La Biblioteca Pilarin Bayés de Vic va acollir dissabte la presentació de 13 llibres, una sèrie de relats sobre experiències inèdites amb l’objectiu de trencar prejudicis. La singularitat en aquest cas, però, és que els llibres parlaven per si sols. No eren simples llibres, sinó que eren persones.
És la pràctica coneguda com a Biblioteca Humana, una iniciativa que va néixer a Dinamarca l’any 2000 per ajudar a millorar la tolerància i comprensió entre persones. La idea és crear un espai segur per al diàleg on parlar obertament de temes que la mateixa societat ha catalogat de tabú.
Dissabte va ser la primera vegada que es duia a terme a Vic. Es va fer en tres sessions diferents, a les 11, a les 12 i a la 1, on es van tractar temes com la maternitat, la salut mental, les migracions o la resiliència davant d’una determinada situació vital.
A cada acte, cadascun dels llibres comptava amb un públic de fins a set persones. Jugaven el rol de lectors. En aquest sentit, però, els inscrits no van poder escollir el llibre que escoltarien, sinó que aquest darrer es va distribuir aleatòriament.
Segons explicava el coordinador de la biblioteca, Ignasi Janer, es tracta d’una dinàmica nova, tant pel llibre com pel lector, que hi entra a cegues. “L’important és gaudir d’aquest moment diferent, perquè les 13 històries s’ho valen”, afegia Janer.
D’aquesta manera, abans que comencés cadascuna de les sessions, els lectors es desplaçaven a la zona de la biblioteca assignada i esperaven el llibre en silenci. Només era quan sonava la cançó Crema-ho tot de Joan Dausà que les persones que feien de llibres es trobaven amb els lectors, acompanyats d’un bibliotecari, i començaven a narrar la seva experiència. A més, el públic podia fer preguntes al llibre, per incentivar el diàleg.
Un cop havien passat vint minuts, i llibres i lectors havien pogut conversar, la música tornava a sonar i el llibre s’acomiadava, sense poder-se’l endur a casa.
Les sessions es van anar tancant una rere l’altra amb lectors emocionats, que agraïen als llibres la voluntat d’haver compartit la seva història. Segons va apuntar un dels assistents, Josep Armengol, “és una gran oportunitat per escoltar i aprendre d’experiències que colpeixen, perquè, a més, les sents en primera persona”.
Alhora, molts van destacar el coratge dels 13 narradors que feien de relat. “Tots portem històries a dins i és molt important poder-les escoltar de persones valentes; la societat les necessita”, sentenciava la lectora Cristina Rivas.
“He entès que si la vida m’ha donat rodes, les he de fer rodar”
Quan estava a la panxa de la seva mare, amb set mesos de gestació van anunciar als seus pares que li havien de provocar el naixement per no posar en perill la seva vida. Així, Clara Macaya va néixer amb una insuficiència respiratòria.
“Van dir als meus pares que em quedaria vegetal i no podria dur a terme les activitats del dia a dia”, explica. Però els pares de la Clara van decidir no rendir-se i la van animar a gatejar i a caminar. Això la va dotar d’una força que, segons apunta, la va empoderar.
“A vegades, el meu pare em volia ajudar a aixecar-me, però jo li deia que em deixés, que ho havia de fer sola”, afegeix ella.
A mesura que anava crei-xent, però, es va adonar que li costava encaixar en segons quins determinats grups i, per aquest motiu, el pas de la infantesa a l’adolescència va suposar un canvi per anar trobant totes aquelles coses que realment la feien feliç.
Va ser també en aquest punt que li van dir que havia d’entrar a quiròfan, perquè a causa d’una malforma-ció podia patir dolors a les cames. Una de les operaci-ons no va acabar d’anar bé i això la va afectar en la mobilitat.
