Agnès Casamajó
L’institut escola El Cabrerès celebra aquest diumenge, amb una tarda d’activitats, el 50è aniversari.
Mig segle d’un centre educatiu que, des del febrer del 1975, ha estat punt de trobada de generacions d’alumnes, famílies i mestres.
L’origen de l’escola es remunta a la política de concentració de la dècada dels setanta.
Es van tancar les petites escoles rurals de Sant Martí Sescorts, Cantonigròs i Tavertet –aquesta última reobria anys més tard– i també s’hi van incorporar, com continua passant en alguns casos, alumnes més grans de Rupit.
Els primers cursos van ser intensos, fins i tot es podria dir que complicats. Mestres com Núria Raurell i Jordi Serra Solà, arribats el 1975, recorden uns inicis marcats per la precarietat i els reptes.
Les aules acollien fins a 30 infants sense gairebé material, i els professors, molts dels quals venien de diferents punts de l’Estat espanyol, acostumaven a canviar cada setembre.
Els alumnes que arribaven amb autocar des dels pobles veïns s’havien de llevar d’hora i es quedaven a dinar a un menjador que diàriament servia cap a 170 àpats.
Malgrat les dificultats, l’escola es va convertir aviat en un espai d’innovació.
La pedagogia va evolucionar cap a una educació més oberta i activa.
Es van començar a organitzar colònies, excursions a la platja i a la neu –amb professors que havien d’aprendre a esquiar per ensenyar als alumnes– i viatges de final de curs, com el que el 1976-77 va portar els nois i noies de vuitè a Mallorca durant vuit dies.
També es van recuperar festes populars que havien quedat arraconades, entre les quals la castanyada, el carnestoltes o la diada de Sant Jordi, activitats que encara formen part del calendari escolar.
L’edifici també ha viscut transformacions importants.
Antigament, el pati estava ple de sorra, amb una baixada que portava al camp de futbol i una gran arbreda de plataners. Avui s’ha renovat i compta amb diferents espais de joc adaptat per als infants.
Les aules també han canviat. La planta baixa és la més transformada. El gimnàs, el menjador i les classes d’educació infantil eren espais petits i foscos, amb poca llum natural. Ara són més àmplies i obertes i s’han adaptat a les necessitats actuals. Les aules del pis de dalt conserven, per contra, gran part de l’estructura original. O el que és el mateix: els exalumnes encara les reconeixen i s’hi veuen quan hi entren.
El dia a dia dins les classes també és molt diferent. Fa dècades, imperava la disciplina i l’ensenyament es basava en exàmens i memorització. Els càstigs per als qui no complien les normes eren severs: perdre’s l’excursió de final de curs o quedar-se sense pati durant unes setmanes. Avui el model educatiu dona molt més pes a assignatures optatives, tallers, exposicions orals i dinàmiques de lliure circulació que atorguen el protagonisme als infants.
En sintonia amb els canvis demogràfics, el centre acull des del 2023 alumnes de P3 a ESO, ara fins al tercer curs.
Els espais han anat creixent, però tot i això l’edifici ha arribat al límit de la seva capacitat, motiu pel qual aquest estiu han començat unes obres d’ampliació que permetran habilitar quatre noves aules de Secundària on abans hi havia les pistes de tennis.
L’actuació, amb una inversió d’uns 2,5 milions d’euros, confia a donar aire al centre i garantir-ne la continuïtat els pròxims anys.
Mestres jubilats, professors en actiu i exalumnes també coincideixen a remarcar el sentiment de pertinença. Pel caràcter local, el tracte, l’arrelament a l’entorn… l’escola no és només un lloc on aprendre, sinó un espai on es generen vincles i identitat.
Les festes, les excursions i les hores al pati van alimentant una memòria col·lectiva que passa de generació en generació. Fins i tot alguns antics alumnes són avui docents, com Mònica Pons, la cirereta d’un pastís que aquest diumenge podrà presumir de 50 espelmes.
