“L’Íngrid abans de morir ja sabia que aquest llibre es publicaria. Sense jo saber-ho, em va deixar la portada, el títol i el pseudònim.” Així arrenca Love Never Dies, on la vigatana Dolors Carbasa recull l’experiència d’haver perdut una filla en un accident de trànsit, i tot el procés de dol que ha hagut de gestionar. I és que Love Never Dies (l’amor mai mor) era la frase que Íngrid Font portava tatuada al braç. Un amor –el d’una mare cap a una filla– que tal com reconeix Carbasa en les pàgines del seu llibre “és indestructible, infinit i ni tan sols la mort se’l pot endur”.
Íngrid Font, de 24 anys, va morir l’agost del 2018 després de patir un accident de moto a la zona del polígon del Parc d’Activitats Econòmiques de Vic. “Només feia tres dies que se l’havia comprat”, explica Carbasa, tot rememorant un sinistre que s’hauria produït al no veure un bot a la carretera, “va sortir disparada i va rebre un fort cop al cap”.
La tragèdia va despertar a Carbasa una necessitat d’escriure i plasmar al paper tot el que vivia. En aquest sentit, “ha sigut una manera de gestionar els meus sentiments” i expressar i comunicar cap enfora “el que jo sentia i com ho sentia”.
Tot i que cap mort és al calendari i sempre és dolorosa, “és molt gros tot el que et remou una pèrdua per accident de trànsit”. Un trencament vital sense avís que la majoria de la població “sap que existeix, però obvia” i pensa “a mi no em passarà”.
I és que l’autora del llibre té clar que un cop apareix una situació traumàtica com és la mort d’una persona estimada en un accident de trànsit “no existeix un bon acompanyament posterior” per fer tot el procés de dol. En el seu cas, va agafar la baixa laboral “per ansietat”, perquè no existeix “poder-ho fer per passar un dol”. Dos mesos després de l’accident, i tot just començant a digerir el que havia passat, “vaig rebre un senyal que de ben segur m’enviava l’Íngrid”. Era la presentació a Manresa del llibre Mama soc aquí. “Hi vaig anar”, i allà hi va conèixer els autors de la publicació, una parella de Tona que també havia perdut un fill. De fet, ells són els impulsors d’unes trobades periòdiques “de pares i mares en la mateixa situació que nosaltres”. Carbasa hi continua anant sempre que pot, “perquè puc ajudar amb la meva experiència”, però també “perquè jo sempre seré una mare sense una filla, i necessito aquest suport”.
Precisament ajudar altres persones que hagin perdut un fill o una persona estimada en un procés traumàtic és un dels objectius de Love Never Dies. Amb aquesta idea, l’autora vigatana explica la necessitat de “canviar una mica com la gent viu la mort i el dol”, i de mica en mica transformar una situació molt dolorosa “en un procés marcat per la gratitud i l’amor etern”. Carbasa parla de “no quedar-nos aferrats en el dolor” –tot i que és lògic i respectable que així sigui sobretot en l’inici del procés– i posar el focus en el “camí de creixement”, que hi pot haver després d’una pèrdua.
Administrativa de professió, després de la marxa de l’Íngrid i començar el procés de dol Carbasa va optar per formar-se en l’acompanyament de persones que han patit pèrdues importants en les seves vides. “Tenia la necessitat d’ordenar i aprofundir amb tot el que havia après i viscut.” Precisament tota aquesta adquisició de coneixements i haver recollit les vivències a través de l’escriptura va ser la llavor del llibre.
A la primera part, Carbasa fa un treball autobiogràfic, tot desgranant la figura de l’Íngrid i el vincle que les unia en molts àmbits de la vida. A la segona part, l’autora hi explica consells “per viure el dol i la mort”.
En un dels capítols, per exemple, hi destaca la importància del ritual de comiat. De saber dir adeu. En el cas de l’Íngrid, tot i patir un accident de trànsit, la mort no va ser immediata “i això ens va permetre fer una primera acceptació del que havia passat”. Carbasa es mostra molt agraïda “d’haver-la pogut acompanyar unes hores i deixar-la anar”. Un procés que moltes famílies de víctimes d’accidents o morts inesperades no poden fer.
I de nou tornant a la frase del principi, descoberta la força de la frase que l’Íngrid s’havia tatuat al braç –l’amor mai mor–, també agafa molta rellevància el pseudònim i la imatge de portada. Blair Kerstin era la firma comercial en l’àmbit de l’estilisme que havia creat l’Íngrid poc abans de morir, i la fotografia correspon al dia que marxava de viatge a Xile. En aquelles dates va explicar a tot el seu entorn que marxava al país sud-americà “només amb el bitllet d’anada”.
Un llibre que com reconeix Carbasa ha sigut “una peça més del trencaclosques que dia a dia vaig reconstruint, una peça del meu dol”.
El llibre es va presentar ara fa dues setmanes a la Biblioteca Pilarin Bayés, i tothom qui ho vulgui pot sol·licitar-ne un exemplar per 17 euros a través del compte d’Instagram @uncamipledellum, on Carbasa també comparteix altres reflexions.
