És una bona o mala notícia, la fi dels peatges?
És una bona notícia que s’acabi el model actual de peatges, que només han servit per finançar els beneficis d’una sèrie d’empreses. Però és una molt mala notícia i una oportunitat perduda que ens quedem sense cap tipus de model de peatges i que no aprofitem per tenir un model de peatges públics que ens serveixin per finançar una mobilitat més sostenible.
Per una banda s’incentiva el transport públic, però per altra s’alleugen les restriccions dels vehicles privats. Vostès parlen d’un “efecte crida” del transport privat.
El fet de quedar-nos sense cap mena de peatges té dues conseqüències molt negatives. Una és l’efecte crida. És a dir, fem molt més còmode el fet de viatjar amb transport privat. D’altra banda, les administracions públiques passaran a gastar-se cada any un import pel manteniment de les carreteres. La Generalitat es gastarà sis milions d’euros cada any per mantenir oberta la carretera. Amb aquests milions, hem calculat que amb 750.000 euros l’any podríem allargar els quatre trens que arriben fins a La Garriga i surten de La Garriga de baixada. Durant tots aquests anys no s’ha fet, i fins i tot s’han retirat trens de l’R3. I de sobte ara tenim un milió d’euros destinats a la C-33 per mantenir-la. Com és que no hi ha diners per aquestes propostes, però sí que n’hi ha per la millora dels peatges? No podríem cada cop que utilitzem la C-33, seguir pagant un import molt més baix del que paguem ara i poder pagar el manteniment i destinar els milions d’euros que es preveuen al transport públic? Aquesta és la proposta que fem.
És el què anomenen ‘peatge tou públic’.
Exacte. Peatge, tou i públic, perquè no paguem una empresa privada, sinó a l’administració. I tou perquè els peatges que teníem fins ara, en els imports també s’incloïa la construcció de l’obra.
Ara que s’han aixecat les barreres, també denuncien que els governs no han establert un model alternatiu just i sostenible. A què es refereixen exactament?
És una vergonya la sensació de passar-se la pilota mútuament. La Generalitat va proposar la vinyeta, però l’acord no va arribar mai amb l’Estat. Ara el govern espanyol fa poc va informar que aplicaria un model de pagament per ús el 2024, que és el model que més ens agrada. Però ara, la Generalitat ha dit que no vol que hi hagi pagament fins que no s’apliqui a la resta de l’Estat. Perdrem tres anys entremig. Entenem que la mobilitat és un sistema conjunt. El transport públic contamina menys, i a més és més assequible per a tothom. Com a política pública, l’administració ha d’afavorir els models que són millors per la societat. Al final, no és un tema de si he de pagar o no per les carreteres, sinó que a nivell públic, com més diners es puguin destinar al transport públic, millor.
Quina és la realitat a la qual estan immersos els països del nostre entorn? Quins mètodes utilitzen a la resta de països?
França utilitza un model de peatge de pagament per ús, Suïssa i Àustria utilitzen una vinyeta, per tant, un model de tarifa plana que reverteix en el transport públic. I també sabem que al País Basc hi ha algunes carreteres on també s’ha implementat el peatge tou. Un dels problemes és que ens emmirallarem massa amb el model espanyol.
Alguns usuaris són partidaris a pagar, però ni d’altres que no s’ho plantegen. Considera que la gent està prou conscienciada sobre el tema?
És un tema en el qual nosaltres hem detectat que hi ha menys consciència que, per exemple, amb l’aeroport, que de seguida es va fer una oposició des d’una sèrie de moviments per apostar pel tren i el transport sostenible. En els peatges, en canvi, hem vist que per nosaltres hi havia més necessitat de transformar consciència. Creiem que en part serveix per dues coses. Primer, perquè tots ens visualitzem molt com a conductors i segon perquè hi ha desconfiança endèmica cap a la qualitat del transport públic. Hi ha desconfiança que realment aquesta despesa reverteixi en una millora del transport. Nosaltres hem volgut plantejar que des del primer dia que es pensava amb els peatges públics ja havien d’estar en marxa les millores que s’impulsarien. La Generalitat hauria pogut presentar aquesta doble operació com un èxit i com una aposta sostenible, però no s’ha fet. És una oportunitat perduda i presentada d’aquesta manera hauria estat entesa per tothom.
