Tres dies a la setmana a l’Hospital Universitari de Vic per sotmetre’s a quatre hores de diàlisi al dia. Aquesta va esdevenir la rutina de Sílvia Sardà fa 11 anys, després que li detectessin poliquistosi renal, un trastorn genètic que provoca la formació de quists en els ronyons i que condueix a la insuficiència renal.
Pel fet de ser genètic, Sardà explica que ja anava una mica preparada. “El meu pare ja havia tingut poliquistosi i, per tant, ja sabia més o menys què era”, detalla. No obstant això, recorda el primer dia que va començar a fer diàlisi amb nervis: “El primer dia que hi entres, tot i que n’ets conscient, no saps on vas ni el que et faran”.
En aquell moment, però, per a Sardà la diàlisi es va convertir en una mena de font d’escapament. “Quan vaig començar venia d’uns problemes personals i per a mi això va ser com un psicòleg”, explica, tot apuntant la relació de confiança que va establir amb les infermeres en aquell moment. Així, tot i que admet que amb la diàlisi va poder passar èpoques de més angoixa i malestar, en fa una valoració positiva. “En aquell moment penses que el que et toca és això i ho has d’assumir sense pensar en coses dolentes perquè és per a la teva vida. Si no, jo no hi seria”, destaca Sardà.
Al cap de quatre anys de fer diàlisi, finalment li va arribar la notícia esperada: li podien fer el trasplantament de ronyó. “Em van trucar i m’ho vaig agafar amb molta tranquil·litat, perquè ja m’havien trucat una altra vegada, que al final no va anar bé”, exposa Sardà. Aquest cop, però, el trasplantament es va poder fer amb èxit i, tot i que això la va dotar d’una vida nova, assegura que al principi no ho sabia assumir: “Estava acostumada a venir a l’hospital a fer diàlisi i per a mi era com si fos mitja casa”.
Pel que fa a la recuperació, afegeix que els dies posteriors a haver-se operat era recurrent fer diverses visites al Clínic de Barcelona –per assegurar-se que el cos no rebutgés el ronyó– que la van mantenir entretinguda. “Són dies que vas una mica cap aquí, cap allà, i en què t’adones que la vida et comença a canviar, sobretot pel fet de veure les coses d’una altra manera. És una mica com si tornessis a néixer”, relata Sarà, que ara assenyala que és més conscient que mai que “la vida és un moment i que s’ha d’aprofitar”.
En aquest sentit, recorda amb molta emoció tot el procés, i agraeix l’altruisme dels donants: “Gràcies a això, puc viure”. Per aquest motiu, considera important generar consciència social en relació amb les donacions. “És un acte molt bonic i d’agrair, perquè hi ha molta gent que es troba en aquesta situació i es necessiten donants”, emfatitza Sardà.
