Donar visibilitat a la feina que porten a terme molts col·lectius feministes era l’objectiu principal de la primera edició del Congrés Feminista i LGTBI que es va fer a les Masies de Voltregà el passat 30 d’abril. ERC, Som Voltregà i Les Violetes del Voltreganès eren les promotores d’un esdeveniment que va tenir un gran èxit de participació.
La jornada es va estructurar en sis taules de debat per abordar el gran nombre de temàtiques relacionades amb la igualtat de gènere, perquè el moviment s’aborda des de la transversalitat i la interseccionalitat (el gènere opera en relació amb altres factors i marcadors socials, com l’etnicitat, el nivell socioeconòmic, l’edat, l’educació, l’orientació sexual o la situació familiar, entre d’altres).
“L’ideal de bellesa no existeix.” La taula de debat dedicada a la pressió estètica va ser la que més públic va aplegar. L’interès es pot explicar per una de les afirmacions de la taula i que la majoria de persones subscriuria ara mateix: la pressió estètica determina com han de ser i no han de ser els cossos, afecta noies joves i dones, i totes les persones “estan sota el seu jou”. Per tant, és indiscutible que “la corporalitat normativa té una major acceptació social”. Això no obstant van voler deixar clar que “cap cos és censurable” i que “som aquí per enderrocar mites”.
I els col·lectius de la taula sobre la pressió estètica enderroquen mites cada dia: Stopgordofòbia, Som Barbàrie i A Pelo. Adnaloi, de Stopgordofobia, va observar que les persones grasses són més visibles “per volum” però són, alhora, les “més invisibilitzades” i són víctimes d’una opressió estructural. Com a exemples, els seients d’avions o d’autobusos, que no tenen en compte aquestes corporalitats, o el fet que la roba de talles més grans sigui més cara. A més, la no acceptació social fa que es proposin solucions com la reducció d’estómac, que és l’extirpació de part d’un òrgan vital; o la “influència moral”: la gola és considerat un pecat capital. El col·lectiu que representa és un espai de ciberactivisme que actualment té 130.000 seguidors i té per objectiu “fer visibles els cossos gordos” (literalment, perquè es va treure la roba), i posar de manifest que “són corporalitats, no malalties”.
L’altre col·lectiu dissident és Som Barbàrie: hi ha dones amb barba, i aquest col·lectiu les fa visibles. “Som moltes més de les que vam iniciar-lo”, explicava la Mar. Fa set o vuit anys que es deixa barba: “Accepto el que tinc i és vàlid; també hi ha dones que tenim pèls a la cara.” Però la societat “no està preparada per acceptar aquestes dissidències”. En temps de pandèmia, amb la mascareta la Mar es tapava la barba i ara sense la mascareta “sento que torno a començar, torno a fer un treball que ja havia fet”. En plena pandèmia va fer una entrevista de feina amb mascareta. La van contractar. Quan el seu cap la va veure sense, li va dir que si hagués sabut que duia barba no l’hauria contractada. “Què hi té a veure, això?”, apuntava. És educadora social i assegura que amb infants és molt més fàcil tractar el tema.
No només els homes es queden calbs. L’alopècia femenina existeix, i qui s’encarrega de visibilitzar-la és el col·lectiu A Pelo, amb 80 dones a l’associació. Van començar tres el 2017 i “ens pensàvem que érem úniques”. La Núria i la Montse tenen dos tipus d’alopècia diferent. La primera no ha perdut tot el pèl del cos; la segona, sí. La Núria explicava que “sempre s’ha associat el cabell a la feminitat. T’aconsellen tapar-ho amb perruques o mocadors, però per què no t’acceptes tal com ets?”. La Montse, que ha perdut tot el pèl del cos, deia que quan et passa això “no et reconeixes; el canvi és un dol”. La Núria va recordar les connotacions humiliants i de càstig que té la imatge d’una dona rapada: rapaven les dones per ser republicanes, les feien passejar pels carrers i les insultaven.
La taula va generar nombroses intervencions del públic, com ara la petició de deixar de discriminar en les catalogacions i “crear un món on ens puguem encuriosir i sorprendre, però que no porti a la discriminació”. “Si estem vives, els nostres cossos estan constantment canviant”, va concloure Adnaloi.
Al carrer, però també a la política per canviar les coses
El congrés el va tancar la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge. La conselleria està treballant actualment en l’esborrany de la Llei Trans*. S’ha fet el procés consultiu a partir del qual s’elaborarà un document que se sotmetrà a consideració “per sortir amb un document potent”, va explicar Verge. El govern vol que la nova llei “garanteixi de manera efectiva els drets de les persones trans*” i es vol centrar en un triple paradigma, que té a veure amb el reconeixement i la memòria; amb la representació “i amb la redistribució; és a dir, tots aquests elements de major precarietat, de major exclusió que pateixen les persones trans*” i que han de ser també “política pública per erradicar aquestes discriminacions, desigualtats i exclusions”.
El passat 8 de març es va presentar el Pla d’acció per combatre la pressió estètica. Segons la consellera actualment s’estan planificant reunions de treball amb persones expertes, activistes i entitats per identificar accions en l’àmbit de revisions normatives, procediments sancionadors i accions d’educació i sensibilització per poder tenir el pla aprovat a finals d’any.
La política va centrar moltes de les intervencions del congrés en la sessió de tarda. El feminisme és un moviment social, “però qualsevol canvi que proposa el feminisme és política”, deia Meritxell Benedí, directora de l’Institut Català de les Dones. De fet ha estat la força del moviment al carrer el que ha fet que guanyés pes a les institucions.
La necessitat de fer pedagogia perquè tots els gèneres puguin compartir tots els espais; fer més visibles qüestions fins ara invisibilitzades, com la menstruació, o dades com ara les que aporta un estudi de la Universitat de València segons el qual només un 7,5% dels referents que surten als llibres de text són dones són altres temes que es van abordar. Fina Campàs, activista trans* osonenca, va fer un repàs històric que va transitar pel nazisme i també per les polítiques espanyoles que han estigmatitzat el col·lectiu. Les participants van alertar de les TERF, les feministes excloents i trànsfobes que se situen a l’altre extrem del feminisme inclusiu.
{{ comment.text }}