Ara va amb cadira de rodes, però té clar que això no l’aturarà en res: “A poc a poc he entès que si la vida m’ha donat rodes, les he de fer rodar”.Tot plegat, li va servir per adonar-se que volia estudiar Integració Social, i que havia de ser a Vic. “Soc de Reus, però Vic em cridava molt l’atenció pels projectes soci-als que s’hi duen a terme, així que en saber que podia estudiar el que volia aquí de seguida ho vaig tenir clar”, destaca. D’aquesta manera, ja fa dos anys que hi viu, considerant la seva situació vital “com un privilegi”.
“Si hagués sabut com és realment emigrar, no hauria marxat mai”
Va néixer a Ghana, al’Àfrica occidental, i a mesura que creixia ho feia amb una il·lusió. Richmond Oti tenia clar des de petit que volia estudiar Medicina. A casa, però, no hi havia diners. Així va ser com amb 15 anys va decidir marxar i provar sort a Europa, concretament a Vic, on vivia el seu pare, a qui no havia vist mai.
El camí, però, no va ser com es pensava i, així, va viure una experiència plena d’entrebancs. “Quan et plan-teges marxar t’asseguren que només serà un viatge de tres dies, però tot és molt més complicat”, explica.En realitat, en Richmond va tardar un any a arribar al seu destí.
Va passar per diversos llocs, però en el que més va estar va ser a Líbia, al nord de l’Àfrica. Allà, va intentar creuar el mar mol-tes vegades, però no va ser fins a la setena que se’n va sortir.D’aquesta manera, va arri-bar a Itàlia, on va ingressar en un camp de refugiats.
El seu objectiu final continuava sent Vic i, així, va provar de passar la frontera, entremig de màfies i suborns. Finalment, al segon intent, ho va aconseguir. Quan va arribar a Vic semblava que tot anava bé, fins que el seu pare li va dir que s’havia de posar a treballar. En Richmond encara tenia clar que la seva prioritat eren els estudis.
Així, va decidir acudir a Càritas, i tot seguit va estudiar 4t d’ESO a La Plana i un grau mitjà a l’IES Vic. Ara, però, assegura que “si hagués sabut com és realment emigrar, no hauria marxat mai”, sobretot per l’edat que tenia. I també, per la desinformació amb què va dir adeu a casa seva: “Tots els diners que em vaig acabar gastant eren propor-cionals al que valia la universitat d’allà”, explica.
El procés va ser d’autoperdó per no haver-me’n adonat abans
Va créixer en una família de quatre germans i dues germanes. Des de petita, Montse Collazos va sentir que tenia el privilegi de ser dona. “Volia viure l’experiència de ser mare”, assegura.
Aquesta il·lusió es va fer realitat dues vegades, i va tenir a casa el primer i el segon fill. “Un primer fill que jo em pensava que era una filla, però que en arribar a l’adolescència vaig veure que no era així”, puntualitza.
L’any 2020, quan el seu fill gran tenia 13 anys, va demanar a casa que el deixessin d’anomenar pel nom de sempre i que el consideressin pel que era, un noi. La Montse explica que no s’esperaven la notícia, però que les paraules del seu fill petit li van quedar gravades des del primer moment: “Jo, germà o germana, t’estimo igual”.
El camí, però, no va ser fàcil. “Al principi, ho vaig sentir com un dol”, destaca. Així, va necessitar teràpia per deslliurar-se d’unes etiquetes “aparentment positives” del que significa acompanyar un fill. “Ara entenc que el bon acompanyament és aquell a través de la seva identitat i llibertat”, assenyala.
Aquest transcurs de temps va estar carregat d’emocions diverses. Una d’elles, la culpa. “Alhora, el procés va ser d’autoperdó per no haver-me’n adonat abans”, explica, assegurant que, al principi, va confondre la crisi de l’adolescència amb tot el que el seu fill anava vivint de forma interna. “Igualment, quan vaig veure que ell recuperava el somriure, vaig entendre que el camí havia estat positiu”, afegeix. Ara, la Montse té clar que l’experiència els ha unit per poder confiar l’un amb l’altre, expressar-se amb franquesa i, sobretot, “deixar enrere moltes pors”.
