, el que ens ha de fer por és si les persones estan desateses i els seus llocs de treball no es poden recuperar. És un còctel d’estímuls i aquí la Unió Europea ha de ser capdavantera, perquè vivim en un mercat únic, perquè les nostres economies estan totalment interconnectades i perquè sense aquestes injeccions de diners no serà possible la reactivació econòmica. Hem d’intentar evitar anar a una situació pitjor de la que hi havia abans de la crisi, que no es pot dir que fos del tot bona. A Espanya hi havia un nombre elevat de persones que estaven en el llindar de la pobresa i un nivell d’impacte mediambiental greus. Per tant, hem de sortir d’aquesta situació ajustant-nos a uns mecanismes de consum, producció i mobilitat sostenibles, i desenvolupar un sistema econòmic respectuós amb les persones i el benestar planetari. El marc continua sent el mateix, l’Agenda 2030, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, perquè és un marc molt ampli on hi ha responsabilitats per a tothom i per tant hem d’anar a una economia molt més baixa en carbó, amb uns mecanismes de consum i producció diferents, i ara hi ha una oportunitat. En aquesta crisi hem vist les orelles al llop, tant des d’un punt de vista de col·lapse econòmic com d’impacte social, i ara hem de posar sobre la taula solucions. Hem de tenir molt més aquesta visió de combinar un desenvolupament econòmic amb un desenvolupament mediambiental, l’estat del benestar socioecològic, que vol dir tenir en compte tots els factors que tenen a veure amb el nostre entorn.
Hi ha qui parla del risc de regressió en els Objectius de Desenvolupament Sostenible i presenta la recuperació econòmica i el medi ambient com una dicotomia.
Ara el més imminent és la salut, que les persones afectades es recuperin, ens hem de tornar a moure i reiniciar l’activitat, però ens hem de protegir. Es treballa amb la protecció màxima que és la de la vacuna i les cures terapèutiques. Però quan mirem el panorama estratègic ens adonem que aquesta sostenibilitat –que vol dir que no usem més el planeta del que el podem recuperar i que totes les persones hi trobin un procés de desenvolupament global personal, intel·lectual, físic o espiritual– ha d’estar al centre de les preocupacions de les polítiques públiques i dels esforços privats. Hem de fer un esforç per tornar-les a posar al centre.
La Unió Europea s’hi juga molt amb la resposta que aconsegueixi donar a aquesta crisi?
S’hi juga molt i fins ara ha tingut respostes molt poc europees. Al principi de la crisi hi havia demanda d’exportacions d’instrumental mèdic cap a països com Itàlia, que n’estava molt mancat, i se’ls negava. La primera resposta va ser una resposta nacionalista des del punt de vista dels estats. Realment això ho hem de combatre. Però jo crec que hi ha hagut finalment un canvi. S’ha vist que no ha funcionat l’estratègia inicial de respondre des del punt de vista nacional d’Estat, perquè la pandèmia s’ha anat expandint. El que passa és que la unitat de temps a la Unió Europea és molt més lenta perquè tothom discuteix molt les coses, es busca que tothom estigui d’acord en les decisions, sobretot en els temes més complexos, i això fa que la resposta sigui més complicada. Hi ha hagut, però, més rapidesa ara que durant la crisi del 2008, tot i que encara no hem arribat a tots els acords necessaris. Europa també juga un paper molt important de cara a la solidaritat global. La pandèmia ha afectat zones més desenvolupades del món –com Europa, els EUA i el Japó–, però no tenim dades concretes i fiables de l’impacte a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. Com que han tancat les fronteres molt ràpid –i potser també per altres condicionants, com que són poblacions més joves– s’han protegit més bé dels contagis, tot i que s’haurà de veure si això pot ser una qüestió de ritmes. En aquestes zones, tot i això, es requerirà molta ajuda i molt suport perquè també han parat les seves economies. Pensem per exemple en l’Amèrica Llatina, que tenen entre un 50% i un 60% de la població que viu amb una feina informal, sense seguretat social, feines totalment fora del sistema, en negre que en diríem nosaltres; això té un impacte molt gran, perquè són persones que si no poden sortir a treballar no cobren i si no cobren hi ha un risc de degradació socioeconòmica molt gran. A l’Àfrica la gent viu al carrer, surten, compren, venen, produeixen i al vespre tornen a casa. Si no poden sortir al carrer tenen un greu problema. Europa juga un paper important internament i s’hi juga molt, però penso que també ha de treballar i s’ha d’esforçar per ser un vehicle de desenvolupament dels països que ho estan menys.
Els ciutadans perdrem llibertats en l’era post-Covid-19?
No hauria de ser així. El que sí que és veritat és que per contenir la pandèmia hem hagut de perdre’n. No hem sortit de casa quan hem volgut però penso que és un sacrifici lògic, necessari i imprescindible. I els ciutadans responsables veuen que un cop ens hem quedat tots a casa s’ha controlat l’expansió d’un virus amb un contagi molt gran. Quan encara no tenim vacuna, l’única manera de frenar-lo ha estat possible amb la prevenció i evitar el contacte amb les altres persones. Algun tipus de seguiment s’haurà de fer quan es recuperi el moviment total de les persones i l’activitat. Voldrem anar d’un poble a l’altre per treballar, per veure la família, passar uns dies de descans… hem de veure quin tipus de seguiment s’ha de fer sense que sigui invasiu ni intrusiu amb les llibertats individuals. Hem de buscar la fórmula de protegir-nos i protegir els altres, sobretot pensant en les persones que són asímptomàtiques i sense voler poden transmetre la malaltia. Haurem d’assegurar-nos que es mantenen aquests nivells elevats de protecció i alhora es garanteixen els drets que tenim les societats democràtiques. Jo crec que aconseguirem aquest equilibri. La manca de la vacuna farà que haguem de reflexionar molt sobre els nostres moviments i els dels altres mentre es torna progressivament a la nova normalitat.
{{ comment.text }}