Llibertat. Són nou lletres. I no és una paraula ni gaire llarga ni gaire curta. Però et pot canviar la vida. I ho fa cada dia a molta gent. Però avui ens concentrarem en el que ha representat per al conseller de Justícia cessat, Carles Mundó, i la seva família. Perquè per a ell, tancat en una presó durant 33 dies i les seves nits, ha estat dur. Saber que no pots obrir la porta i, simplement, sortir. Però per a la seva companya, fills, pares i germans han estat 33 dies d’angoixa. Una altra mena de presó. Pal·liada pel suport que la seva família ha tingut del poble de Gurb. “Estic summament agraït a la gent que ha ajudat la meva família. No tenien cap obligació de fer-ho, però hi han set”, deia Mundó el primer dia que passava sencer a casa seva.
Dilluns Carles Mundó va sortir de la presó després de pagar 100.000 euros de fiança, com cinc consellers més. Altres dos, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, expresident de l’ANC el primer i president d’Òmnium Cultural el segon, no n’han sortit. Mundó es va acomiadar del seu company de cel·la, Oriol Junqueras, amb qui estava 16 hores diàries, tot prometent-li que faria el possible per aconseguir que també en surti. A mitja tarda va sortir de la presó i amb la seva companya, AnnaMarta Roca, i amb l’AVE, van tornar a Gurb on viuen. Abans, però, va arribar a temps a l’acte de presentació de la campanya electoral del seu partit, ERC, al teatre L’Atlàntida de Vic. Vestit amb un dels seus jerseis preferits –que havia arribat a la presó en un dels enviaments que li va fer la seva companya– i potser més prim encara del que és, va parlar amb força i determinació. Quan se li demana el perquè, ho té molt clar: “Perquè estic tranquil. No hem comès cap delicte. Si s’aplica bé la llei no hi ha cap raó per acusar-nos de rebel·lia o sedició. No ho dic jo només, ho diuen 150 catedràtics de dret penal de l’Estat espanyol que no són independentistes”. I insisteix: “Si la llei s’aplica bé, no ens poden condemnar”.
Perquè a Mundó en tres dies li va canviar la vida. Passar que el president de la Generalitat convoqués eleccions –“que jo hagués entès si era la seva decisió”– fins a preparar-se per entrar a la presó. Es pensava que acabarien a presó? Fa quatre mesos no, diu, però “aquests últims dies sí, i ja vaig anar a Madrid amb la maleta feta”. Ara bé, el procés judicial no s’ha acabat.
Van anar a la presó i ara n’han sortit després de pagar una fiança, però més endavant hi haurà judici. Mundó, però, assegura que “no és que no em faci por, és que no en tinc, de por. Ens podem defensar perquè fer un referèndum no és delicte. Es va despenalitzar ‘’any 2005 i la nostra causa té defensa a l’Estat i al tribunal europeu dels drets humans”. Pel que fa al delicte de malversació, “està més que demostrat que no es va gastar diner públic pel referèndum. Està certificat per l’interventor”, afegeix.
Però, és clar, la presó és la presó. I com es domina? Segons ell, amb paciència. “I jo tenia un avantatge en comparació amb els meus companys. Jo havia entrat i sortit de presons diverses vegades per la feina”, diu. Ara bé, tot i tenir l’espai imaginat “notes molt la sensació d’aïllament amb l’exterior. Les notícies arriben tard, incompletes o mal explicades”. Mundó i Junqueras, que compartien cel·la, van optar per comprar un aparell de televisió, però “al cap d’uns dies ja no ens la miràvem. Només hi vèiem els canals generals d’Espanya, Tele Madrid i la televisió de Castilla-la Mancha”. I pel que fa a emissores de ràdio, “sintonitzàvem Radio Tarancón, que és de la SER; Radio Maria i Radio Castilla la Mancha, on vaig saber moltes notícies de Cuenca”, explica irònicament .
El dia a dia era molt senzill. Entretinguts, explica. En una cel·la d’11 metres quadrats. Tenien cel·les buides on podien estar sols “però no van tenir la voluntat de posar-nos-hi. Els consellers érem dels pocs presos que les compartíem”. A les 8 del matí tocava recompte “i s’obrien automàticament les portes. La presó d’Estremera és nova i no hi teníem fred com passa en d’altres. És una presó moderna, que queda bé per les visites de fora”. A 2/4 de 9 del matí, esmorzar. Cada dia el mateix. “Un panet amb mantega i melmelada; el dissabte, xurros. Bons però freds, i el diumenge, brioixeria”. Durant aquest mes assegura haver menjat molts entrepans de tonyina, “que és el que es trobava més a l’economat de la presó”. Enyorava la carn a la brasa, diu, i un dia “em vaig imaginar menjant una torrada amb anxoves”. Però assegura que “t’hi adaptes”.
Havia de triar fer quatre activitats, i com quan s’organitza el calendari extraescolar dels nens, va triar “jugar a futbol sala els dimarts i els dijous. Feia de defensa”, diu. També es va apuntar a escacs –“hi havia un nivell molt bo entre els jugadors–, francès i lectura. Estava llegint El somni de Mandela, de John Carlin, quan hi va entrar. Se’l va acabar i es va llegir Victus, “que em va agradar molt”. Però sobretot llegia cartes. En va rebre més de 2.000 i contestava les que podia, “entre 5 i 10 cada dia”. Se’n va endur unes 3.000 més que encara no havia pogut llegir. Recorda com es va emocionar i molt amb “la crònica que em van fer arribar de la manifestació a Gurb del dia 2, amb la plaça de l’Amistat amb tanta gent”, “amb el pregó de la festa major que va fer Jesús Medina” i amb les cartes “que em van enviar els funcionaris de la Conselleria de Justícia. Molts deien que havien estat molt a gust treballant durant la meva etapa”.
Mentre parla, Mundó va recordant i s’adona que no sap tot el que va passar durant aquests més de 30 dies que va ser a la presó. És més, “hi ha moments que penso que no era jo qui era a la presó”. L’humor era una via d’escapada. “Era tan absurd tot plegat que havíem de riure”, recorda. Cada dia era igual a l’anterior o al següent. Menys dilluns passat, quan el jutge va decidir, “sense que ens ho penséssim”, deixar dos consellers a la presó així com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. “Vaig tenir la sensació que abandonava l’Oriol”, diu, “estava molt trist perquè esperàvem que sortiríem tots”. Ara el seu company de cel·la és Joaquim Forn. Mundó, però, veu aquesta decisió del jutge arbitrària. Ell afronta a partir d’avui una campanya electoral en què “s’han pensat que per guanyar val tot. No és igual per tothom mentre un candidat sigui a presó i l’altre a l’exili”.
Toca mirar endavant. Girant el cap queden aquelles hores del trasllat des de l’Audiència Nacional a la presó. Emmanillats per darrere i asseguts en un banc estret de la furgoneta, “on o bé hi cabien les mans o bé el cul”, van fer entre 150 i 200 quilòmetres fins arribar a Estremera, “perquè primer ens van portar a mi i en Santi Vila a Aranjuez i sabent que en Santi Vila només estaria una nit a la presó, sí que em va caure el món a sobre perquè vaig pensar que estaria sol”. A més, va haver de ser atès a la infermeria “perquè em van fer mal”. Finalment, van optar per posar-los junts a Estremera, on “hi havia històries i presos sorprenents”. Assassins, narcotraficants, condemnats per delictes sexuals o atracadors i algun condemnat per delicte econòmic. El que més lamenta, però, és que l’Estat espanyol apliqui el Codi Penal per una qüestió política.
